Imma Monsó
Germanes
Il·lustracions d’Ignasi Font
Univers, Barcelona, 2020

«Va pensar de sobte que la Germana s’havia fet vella pel darrere (apunyalada per l’esquena?) i, en canvi, mantenia el davant, habitualment més fràgil, impecable com un mascaró de proa acabat d’estrenar». L’edat, el rastre perceptible del temps sobre els cossos, els ànims que canvien —o no tant—, les il·lusions desdibuixades que han quedat enrere com fanals en una via de sentit únic, l’embull de fracassos i insatisfaccions, «el pes dels afectes», tot allò que d’habitud roman pacificat al fons com el llot d’una bassa, però que emergeix si es remouen les aigües. Al Nadal, per exemple. En Germanes, Imma Monsó ha creat una atmosfera intrigant, un punt sinistra, per a relatar una reunió familiar en què tot succeeix gairebé com s’esperava però amb lleugeres alteracions imprevistes —el desconcertant nou propòsit del Cunyat— que, tanmateix, no traeixen l’esperit del 24 de desembre. La trobada és en un casalot dels Pirineus —la Vall a la ficció—, propietat de Rita, la protagonista, que no sap com desempallegar-se dels compromisos i els rituals d’unes festes que s’hi han celebrat durant més de cinquanta anys i que l’angoixen des d’una època que ja ni sap precisar. Un desassossec incrementat per la recent mort dels pares i pel fet que, per tant, enguany només hi aniran la Germana i el Cunyat amb els fills —el Nen, un geni de la música dodecafònica amb «un turment interior indesxifrable» i el Petit, amb els ulls enganxats al mòbil— i Palmira, la dona que havia treballat per a ells i que ara, amb noranta-nou anys, exerceix de guardiana del passat perquè encara conserva una memòria envejable.

A pesar de la diferència d’extensió —un conte llarg i una novel·la— i del fet que Germanes té una estructura més senzilla que L’aniversari, en què dues línies argumentals s’alternen i conflueixen en la segona meitat del llibre amb un tancament sòlid i ben travat, hi ha algunes similituds entre aquests títols, com el to de suspens i el joc d’indicis equívocs i pistes més o menys fiables que el lector deu esbrinar si ha de resseguir o esquivar. O que, com en una peça de teatre, les històries transcórreguen només en un o dos escenaris on intervenen uns pocs personatges. I, sobretot, la creació dels plecs i les sinuositats d’uns individus complexos, txekhovians, que solen transitar per una infelicitat moderada i plausible. Són obres en què els diàlegs sostenen l’acció, i la veu del narrador, que en aquest cas es manté gairebé sempre al costat de la protagonista fins a confondre’s-hi sovint, descriu els moviments dels actors i conta els antecedents d’allò que està a punt de succeir.

En aquest espai aïllat, representat gràficament en sis escenes austeres i fosques d’Ignasi Font —que bo el penja-robes de peu carregat d’abrics, com una simbòlica natura morta—, Rita i la germana petita, que han arribat a la Vall el dia d’abans de la celebració, conversen sobre els amics, alguns morts prematurament —«Parce que c’était lui, parce que c’était moi»—, sobre la família i sobre el fet que, passats els cinquanta, el futur malauradament «ja no és incert». Durant el sopar, els comensals evoquen el difunt pare —el Senyor, com en diu Palmira—, un home decidit, ateu, amb «una personalitat poderosa que amenitzava la vida familiar des de temps immemorials», i l’accident de Rita esquiant que la tingué huit minuts en «mort clínica». Parlen de la Vall, cada vegada més plena de turistes i de pijos, tal com augurava el Senyor; de parelles anteriors de les dones i de la trajectòria d’èxits del Cunyat, «una estranya combinació de talent i sort» que, a partir d’ara, vol dedicar-se «en cos i ànima a experimentar la Pèrdua i a contemplar la Bellesa en estat brut, conèixer la deliqüescent nuesa de la decepció». En les obres d’Imma Monsó, allò dens i profund es compensat per capes d’un humor fresc, espontani —«Però vol fracassar en alguna cosa en concret o així, en general?», pregunta Palmira—, una ironia persistent  i necessària que manté a ratlla la pesadesa del fang interior. Amb Germanes, Imma Monsó recorda la conveniència d’acceptar les obligacions i rutines socials per molt irritants que resulten, perquè les coses —sobretot els assumptes de família— sempre poden empitjorar.