Itamar Orlev
Bandit
Traducció d’Eulàlia Sariola
Quaderns Crema, Barcelona, 2019

Amb la nuesa i contundència habituals dels seus versos, Iehuda Amikhai confessava que, per tal de no oblidar, sentia que duia sempre —incorporada al rostre— la cara del seu pare. Potser una part de la història de la literatura no siga més que una glossa, amb disputes i reconciliacions, al passatge d’Abraham i Isaac del Gènesi. Fins i tot el reclam intempestiu i càlid que centra l’argument de L’illa de l’escriptor triestí Giani Stuparich, una nouvelle —que combina intensitat i un tacte extremat— en què el pare, prop de la fi per una malaltia terminal, demana al fill que l’acompanye els últims dies en les aigües de l’arxipèlag proper a la península d’Ístria on nasqueren els protagonistes: país natal, país mortal. Navegacions, complicitats i converses de mariners, records que s’apoderen de qualsevol gest, silencis d’una densitat inquietant i la “llum despietada” de l’Adriàtic acompanyen les confidències de pare i fill, la imposició d’un comiat que defuig la temptació d’estridències i del to de la tragèdia. És per això que Georges Simenon reconeixia, també, que el dia més determinant en la vida d’una persona era el de la mort del seu pare.

L’autor israelià Itamar Orlev planteja en Bandit la necessitat d’un fill de viatjar des de Jerusalem fins a Varsòvia per a visitar el pare —declinant i decrèpit—, a qui no veu des de fa molts anys i que a hores d’ara tan sols sap que ha ingressat en una residència d’ancians. Tadek, el protagonista, emigrà amb la mare —jueva que escapà de la persecució i l’extermini— i els germans a Jerusalem, però el pare es quedà a Polònia després de participar en la guerra com a partisà i sofrir detencions, tortures i la inhumanitat voraç de la guerra. Ara bé, la memòria i els relats de tots els membres de la família coincideixen en l’acceptació que, sense una altra alternativa, hagueren d’allunyar-se de la tirania de Stefan Zagorski, un home despòtic i violent, festiu en molts episodis que acabaven invariablement en batusses, intimidacions i pallisses que patien, sobretot, la dona i els fills. Tadek, desubicat per la fi de la seua pròpia relació sentimental, corprés per la solitud i la nostàlgia, sent que malgrat tot ha d’estar de nou prop d’un pare de qui només recorda actes crapulosos i vergonyants, rampells de fúria gratuïta, a més d’un olor perseverant i amenaçador de tabac i vodka.

De fet, si en Sota el volcà un dels elements que marquen el ritme de la narració és l’omnipresència del mescal, en Bandit moltes pàgines estan condicionades per la ingestió constant de vodka, una beguda que ha acompanyat el pare des de ben jove i que, en la vellesa més inhòspita, no pot abandonar. En aquest sentit, Tadek i Stefan emprenen un viatge des de Varsòvia fins a una granja de la Polònia comunista on encara viu una de les ties del protagonista. Al llarg d’aquest itinerari, el fill haurà de lluitar contra els capricis i les reaccions imprevisibles del pare, el seu primitivisme atroç i la tendència instintiva a comportar-se com un animal salvatge i acorralat. Un combat entre un presoner de l’alcohol i d’efusions sentimentals amb un fill que s’ha autoimposat el manament d’intentar entendre —i perdonar— el seu progenitor. De fet, Tadek sent una mena d’opressió quan veu son pare exultant i feliç, perquè sap que és el preàmbul d’una ira incontrolada i sòrdida.

La novel·la Bandit està construïda entre l’experiència de la guerra que el pare revela al fill durant el trajecte polonés, i el punt de vista de la mare després de tornar el protagonista a Jerusalem. I en aquest punt és quan es produeix un dels moments més difícils com a lector. Perquè la història i els personatges de la narració anunciaven una altra via, més vibrant i magnètica, amb una supervivent del gueto de Varsòvia, un guerriller que lluità contra l’ocupant alemany i els col·laboracionistes polonesos, i una relació marcada —en la grisor de la dictadura comunista— pel desencís en descobrir com l’energia del marit quedava anorreada pel vodka i una voluntat cega d’autodestrucció. Però aquests elements queden soterrats pel parloteig esgotador i repetitiu del pare de Tadek, per seqüències allargassades i monòtones que demanaven una altra resolució, per unes criatures narratives que despertaven un atractiu que no es confirma quan s’han completat els retrats, massa monocroms i previsibles. De vegades, inclús, fas força física perquè la línia argumental no es dissolga entre tòpics i una verbositat excessiva.

Després d’aquest viatge amb designis de comprensió i d’armistici, Tadek queda trasbalsat en conéixer directament del seu pare l’infern que visqué en la guerra a Polònia, les accions oneroses que es veié obligat a realitzar per a escapar dels perseguidors, una culpa que vol expiar amb el torrencial relat —entre l’èpica i l’abatiment— que desplega al seu fill, contrariat i exhaust pel cúmul d’episodis devastadors que escolta d’una veu fatigada i èbria. Si el primer impuls del protagonista és jutjar amb severitat aquestes actuacions, —recórrer unes vivències i un passat gens confortant—, el garbuix de sentiments impedeix elaborar una sentència ni severa ni condemnatòria. Neutralitzades la ràbia i la desolació, l’única conclusió a què arriba un consternat Tadek és que ha de conviure amb el seu propi veredicte: “Sí, estimava el pare que odiava”.