Isaak Bàbel
Història del meu colomar i altres relats
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Minúscula, Barcelona, 2020

Després de reiterades contrarietats i negatives, l’investigador Vitali Chentalinski accedí als arxius del KGB per tal de resseguir els processos contra molts escriptors que l’antic govern comunista considerà enemics del règim. La detenció era tan sols el primer pas, a continuació es tractava de trobar —d’inventar, més aviat— proves inculpatòries i demostrar així el delicte de traïció a l´Estat. Isaak Bàbel fou traslladat a la presó de la Lubianka el 16 de maig del 1939. En jornades extenuants fou interrogat i torturat, i en les declaracions —brillants i ajustades pel que fa a la seua visió del món intel·lectual soviètic— que recolliren els instructors del cas, no es pot desprendre cap infracció contra la seguretat de l’URSS. Fins que aquestes confessions eren reelaborades i falsejades pels diversos estaments de la policia política. Encontres amb Ilià Ehrenburg i Malraux, viure prop d’un delegat comercial austríac, cometre la imprudència de convertir-se en l’amant de la dona del cap del NKVD, el sàdic i sanguinari Nikolai Yezhov: qualsevol moviment era sospitós —i determinant— per a incriminar-lo sense possible apel·lació. En la sentència definitiva s’assenyalava que Bàbel havia format part d’una organització trotsquista, que espiava per als governs de França i d’Àustria i que preparava un atemptat contra membres del Partit, inclòs Stalin. Executat el 27 de gener del 1940 en un lloc secret, en la dècada dels cinquanta —fins a aquell moment les autoritats comunicaren a la seua dona, Antonina Pirozhkova, que Bàbel estava viu en un camp de presoners— es revisà i s’anul·là tot el procés. A un dels instructors que tergiversà el testimoni de l’acusat, li preguntaren si havia llegit algun llibre de l’autor que ajudà a condemnar. Altiu, l’antic funcionari respongué: per a què?

Només cal endinsar-se en els relats de La cavalleria roja per a comprovar que Isaak Bàbel no ho tenia gens fàcil per sobreviure en la immensa i implacable teranyina de l’estalinisme. Periodista en el Primer Exèrcit de Cavalleria del mariscal Semion Budionni, l’autor mostra en les seues narracions —amb una concisió extrema— una combinació d’imatges corprenedores durant la campanya contra les tropes poloneses després de la revolució russa. Com si tractara d’acostumar els ulls a una crueltat sistemàtica i sense atenuants, Isaak Bàbel no alça la veu davant l’horror. Consigna amb una prosa tensa —expectant— els actes ominosos de la guerra com si foren connaturals a la brutalitat humana. Tot és inquietant, excessiu, però exposat amb senzillesa, mai amb fredor: un diàleg, un record, les estrelles en el mar d’algues de la nit, l’explosió d’un obús, la fugida a través del bosc, l’obscenitat de la mort. De vegades l’argument desapareix, tan sols hi ha un llampec de llum, adjectius fulgurants d’una natura intimidatòria, una conversa banal entre soldats, una cançó enunciada en un murmuri. Escenes intercalades amb un ritme de percussió però sempre permeables a un contrapunt pictòric i poètic, al so d’un acordió que —malenconiós— ho paralitza tot.

El llenguatge d’artesà d’Isaak Bàbel també serveix per a explorar amb somrient ironia els aspectes grotescos de la guerra: la història d’un rodamon que pintava escenes de l’Evangeli amb models de pagesos, taverners i sacerdots de la contrada. O bé hòmens que han lluitat al front i han estat a punt de perdre la vida i que, en canvi, ploren i perden els nervis per qualsevol nimietat. Gestos èpics i alhora absurds, rostres dibuixats amb una angulositat expressionista. Entre un primitivisme atroç i estampes esperpèntiques, les paraules d’un discurs polític amb les resolucions d’un congrés de la Internacional Comunista sonen estranyes, irreals. I en aquesta acumulació d’instantànies —algunes d’elles còmiques, altres que tallen la respiració—, l’estil d’Isaak Bàbel mostra una tècnica depurada amb una minuciositat d’orfebreria, amb imatges agosarades que irrompen inesperadament com un salt al buit: la lluna penjava al pati com una arracada barata, i l’alba humida s’assemblava a les ones hipnòtiques del cloroform.

Fidel al seu propòsit, Isaak Bàbel condensà —hàbilment— tot el seu programa literari en una fórmula cristal·lina i magnètica: “No hi ha acer que penetri al cor humà d’una manera més gèlida que un punt col·locat a temps”, afirma en Història del meu colomar i altres relats. Una autoexigència en la composició d’escenes que en aquesta ocasió aplica a breus capítols de la seua biografia, la infantesa i els primers anys de joventut a Odessa, un conjunt de narracions que representen una mena de nouvelle de formació. L’examen d’ingrés a l’institut, la protecció tirànica de l’àvia, el desig d’impressionar a un amic d’una família de banquers o el fracàs com a músic virtuós que podria traure els seus pares de la misèria, aquests episodis són reproduïts amb el seu característic enfocament sofisticat i enllaçats amb un subtil joc d’equilibris. Fragments de memòria, experimentació amb diàlegs, detalls aparentment imperceptibles, moments de repòs poètic, un to pausat i gens estrident per a revelar una nova tragèdia.

De fet, una part decisiva d’Història del meu colomar està dedicada al pogrom de 1905 i la barbàrie antisemita que la seua família patí ritualment en aquella època. Ja en el primer relat, el protagonista es veu per sorpresa submergit en un acte despietat i aterridor, que concentra en una petita seqüència l’horror amb què havia de conviure periòdicament la població jueva. Ara bé, la majoria de narracions representen una recreació del descobriment de la passió per l’escriptura, “El despertar” o les dos versions que s’inclouen de “La meva primera paga”, exercicis estilístics que ens acosten a l’esforç inclement d’un autor que afirmava: “després d’escriure cada conte m’envelleixo uns quants anys”. L’objectiu és introduir personatges descrits amb pocs adjectius però que deixen molt marcada la seua empremta, a més de dirigir una llum sobre els escenaris que sempre apunta de forma indirecta. Isaak Bàbel és un militant literari de l’elusivitat, de la delimitació del temps narratiu, amb frases tallades amb un colp de destral que, de sobte, s’enlairen en un delicat lirisme.

“Jo era un nen mentider. Em venia de tant llegir”, anuncia el jove protagonista d’Història del meu colomar, una obsessió per la literatura que ja era transparent en el seu Diari de 1920 que serviria d’estímul per a les narracions de La cavalleria roja. En aquell quadern anotava, en els intervals dels combats, que sentia una nostàlgia irrefrenable i que havia de reflexionar sobre Galítsia —el territori de batalla—, sobre la guerra mundial i sobre el seu propi destí. I amb el mateix esperit insistia, quasi com un manament personal, que havia —sobretot— d’escriure, que la revolució no ho era tot, i que aquesta era la veritable direcció que havia de prendre en el futur. Un repte que comportava la seua pròpia condemna, ja que allò més allunyat del seu tarannà era convertir-se en una mena d’obedient i domesticat propagandista polític. “En la vigília dels dissabtes em turmentava la densa tristesa dels records”, diu Bàbel en observar les cerimònies d’altres jueus, entre la devastació de la guerra i la desolació —incomprensible— que havien provocat els cosacs dels quals formava part. Conviure amb aquests guerrers impàvids i d’instints animalitzats es convertí en un desafiament absolut —i fatídic— per a la seua vocació creativa, una projecció de l’infern que veia en primera línia i que no podia amagar, ni tan sols emmascarar. A Isaak Bàbel li agradava que el qualificaren com el mestre del silenci, i amb aquest laconisme —que ressona amb la contundència d’un testament— reconeix en el seu diari com una de les escasses certeses: la crueltat humana és indestructible.