Reflexos i opacitats en Katherine Mansfield

Katherine Mansfield
Tots els contes
Traduccions de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera
Proa, Barcelona, 2018

Conta Pietro Citati que sota l’aparença de figureta oriental de Katherine Mansfield (Nova Zelanda, 1888 – França, 1923) —trencadissa, esquiva, summament discreta—, bullia la criatura ardent i ansiosa que es mostra en el diari i en les cartes a John Middleton Murry —el marit— i a uns pocs amics, com D. H. Lawrence. En realitat, aquest exterior de porcellana acollia uns quants hostes: una personalitat narcisista, enamorada de si mateixa, per a la qual les opinions i els desigs dels altres no mereixien «ni la meitat d’atenció que els meus», amb cotes d’egocentrisme difícils de superar, com quan a París, en plena Gran Guerra, no esmenta els bombardejos ni els milions de morts i només es preocupa d’ella i del seu amor —o de la fantasia romàntica de què es nodria en la distància. Hi ha una Mansfield irònica, mundana, conversadora brillant: «Discutírem sobre Henry James i vaig considerar que K. M. n’era il·luminadora», anota Virgínia Woolf en octubre de 1917; i una altra misantropa que, de vegades, odiava a la humanitat sencera i era cruel amb Ida Baker, la seua amiga íntima —«la meua dona», en deia—, que la idolatrava i servia; Mansfield patia atacs de pànic —tenia plena consciència de la fragilitat de les coses preuades— i accessos de fúria; un difús sentiment de culpa l’embolcallava sovint. Li agradava la representació, l’artifici, les màscares, els viatges, canviar de casa i de ciutat… Es debatia entre l’esperit nòmada i apàtrida —només en certa mesura conseqüència de la tuberculosi— i l’enyorança d’una «vida de veritat» no sotmesa a l’arbitri de vents i marees imponderables. Probablement, l’escriptura fóra una de les poques constants a què aferrar-se.

Sorprèn la deliberada contenció de Katherine Mansfield perquè els seus relats no s’impregnen de l’angoixa i el dolor que li causava la malaltia, sobretot a partir de 1917, durant els períodes creatius més fecunds; si de cas, com diu Citati, deixa que s’hi filtre una ombra, «un eco llunyà»; hi ha la voluntat, explícita en els títols dels llibres de maduresa, de copsar les iridescències de la felicitat: dies festius, reunions i grans celebracions amb música, flors esplendoroses i plats exquisits; un goig sovint a punt d’enterbolir-se per algun motiu —de dins o de fora— que grinyola i inquieta. Excel·leixen els contes en què l’amenaça, tan real i ineludible com la decadència o la mort, finalment no altera la bellesa; al contrari, n’és el contrapunt, el fons obscur sobre el qual resplendeixen els contorns de la joia. Així, en «A la badia» per exemple, Kezia —la xiqueta, en part reflex de l’autora— demana a l’àvia que li diga que no es morirà mai, insistència que es dissol en un joc de pessigolles i «ni l’una ni l’altra ja no recordaven a què es referia aquell “mai”». La mort accidental d’un home que residia prop de la família Sheridan —però a l’altra banda de la carretera, en un barri humil— fa perillar la sumptuosa «Festa al jardí» que tanmateix se celebra amb èxit. L’emoció d’«El primer ball» s’entela quan un senyor gros i vell vaticina a la jovenívola Leila que prompte es convertirà en una més de les dones gregàries i xacroses que ja no dansen; però la mà d’un xaval de cabells arrissats la rescata i, quan Leila torna a la pista, ha oblidat l’oracle impertinent.

Pietro Citati
La vida breve de Katherine Mansfield
Traducció de Mónica Monteys
Gatopardo Ediciones, Barcelona, 2016

Katherine Mansfield fou una experta en atrapar la volubilitat, les mutacions de l’ànim: sovint un personatge en aparença satisfet es deteriora i, prop d’afonar-se, esquiva l’entrebanc; això sí, l’individu final no és mai idèntic al de l’inici. Resulta deliciós deixar-se arrossegar per l’engany i adonar-se a poc a poc que el senyor Reginald Peacock, per exemple, no és exactament la víctima d’una muller capritxosa que sent un «plaer maliciós» en despertar-lo cada matí, sinó que es tracta d’un professor de cant tocat per «la vanitat, aquesta au llampant». De fet, els artistes, excèntrics i pintorescos —d’algun, se’n diu que «dormir era la seua última troballa»—, són un dels blancs preferits dels dards de l’escriptora, a més del seu propi gremi i de les dones exquisides i modernes —però no maques— com la Rosemary Fell d’«Una tassa de te»: «Eren rics, rics de debò i no només benestants, que sembla una paraula feixuga i detestable, com les que fan servir els avis». Els dits de Mansfield modelen jos més sincers i més falsos d’uns éssers que, en descobrir la insatisfacció reflectida en la figura de l’espill, reaccionen sense escarafalls («Que absurda era la vida —feia riure, simplement feia riure»); o senzillament una acció quotidiana —una nena que entra al dormitori— interromp la inquietant indagació interior. L’autora explora les grotesques cares ocultes que s’entreveuen en els gestos i les paraules de la gent —un somriure massa llarg «es va convertir en una ganyota»—; això sí, sempre mantenint-se a una sana distància de la dissecció psicològica i del juí moral; de fet, per traçar els retrats més complexos recorre a metàfores i símbols, com l’àloe «de fulles cruels» que pareix que s’enlaire i navegue a pesar de romandre tan aferrat a terra que «hauria pogut tenir urpes en lloc d’arrels»; o la perera «alta i airosa tota ella en flor», d’una bellesa tranquil·la, impassible a l’impacte de la traïció o la infidelitat.

Natures mortes, estampes d’interior, objectes que pareixen posseir una existència aliena a la intervenció humana: una bossa com «un petit estomac», la llum que «travessava els vidres de les finestres, entrava com un lladre…», «el silenci teixint la seva teranyina flonja sense fi». I també famílies de vacances, un coronel difunt però molt present per a les filles que n’han tingut cura des que són adultes —no és estrany que, com recorda Jordi Cornudella en el pròleg, Thomas Hardy elogiaria aquesta peça excepcional—, institutrius que ixen per primera vegada a l’estranger, dones de companyia catòliques, vídues, un cambrer «molt afectat i que feia una fila extraordinària de peix amb levita», una criada que prepara primorosament bouquets mortuoris per a les senyores de la casa, l’amo d’una empresa que oblida la pèrdua del fill mentre mira com una mosca tacada de tinta lluita per sobreviure sobre el paper assecant, dos adolescents que es coneixen atzarosament en un vagó de tren… Amb ressonàncies thekhovianes, aquestes narracions són com instantànies, capturen unes hores, alguns dies dels protagonistes les vides dels quals continuen en la penombra més enllà de l’última línia. Infatigable observadora, Katherine Mansfield escrivia sobre tot allò que l’envoltava: cafès i parcs parisencs, l’excèntrica teatralitat de la Costa d’Atzur, el hostes i les empleades d’una sòrdida pensió en una vila termal alemanya; en algunes històries, evoca llocs de la infantesa a Wellington; hi recrea la mare, l’àvia, l’oncle i el germà menor, la mort del qual al front francès el 1915 la marcà tan profundament que representà un gir cabdal en la seua obra: Preludi, publicat pels Woolf en The Hogarth Press el 1918, inaugura l’etapa de maduresa creativa.

Mansfield va morir jove, als 34 anys i deixà inacabats molts dels textos aplegats en Un niu de tórtores; com explica Jordi Cornudella, dels cinc títols d’aquesta edició completa, Felicitat i La festa al jardí són els únics que l’autora donava per bons; no volgué reeditar mai l’obra de joventut En una pensió alemanya ni tampoc reunir en un volum les narracions que, entre 1911 i 1920, havien aparegut en revistes i que John Middleton Murry publicà en Una mica infantil. Diu Citati amb el seu aire ampul·lós que Katherine Mansfield «posava les mans sobre l’essència del temps»; en els seus relats, parla de les aparences i de la futilitat, transmet la complexitat de les relacions entre individus contradictoris, inconstants i mutables. Segons el crític italià, en 1922, ja prop de la mort, l’escriptora sentia que la seua vida havia estat un error, que no havia sigut més que una comedianta; segurament la feblesa li havia fet oblidar el que afirma un dels seus jos de ficció: «el penediment és una espantosa pèrdua d’energia (…) no li pots donar forma; no et serveix per construir-hi res». Aquests contes ens retornen una Mansfield «…envoltada d’aquell aire màgic d’infant, l’encisadora sensació de viure sempre en una festa».