Les altres notes disperses de Josep Pla

Josep Pla
Fer-se totes les il·lusions possibles
Edició de Francesc Montero
Destino, Barcelona 2017

Ja en els anys vint, després de la irrupció —sorollosa— en el periodisme i de la publicació del seu primer llibre Coses vistes, Josep Pla confessava al seu germà: “Convindria que tothom fes un esforç per comprendre no la llegenda sinó la veritat de la meva vida”. Camuflat entre milers de pàgines —esquiu i blindat a qüestions íntimes— i amb el propòsit d’erigir un personatge atractiu i polèmic des dels seus inicis com a escriptor, en el volum Cartes a Pere trobem, en canvi, un retrat més fidel i humà —menys calculat— de l’autor d’El quadern gris. Per un costat la tendència connatural al desànim i al pessimisme de Josep Pla combinats amb una inquietud i un treball ingent en els seus escrits. L’alternança d’estats de depressió i tristor junt a períodes enfebrats i enèrgics, tant pel que fa als seus objectius literaris, als continus sotracs polítics que visqué de primera mà o a les relacions amb la família. Molest —i de vegades crispat— amb els negocis ruïnosos del pare, quan els comentaris es refereixen a la mare el to es relaxa, amb observacions al germà presidides per la calidesa i el somriure. Així mateix, en aquestes cartes apareixen confidències sobre la relació de Josep Pla amb Aly Herscovitz, una “petita jueva” vivaç que conegué a Berlín, o també sobre Adi Enberg, “molt simpàtica, jove, que diu que es vol casar amb mi i m’escriu unes cartes terribles i complicades”. Com a contrast a la inestabilitat del periodisme i als problemes per a trobar un editor amb garanties, Josep Pla acceptava que el seu ideal de felicitat consistia, més aviat, a comprar-se una barca i navegar dies i dies amb l’Hermós. Ara bé, quan les notícies sobre la venda dels seus llibres eren positives, deia que aquests telegrames són —veritablement— la millor poesia que existeix.

Però les Cartes a Pere són també importants perquè aporten un perfil biogràfic que ajuda a matisar —completar i, en ocasions, contradir— el relat personal que Josep Pla desplegà a partir de les “vastes memòries” amb què unificà tota la seua obra. Amb testimonis directes sobre la imposició del feixisme a Itàlia o la inflació a Alemanya del 1923, l’enfonsament de la monarquia i la proclamació de la II República a Espanya. Fins que a partir del 1934 tot s’accelera i s’ensorra; en acabar la guerra civil explica al seu germà que no és possible comprar pa, i que “tornarem al sistema de pastar a casa com a l’època troglodítica”. Quant al desig obsessiu de convertir-se en escriptor, Josep Pla comenta l’evolució i els entrebancs de cada nou llibre, s’emprenya amb Alexandre Plana perquè pretén eliminar els retrats de Ruyra o López-Picó —ja que el seu mentor els trobava massa incisius i àcids—, i deixa clar que dels seus escrits “no s’ha de corregir ni una paraula”. Encara que un dels aspectes més decisius de les Cartes a Pere, és quan comprovem la plasticitat i les opinions de Josep Pla segons la gent que més l’influí en cada període: alguns membres de la Penya de l’Ateneu, Eugeni Xammar —divertit, bon vivant, excèntric i posseït per deliris polítics—, Andreu Nin en el seu viatge a Rússia, el lideratge de Cambó o com Josep Vergés exercí un paper de centurió literari sobre l’autor.

Uns contorns i relleus que també es filtren, amb més o menys nitidesa, en Fer-se totes les il·lusions possibles. En aquest llibre es rescaten les anotacions que Josep Pla —i Vergés— havien previst per al que seria el segon volum de Notes disperses de l’Obra Completa. Encara que el material resultà insuficient per a arribar a l’extensió que havien planificat per a cada exemplar de l’edició. Alguns escrits —procedents de carpetes i papers solts— aparegueren en Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol, i ací es recullen les que no figuren en cap llibre, alguns apunts descartats per la censura o pel contingut. En aquest sentit, assistim a unes entrades en què Josep Pla es mostra iracund i vidriós amb el règim franquista, anticlerical, al·lèrgic al nacionalcatolicisme, receptiu a les converses amb Vicens Vives sobre la psicologia dels catalans. De les trobades amb l’historiador —a qui l’autor parava atentament l’orella en aquesta etapa al seu discurs—, Josep Pla es fixa, sobretot, en l’argumentació sobre el sentiment d’inferioritat, una ànima col·lectiva que s’ha de refugiar en un subconscient amarg a partir de la decadència, del bilingüisme imposat i del sobrepés del catolicisme. La psicologia del català esdevé aleshores la “d’un home penjat a mig aire”, individualista, trist, fugitiu, que per a mantindre la seua personalitat ha de mostrar-se cautelós, taciturn, presoner d’un dualisme dolorós i malaltís. Una reflexió que Josep Pla enllaça amb els aspectes més sòrdids i ombrívols de la dictadura, amb un servilisme instaurat a base de corrupció, influències i recomanacions, una jerarquia que necessita “llengües adequades i obedients”. Amb normes dictades pel latifundisme andalús, militars i capellans, i un menyspreu absolut per l’economia. Quan les urgències obliguen a aprovar el pla d’estabilització, un Josep Pla exhaust i enfurit exclama sobre Espanya: “és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”.

En Fer-se totes les il·lusions possibles moltes anotacions estan dedicades al paper nefast de l’Església, còmplice i branca articulada del franquisme. Per a Josep Pla, cardenals i bisbes han faciltat la restitució de “lladres i bandarres” que furtaren tot el que pogueren després de la guerra civil. Una Església que ha demostrat un oportunisme sistemàtic per a adaptar-se a canvis econòmics i socials, a banda d’esbombar un puritanisme jesuític i fanàtic, abstemi, que per a l’autor ha provocat que durant molts anys —amb efectes devastadors per a la seua salut— haguera d’ingerir uns licors infectes i nocius. Fins i tot, un pensador tan influent en aquells anys en la renovació del catolicisme, Teilhard de Chardin, és qualificat de bruixot incomprensible. Després d’anotar la tendència ancestral al paganisme de gran part de la població de Palafrugell, Josep Pla remarca que si un país ha de funcionar amb certa harmonia, han de produir-se evidents “concessions a la immoralitat humana intrínseca”. I si no, que li ho pregunten a Cambó, que una vegada revelà a l’escriptor que un dels seus refinaments eròtics preferits era fer l’amor sobre un matalàs de fulles de rosa. Caram, amb el senyor Cambó!

Com en la sèrie de llibres de notes, en Fer-se totes les il·lusions possibles gran part dels apunts estan dedicats a lectures i idees literàries. Potser un dels moments en què Josep Pla se sent més engrescat és quan li regalen una subscripció al New Yorker, d’on destaca una crítica d’Edmund Wilson sobre la prosa històrica de Churchill. Les observacions van de Paul Léautaud a Anatole France —que “escriu molt bé, però és massa perfecte, massa endiumenjat-maquillat”—, o bé a De Gaulle en sentir el seu discurs al final de la guerra d’Algèria, que li sembla el d’un clar deixeble de Charles Maurras. Simenon és una companyia obligada, i després d’acabar el Doctor Zhivago subratlla —gratificat— l’anticomunisme explícit del llibre. Ara bé, molts apunts estan centrats en la literatura catalana, unes novetats que segueix ben atent i entusiasta, a pesar de la “persecució franquista”. Josep Pla no dubtaria a demanar el Nobel per a Carner —a qui aplaudeix sovint—, tot i que en llegir el Bestiari queda astorat amb els jocs privats i entremaliats del poeta. En ràpids traços exposa aspectes fonamentals de l’obra de Gaziel, Domènec Guansé o un Maurici Serrahima amb una facilitat excessiva per a escriure. L’apreciació sobre Miquel Llor, un geperut que podria haver-se convertit en un autor sarcàstic i que optà —malauradament— per la grisor, ens remeten al Josep Pla més insidiós, com la reticència habitual a Sagarra en el retrat sulfurós que li dedica. López-Picó és qualificat, amb justícia, d’escriptor asiàtic, unflat i buit. I amb l’estudi de Joan Fuster sobre sant Vicent Ferrer, s’ho passa francament bé amb aquest “demagog desenfrenat, ja que el seu guarda-roba oratori fou realment prodigiós i immens”.

Fins que les entrades de Fer-se totes les il·lusions possibles deriven, com en la resta de volums de notes, cap a reflexions morals presidides per un escepticisme contumaç i una visió sense massa concessions elegíaques a la condició humana. “El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria”. Un antiutopisme reforçat per una època en què les relacions es veien alterades per un règim dictatorial sinistre en què impera la hipocresia: aduladors vanitosos que actuen deliberadament per al seu profit, o bé perquè són presa de la por i de la inseguretat. En lloc de grans ideals i d’elevades pretensions, cal acceptar que ben sovint l’art sorgeix perquè “l’home és un animal que s’avorreix, un animal dominat gairebé permanentment pel tedi”. L’objectiu de Josep Pla amb l’escriptura no és un altre que lluitar contra la devastació del temps, fer de la memòria una àncora perquè no s’allunyen definitivament les sensacions petites, quotidianes, el que conforma l’autèntica trama de la vida. La sensibilitat, per a les persones que pretenen anar tirant, té un pes més decisiu que la intel·ligència, i amb resignació adverteix: “L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap”.

Amb l’eclosió del turisme a la Costa Brava, un jove es proposa organitzar un concurs de pintura a Begur, i Josep Pla ho considera acceptable i oportú, això sí, sempre que aquest xicot no porte també rapsodes a recitar poesies. Quan l’acusaven de cínic, l’autor es defensava en assenyalar que, si de cas, era poca cosa més que un candorós recalcitrant, i que amb una ploma a la mà tan sols podia arribar a considerar-se un cínic mitigat. Procliu a esclats de sentimentalisme, al costat d’un estirabot corrosiu anotava: “el cant dels ocells m’ha fet plorar”. I tot seguit afegia que sense un punt de passió, el món és insuportable. Dibuixar els amics de Palafrugell amb un adjectiu, sentir el goteig de les campanes de la Catedral de Girona, mirar el cel en l’època de la verema o llegir la correspondència incandescent d’Aurora poden ser petites —i confortants— treves de felicitat, ja que “amb el temps tot es torna nebulós, fosc i impenetrable”.