La banda sonora de Dublín

James Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafrè
Leteradura (Primera Edició), Barcelona 1981

Acabat d’iniciar-se el segle XX, amb poc més de vint anys, James Joyce decidí fugir a París en un episodi que representava la seua primera disputa —i distanciament— amb la ciutat de Dublín, però sobretot amb la seua família i la formació catòlica —”els sarcasmes tètrics dels jesuïtes”— que havia rebut. L’impacte de la vida bohèmia i les teories del simbolisme esteticista francés ajudaren a conformar la imatge de Stephen Dedalus en el Retrat de l’artista adolescent, una pugna interior extenuant, bel·licosa i encara militant dels cànons del romanticisme per tal de convertir-se —a qualsevol preu— en escriptor. Si de cas, tal com assumí el mateix Joyce, es tractava d’abjurar de la fe sense renunciar a les seues categories, traspassades ara al seu propi art, idealitzat com una mena de paradís extraterrenal. Uns anys més endavant, quan la llegenda sobre Joyce ja començava a formar part d’un culte per a iniciats, li preguntaren a l’autor: “Quin és el millor escriptor contemporani en llengua anglesa?” I amb el mateix to arrogant i provocatiu del seu primer heroi, contestà: “A banda de mi, no ho sé”. Després d’una primera cita amb Nora Barnacle el 16 de juny de 1904 —Joyce, un fetitxista de dates i xifres—, abandonà el seu país en un pelegrinatge per Pula, Trieste, Roma, Zurich i de nou París. Quan la fama d’Ulisses ja l’havia convertit en una espècie de sacerdot d’un nou llenguatge i en inventor de tot un continent literari, molta gent del seu cercle li demanava si havia pensat tornar a Irlanda; després d’un estudiat silenci, Joyce sentenciava: però me n’he anat alguna volta?

En la ment hiperactiva i insomne de l’autor de Dublinesos es produí un repte al viatge expansiu i màgic de Dante, al retrat de les diferents manifestacions de la natura humana de Balzac o a la prosa èpica i totalitzadora de Tolstoi. Encara que amb sornegueria i una curiosa lleialtat destacava que en el seu catecisme artístic sempre havia ocupat un lloc privilegiat Ibsen i la seua lluita amb la veritat, l’exili com una condició inherent a l’escriptura. Així mateix, més que amb els grans noms de la literatura, Joyce es considerava en deute amb les teories estètiques de Sant Tomàs d’Aquino i la consigna que en l’art no cal que l’artífex obre bé, sinó que dedique tota l’energia a la creació d’una gran obra. En aquest sentit, mentre escrivia l’Ulisses, afirmava amb desdeny i gest fingit de sorpresa al final del conflicte del 1914: “Ah, sí, em digueren que hi havia una guerra a Europa.” Amb la minuciositat dels biògrafs de la cultura anglosaxona, Richard Ellmann ens informa que Joyce visqué —quasi en la indigència— en més de vint domicilis diferents per a la creació del llibre que el convertiria en un mite, a més de consumir botelles i botelles de vi blanc, d’extorsionar al seu germà Stanislau per a sobreviure i d’adorar —i profanar— la seua particular deessa, Nora Joyce: exhausta i irritada per les penúries econòmiques que patiren, i indiferent al geni i a les excentricitats, pregava al seu marit perquè escrivira novel·les —o qualsevol llibre— que poguera entendre tot el món.

És cert que James Joyce escriví, sobretot, contra Irlanda, que al cap i a la fi era la seua manera de mostrar-li un amor incondicional. Però per damunt d’altres consideracions, Joyce es proposà retratar la trivialitat, dotar d’una significació heroica a un ciutadà sense importància construït amb detalls intranscendents, una barreja de visions, sons i llums, del flux interior de la consciència. Ulisses és una immensa barreja de veus amb el propòsit de transmetre, amb la màxima exactitud i bellesa possibles, el vocabulari i el ritme únics del pensament de cadascú. El seu mètode és deixar que els personatges parlen, que els embolcallen l’atmosfera i els colors irrepetibles de cada situació, i així les escenes realistes —prodigioses i dotades d’una energia vibrant— es distorsionen a base d’acumular notícies i detalls, amb una simbologia fantàstica i de vegades obscura, també amb jocs excessius que arriben a la descomposició i al pur magma verbal. Però al llarg de les vint hores que dura l’acció d’Ulisses, del pas del dia 16 de juny del 1904 a la matinada de l’endemà, prenem possessió de Dublín per la vista i l’olfacte, per la imaginació, els records i l’inconscient desfermat dels protagonistes. L’armadura de L’Odissea —Telèmac, Penèlope, Cíclops, Sirenes, Circe, Nausica…—, o la concepció a través de les parts del cos humà ens poden ajudar a desentranyar els centenars d’enigmes que amaga Ulisses, les infinites referències i bromes literàries, però sense dubte ens serà més útil seguir el periple de Leopold Bloom i Stephen Dedalus en un plànol de Dublín. Una ciutat travessada per un tirabuixó indeturable de trampes erudites, cançons populars i de cabaret, desenes de personatges secundaris —una poesia interior contínua—, llampecs de llenguatge col·loquial i procaç acompanyat d’una adjectivació lluminosa, entremaliada, que ens revelen la tragèdia i les derrotes del dia a dia sense claudicar ni prescindir del sentit de l’humor. En una de les tavernes dublineses que s’ensenyoreixen de la trama de l’Ulisses, sentim: “T’hi veus amb cor de fer una altra cervesa?” i l’interlocutor, astorat, exclama: “Es veuen amb cor de nedar els ànecs?”.

A la torre Martello de la platja de Sandycove trobem Stephen Dedalus, un jove de 22 anys, mestre d’escola, dogmàtic, suspicaç, desafiant —vulnerable i insidiós—, aficionat als aforismes calcinants i a intimidar amb cites críptiques i endevinalles els seus oients, a banda de ser un dels personatges més bruts de la història de la literatura: des d’octubre de l’any anterior no s’ha banyat, i davant la invitació de Buck Mulligan —el seu ferotge i provocador antagonista— de llançar-se a l’aigua, es defensa: “Tota Irlanda és rentada pel corrent del golf”. Però Dedalus viu turmentat perquè, poc abans de morir sa mare, no cedí a la petició d’agenollar-se per a resar amb ella; aquesta negativa de qui ha renegat de les lleis de la religió condicionarà les accions i el pensament del protagonista al llarg de l’Ulisses. Leopold Bloom —38 anys— és un jueu de cultura mitjana, agent publicitari, procliu a les passions sensuals i escrupolós amb les qüestions físiques, enemic de la crueltat i del fanatisme, ferit i humiliat perquè sap que la seua dona, Molly Bloom, es trobarà en unes hores amb el seu amant Blazes Boylan i no s’atreveix a impedir-ho. Mentre Dedalus vagareja vora mar i se submergeix en els seus pensaments opressius i abstractes, Bloom està preparant el desdejuni visceral que ofereix a la seua dona, i ens és presentat amb el do caricaturesc i màgic de Joyce per als retrats, ja que en sentir que el renyó de porc es crema a la paella, “baixà les escales amb quatre gambades de cigonya esfereïda”. A través de somnis i visions compartides, creuaments inesperats i moviments joycians en el tauler narratiu, Dedalus i Bloom es troben casualment en vàries ocasions abans d’unir les seues dissortades —i solitàries— trajectòries.

Més enllà de la sensualitat impulsiva —truculenta— i del torrent d’idees i imatges que segrega la ment dels protagonistes, Ulisses orbita al voltant de la mort i del sentit de culpa, del buit —i la condemna— d’haver renunciat a les creences religioses. Leopold Bloom vesteix de negre rigorós perquè ha d’assistir al funeral del seu amic Dignam: quan baixa el taüt a la tomba, la corda és enretirada com un “cordó umbilical”, vida i mort. Però ja al carruatge que els du al cementeri les converses burxen sobre accidents i desgràcies, amb comentaris burlescos de Simon, el pare de Dedalus —gran personatge— i la resta d’acompanyants. En el cap de Bloom, en canvi, martelleja el suïcidi de son pare —Rudolph Virag-Bloom—, però particularment el fet que el seu fill Rudy tan sols visquera onze dies després del naixement: la recerca del fill perdut, peça central de la narració. Des d’aquell moment, la relació entre Bloom i Molly ja no ha estat igual —declinant i reticent—, presidida per foguerades de records i la incisió voraç de la melancolia. Absències i espectres dels quals no poden escapar els protagonistes i que apareixen ritualment a l’Ulisses, malgrat que el falstaffià i mordaç Buck Mulligan vol mitigar el dolor i la ràbia de Dedalus, vexat per les impertinències amb què el castiga sobre el comportament irreverent que mostrà amb sa mare abans d’extingir-se. Pacificador i més comprensiu, el bregós Mulligan firma un armistici amb Dedalus: “Mira el mar, què li importen les ofenses”.

Ara bé, al costat d’aquests temes més transcendents, Ulisses és una sincronització de successos banals. Un diagrama format per un sistema solar, elements aparentment desconnectats que després conflueixen i graviten en harmonia: associacions disperses que, en un moment o altre, troben el seu punt d’encaix. La desfilada del virrei —el governador d’Irlanda—, una dama atractiva que puja a un cotxe de cavalls, l’aparició esporàdica d’uns hòmens anunci, el fullet del profeta Elies que Bloom llança al riu i que arriba fins a la mar, un mariner coix, un cec que busca el seu diapasó per a afinar pianos, un individu amb impermeable marró, totes aquestes microseqüències s’enllacen en una coreografia il·limitada que encadena els centenars d’escenes, accions i pensaments d’Ulisses. En alguns capítols el disseny conté la força d’un potent camp magnètic, com l’instant en què Bloom decideix anar-se’n d’un bar sorollós i infecte i arriba on són els corredors d’apostes que, entre cançons i crits, parlen de la carrera Copa d’Or d’Ascot: a partir d’un malentés, alguns personatges creuen que Bloom ha guanyat molts diners perquè ha jugat a favor del cavall Throwaway —un desconegut—, mentre que la majoria havia invertit en el favorit Sceptre. O bé l’espectacle auditiu amb la percussió i els sons calculats —i trenats— del castell de focs artificials, les melodies etíliques que se senten a les tavernes, els rugits de l’estómac famolenc de Bloom, el tritlleig del carruatge de Boylan camí de trobar-se amb la seua amant Molly, l’esprint d’un grup de ciclistes, i l’ombra fatídica del pas del temps amb les campanades i el cu-cut d’un rellotge.

James Joyce
Ulisses
Traducció de Joaquim Mallafrè
Edhasa (Primera edición en Clàssics Moderns), Barcelona 1990

Però també és cert que alguns capítols de l’Ulisses pateixen d’un excés de planificació i d’un virtuosisme tècnic —exhibicionista— gratuït, que enfarfeguen la narració i la comprensió d’escenes que demanaven una solució més senzilla. Claus fonamentals del llibre que es difuminen entre un bosc de dades i una espiral permanent de jocs mentals. Quan Bloom segueix Dedalus i un amic fins al barri dels bordells de Dublín, la descripció realista és portentosa i el contrast del que s’esdevé a l’exterior amb el pensament dels protagonistes, fascinant. Fins que l’acció esdevé confusa en un deliri impetuós d’imatges oníriques i malsons. Si de cas, el fragment menys reeixit és quan coincideixen Bloom i Dedalus a les redaccions del Frerman’s Journal i de l’Evening Telegraph, amb fragments que reprodueixen titulars humorístics de diaris, converses entretallades, xafarderies sobre personatges públics, portes que s’obrin i es tanquen mentre xiquets criden ben fort des del carrer les notícies de la primera pàgina. Però fins i tot en aquests moments més esgotadors, en què el lector perd la respiració —i el sentit— entre tants espasmes narratius, sorgeix resplendent la joia joyciana: mentre el caixista de la impremta llig a l’inrevés les planxes abans de donar el vist-i-plau, Bloom recorda —entendrit— la imatge de son pare llegint de dreta a esquerra en hebreu.

Cada unitat d’Ulisses fusiona emocions i tota una gamma de sentits, balbuceigs i intermitències del llenguatge particular de cada consciència per a retratar amb més fidelitat els personatges. A més, Joyce es proposà utilitzar en cada capítol una veu narrativa diferent, un to que canvia segons la perspectiva i l’acció, des del monòleg interior volcànic als experiments més agosarats on triomfa, per damunt de tots els altres recursos, la paròdia. L’autor recrea sense descans informes mèdics i de processos judicials, anuncis publicitaris, cartes comercials, una crònica d’un combat de boxa —excel·lent passatge—, o en una de les millors seqüències la reproducció de l’estil de novel·la rosa traslladat al flirteig i l’encanteri que exerceix Gerty MacDowell sobre Bloom a les roques de la platja —”les noies, les noies de la mar”—. Pel que fa a l’habilitat discursiva de Dedalus, a la Biblioteca Nacional s’enfila en una lliçó grotescament acadèmica en què prova de demostrar que l’espectre de Hamlet és el mateix Shakespeare, i que l’obra seria tan tràgica i amb Hamlet —el fill del dramaturg— amargat i agressiu perquè sa mare havia tingut una aventura amb el germà de Shakespeare: al cap i a la fi, una imitació demoníaca i disbauxada de les teories i dels estudis literaris.

No obstant, Joyce comet el pecat a què tan sols poden accedir un escollit —i ben reduït— nombre d’autors: ser massa intel·ligent i no frenar quan s’embadaleix amb els seus jocs privats. A l’Hospital de maternitat de Holles Street, un sol·lícit i bondadós Bloom decideix visitar la senyora Purefoy —a qui ha confós pel cognom amb l’autor d’un conte premiat que ha llegit al lavabo, un dels múltiples tripijocs literaris d’un somrient Joyce—, que ha tingut problemes en l’embaràs i ara és atesa pels metges. Bloom es troba amb alguns dels personatges decisius de l’Ulisses i entre alcohol, renecs i acudits inflamats, la clau d’aquest capítol és el paral·lelisme entre el naixement del xiquet i la paròdia de tots els estils que han conformat la prosa anglesa: la llengua medieval, Browne, Pepys, Sterne, Coleridge, Macaulay, Dickens, Carlyle, junt a molts altres escriptors fins a arribar a l’oratòria evangèlica o l’slang. Fragments que aïllats són tresors que ens regala Joyce, un fora de sèrie en l’art de les imitacions. Però també és cert que llegides totes aquestes paròdies —sense parèntesi ni descans—, és com si pujares en una escala mecànica angoixant i sense fi de la qual no et pogueres lliurar, atuït i atrapat en un laberint que no té eixida.

És per això que en l’Ulisses destaca —a més d’experimentacions extremades— l’adjectivació amb segell joycià, relleus descriptius i comparacions sobtades, troballes i combinacions lingüístiques que alteraren el territori de la literatura com un desgel violent i accelerat. Els qualificatius tradicionals —un cabell ros, “de roure pàl·lid”, els ulls “mòbils d’un blau fumós”— conviuen amb la mirada possessiva i la retina d’aranya de l’autor: la mar, “una dolça mare grisa”; l’absenta, “el monstre d’ulls verds”; la nit “cel lluna, morada”, el color de les lligacames de Molly; o bé un personatge que restà “badant amb els ulls d’una ostra vinosa”. Fins que assistim a la gestació d’un nou llenguatge: olor dolçaestantissa, rialles i veus bronzedaurades, un individu que xarrupensumava el líquid reconfortant. A les portes d’una església podem sentir “el llatí brufolat de la clericalla”, i la tirania del temps és pautada per “l’esguard d’un rellotge biliós”. Quasi quaranta anys després de la versió de Joaquim Mallafrè, es podran discutir algunes solucions i introduir noves fórmules amb què la llengua literària catalana s’ha consolidat, però aquesta traducció és una de les fites indiscutibles —i més creatives— de la nostra cultura. Quan Dedalus intenta a l’escola de Mr. Deasy explicar a un dels alumnes endarrerits uns conceptes que no entén, Joyce traça amb breus pinzellades la complexitat i el drama vital dels adolescents —un autoretrat de la infantesa del mateix Dedalus—, només en explorar els ulls del xiquet: “hermètics, silenciosos, empedreïts, s’asseuen als palaus ombrius dels nostres cors”. Joyce, un autèntic sobirà en l’ús de la paleta d’adjectius.

Fins a l’eclosió de l’Ulisses s’havien produït aproximacions —més o menys cauteloses— a allò que en la literatura moderna s’ha etiquetat com a realisme i naturalisme. L’herència francesa, flaubertiana principalment, dels primers anys de l’autor queda esmicolada i alterada en el laboratori joycià amb un propòsit imperatiu: expressar amb cruesa —sense prejuís ni clixés, i amb dosis de poesia— el bull de la vida, les onades i textures que imperceptiblement uneixen els individus de Dublín, existències anònimes que són capturades i oferides al lector a partir del garbuix crepitant d’una jornada qualsevol. Cambrers, comerciants, botiguers, periodistes, empresaris, fruiters, porters d’hotel, treballadors de banc, són tan necessaris per a Joyce com els marquesos i totes les branques de l’arbre nobiliari per a Proust. El batec urbà marca les seues pròpies regles, i en un capítol poden aparéixer més de cinquanta personatges que tenen una presència fugaç, fins que prenen sentit en el pentagrama complet d’Ulisses. Reverends que tenen problemes per a pagar el seu lloguer, advocats, cantants, esquenadrets, conductors de tramvia o un jardiner “amb una cara disfressada de Matthew Arnold” coloregen l’itinerari dels protagonistes, un fluid indestriable del que s’esdevé en la ment de Bloom i Dedalus, un barboteig interior incessant en què el passat ombrívol i el present que s’esmuny competeixen amb el collage bigarrat de totes les altres vides.

Ja en plena nit, al prostíbul de Bello-Bella Cohen, les peces del relat convergeixen en una dimensió fantasmagòrica, espectral. Amb diàlegs teatrals i esquetxs esperpèntics, Bloom és proclamat reformador municipal amb un programa regenerador i moral que havia anat creixent —ingènuament— en el seu cap mentre caminava pels carrers, però de seguida és denigrat i escarnit perquè es fan públiques les seues fantasies sexuals, i l’Evening Telegraph ix amb el suplement del dia de Sant Patrici que “inclou les noves adreces de tots els cornuts de Dublín”. Dedalus, borratxo, canta i balla, fins que s’enfronta a l’esperit inclement de sa mare, que no li perdona la desobediència al costat del llit abans de morir; col·lapsat per aquests retrets, Dedalus trenca el llum de l’habitació i arrenca a córrer perseguit per un paternal Bloom, que recull el seu amic —el seu nou fill, més aviat— de terra després d’haver estat colpejat per uns soldats. Arrecerats al Refugi del Cotxer, Bloom ensenya la foto de Molly a un matxucat Dedalus i les fantasies s’acceleren: adopció d’un jove culte, amb pretensions artístiques, substitut i projecció de Rudy, el fill mort als pocs dies de nàixer. Fins i tot Bloom acceptaria que Dedalus es convertira en amant de Molly, que li ensenyara música i italià, i així desfer-se del bròfec i primari Boylan.

Camí de casa de Bloom, a partir de preguntes i respostes que juguen amb l’estil d’un catecisme i alhora d’un formulari científic, els protagonistes elucubren sobre música, geografia, química, política i filosofia, paròdies de problemes matemàtics. Dedalus declina la invitació de quedar-se a dormir, i ja de matinada el 17 de juny abandona a Bloom, que s’allarga en posició fetal i invertida al costat de Molly: mig adormida li pregunta què ha fet en aquest —irrepetible i fundacional— dia, i el seu marit recapitula els fets amb ostensibles omissions. Llavors, en un dels capítols més citats i aclamats de la història de la literatura, una irascible Molly —Bloom, dolgut per la confirmació que s’ha vist amb l’amant Boylan, li ha demanat que demà siga ella qui prepare el desdejunar— obri les comportes dels seus sentiments, i records i actualitat s’emparellen en una erupció verbal, incontenible. Des d’un contrapunt antiintel·lectual, d’una sensualitat impúdica i absorbent, Molly repassa el declivi de la relació amb Bloom, els primers amors i besos furtius quan vivia a Gibraltar, junt a somnis i supersticions, desigs i una intimitat abordada des del realisme més descarnat. Menjar, olors, cambres assolellades, el tacte de la roba interior, la fruita en la boca, el seu extens currículum sexual, res escapa en aquest clapoteig incessant en tots els replecs i amagatalls de la seua ànima.

A Trieste, James Joyce conegué Italo Svevo, escriptor jueu que li facilità informació cabdal per a l’elaboració del personatge de Leopold Bloom: la identitat i l’exclusió són elements imprescindibles d’Ulisses, amb un protagonista jueu que té una perspectiva diferent dels seus conciutadans, i que és percebut —ben sovint— com un intrús. De fet, l’antisemitisme irromp com un dels monstres que també habiten la ciutat de Dublín. El director de l’escola on treballa Dedalus esclata en rialles estridents perquè diu que coneix el motiu pel qual els jueus no foren expulsats d’Irlanda: perquè mai els deixaren entrar. A la taverna de Barney Kiernan, el ciutadà —un “campió del patriotisme”— consumeix cerveses mentre escridassa i emet acusacions contra els israelites, i les sospites assetgen Bloom, qui ha d’eixir esperitat del bar abans que una caixa de galetes li esberle el cap. Prèviament, mentre suporta aquest míting enfurit i crispat, Bloom intenta rebatre un públic advers —i un gos que, segons el seu amo, ensuma els jueus perquè fan una olor diferent— amb una de les divises que millor el defineixen en l’Ulisses: el contrari de la força i l’odi és, inevitablement, l’amor.

En el conte Els morts de Dublinesos, el matrimoni de protagonistes sent com s’esvaeix l’atracció, marcida, perquè la veritable passió de la dona quedà suspesa després de la mort del seu jove enamorat, Michael Furey. Joyce descobrí en aquest relat les possibilitats de concentrar l’atenció en un personatge que no apareix, i de qui només ens arriben notícies indirectes. En Ulisses, la mare de Dedalus i el fill de Bloom planen per centenars de pàgines, en l’efervescència d’una ciutat amb el brogit frenètic de centenars de figures que passen ràpidament davant dels nostres ulls. I al costat d’aquesta memòria —necessària i impositiva—, l’esclat de símbols que obeeixen a l’esperit rialler i còmic de Joyce: Bloom porta a les butxaques, al llarg de tot el llibre, una creïlla i una pastilla de sabó de llima. Amb aquesta combinació de pàgines excelses, bromes, cacofonies, tresors lingüístics i fragments incomprensibles, sembla que Joyce assumia que la literatura és un acte elevat —quasi místic— i una immensa broma. Famós i cobejat per admiradors, observà —esponjat de satisfacció— que Ulisses mantindria ocupats els crítics tres-cents anys, i advertí mentre posava per a un pintor: “La meua ànima no té importància. Assegure’s que isca bé la meua corbata”. La lava del monòleg de Molly Bloom, després de solcar tots els rius del record, arriba a la temperatura més incandescent: a pesar de les desil·lusions, no pot oblidar el moment en què Bloom se li declarà, i l’anomenà “la seua flor de muntanya”, tot just al moment que ella deia, definitivament, Sí. Falten poques hores perquè es faça de dia en el 7 d’Eccles Street, quan s’acaba una jornada que conté tots els dies i —també— totes les vides.

També et pot interessar: