La metamorfosi

Anna Ballbona
Joyce i les gallines
Anagrama, Barcelona, 2016

Manuel Vicent recorda en un dels seus “Daguerrotipos” que quan Gertrude Stein va veure el retrat que li havia fet Picasso en aquell París desmelenat dels anys vint, va assegurar que aquella dona del quadre no era ella. L’artista plàstic li va contestar: « Vosté tranquil·la, ja s’hi assemblarà». Ignorem qui deu ser la dona a qui Dora voldria acabar assemblant-se. Potser ni ella mateixa ho sap. En qualsevol cas, la protagonista de la primera novel·la d’Anna Ballbona ha inventat un pla «para escapar hacia adelante», com aquell Bonaparte d’Standstill. N’és bastant inconscient, del procés de transformació que ha de patir en primera persona, enduta pels temps que ara corren, de velocitats trepidants, de modernitats hypsterianes infumables. I de traumes mal digerits. El que sí que és cert és que la Dora fuig contínuament de la petjada que una série de disfresses malastrugues (de poble, d’arbre o de gallina) van quedar impreses en la seua memòria de nena ridícula i vergonyosa. I la fugida la impel·leix cap a un endavant metafòric, entremaliat i kafkià. Difícil li deu resultar desfer-se d’aquelles disfresses-símbols de no-res si al capdavall empatitza tant amb la dissort d’una gallina —paràfrasi de la vaca cega de Maragall— degollada d’un colp de porta involuntari a mans de son pare. Símptomes d’evolució, complexos no revelats, il·lusions intactes, mirada desenfadada i divertida que Dora guarda en una maleta un punt dovlatoviana que fa d’equipatge de mà per al seu viatge, no solament iniciàtic. Convençuda que vindrà el seu temps, que hi haurà un abans i un després d’aquesta escapada, la Dora dibuixa una destinació real per al seu viatge, el seu «pretext per anar dissimulant i anar tirant i anar ballant el vals amb aparent harmonia». Perquè està tipa d’un veïnat ximple i d’una feina sense sal ni pebre, de rodes de premsa ensopides que no serveixen més que per engrossar les pàgines d’un diari anodí. La capital irlandesa l’ajudarà a aparcar les obsessions del seu malviure sense ofici. Irlanda és tan verda…

En una trobada de lectura col·lectiva de l’obra Finnegans wake, hi descobrirà en Murphy, un amant de la literatura de Joyce amb qui Dora podrà feliçment compartir la passió i l’interés per les gallines. Per fi! Punt i principi que dóna sentit al seu periple vital. També hi ha a Dublín rastres de la vida de pagés de la qual prové, hi ha una raó de viure, de sentir-se útil, de començar a saber que ve d’un món de savis —sa mare, son pare, la seua àvia— i que ella és sàvia també, poca cosa però sàvia. Com, si no, hauria gosat presumir de lectura al tren mostrant descaradament les tapes negres de L’ofici de viure de Pavese? Els anys de carrera periodística en alguna cosa s’han de notar. D’aquells estudis li deu venir, doncs, una fal·lera per parar l’oïda durant els seus quasi diaris viatges en tren entre Granollers-Canovelles o Granollers-Centre i Barcelona. Sortejar les desavinences entre els trens del servei de rodalies i la puntualitat, i prendre un partit silenciós i amatent de les converses que sent al vagó. Notes del seu quadern Leuchtturm 1917, apunts fruit de la seua deformació professional. L’ofici d’escriure, amb permís del Pavese enterrat i desenterrat.

Potser bona part d’aquest material de quadern, notes manuscrites al ritme del comboi, testimoni que descriu la població que viatja en tren, han fornit l’Anna Ballbona del material necessari per escriure la seua tan esperada opera prima novel·lística. Perquè és a bon ritme que transcorren les anècdotes que viuen la colla de personatges d’aquest relat fresc i jove. Amb un desplegament narratiu més que correcte, com una conversa espontània, amb accent vallesà. I l’eco d’una rialla. El ritme de la seua escriptura també porta bambes (de la marca le coq sportif ?), és una “runner-escriptura”, de mitja marató. Que sap que és bo guardar energies durant els primers quilòmetres, ja que després ve la recta final i s’han de lliurar tots els esforços cap a la línia de meta. Fer recompte de les accions transcorregudes en algun moment de la narració permet a l’autora un respir per ubicar-se en un punt concret i llançar-se disparada tot al llarg dels precipitats metres finals. Quan arribarà el dia en què el personatge que la Ballbona ha creat sembla que per fi s’acosta al personatge que ell mateix volia ser, un joc metaliterari que es planteja en la història, quan per fi la Dora (no pot ser debades, que es digués Nora, l’esposa de Joyce!) esdevé la Dora Banx, llavors l’escriptora, la periodista, la gallina, porta el desenllaç de la trama al seu terreny i decideix que ha arribat el moment culminant de la seua metamorfosi. De Dublín a les curses, i del running a l’aventura de la jove que condueix una Vespa, que es deixa caure per les cantonades nocturnes de Can Besllum. Una grafitera anònima que esbomba missatges gallinacis acompanyats de targetes que anuncien poders de mags i xamans de mig pèl, convençuda de ser l’alter ego del misteriós heroi de les xarxes socials Banksy. La resta no importa. Ni tan sols qui volem arribar a ser, a qui ens volíem acabar semblant.