David Kidd
Històries de Pequín
Traducció de Francesc Parcerisas
Viena Edicions, Barcelona, 2017

Podríem endinsar-nos —com proposava Isaiah Berlin— en un bucle teòric sense fi per tal de determinar si els totalitarismes del segle XX són fills del romanticisme més exacerbat, o bé de la il·lustració en la seua versió més freda i deshumanitzada. L’Alemanya de Hitler, la Rússia de Stalin, la República Khemer de Cambotja, la Xina de Mao Zedong o els diferents experiments del gihadisme islamista comparteixen una voluntat radical de reinterpretar —i d’impugnar— la història del seu país i de la humanitat, a més de la determinació ferma d’instaurar una societat nova desvinculada de la tradició i del que consideren desviacions malaltisses del seu inexcusable projecte polític. Per a aconseguir els seus objectius, l’exercici del terror indiscriminat es converteix —tard o d’hora— en el principal argumentari de la seua ideologia. David Kidd relata en Històries de Pequín com assistí, inesperadament, al final traumàtic i corprenedor d’una societat, d’una cultura i d’un art mil·lenaris amb la progressiva i cruel expansió de la maquinària del catecisme maoista.

En aquestes memòries, David Kidd traça el dibuix de l’antiga Xina que descobrí en arribar a Pequín el 1946 amb una beca universitària per a ampliar estudis de literatura xinesa, i també per a impartir classes d’anglés. Una ciutat medieval emmurallada i envoltada de fossats, amb mansions, botigues ancestrals i temples presidits pel Palau Imperial, una estampa que estava a punt de desparéixer. De fet, el protagonista confessa que tingué el privilegi d’accedir a aquell món —caduc, evanescent i arcaic— a través de la família de la seua dona. David Kidd es casà amb Aimee Yu, la quarta filla d’una família aristocràtica de deu germans descendents de l’antic president del Tribunal Suprem xinés, greument malalt quan contrauen matrimoni en una peculiar i caricaturesca boda. Poc temps després s’instal·là en el majestuós conjunt d’edificis i jardins propietat dels Yu, autèntic centre d’aquesta narració, al carrer de la Família dels Cabells Esbullats.

Trenat a través de seqüències i de petits quadres pictòrics, amb un to ben modulat, que no es decanta per l’exclamació sentimental ni per un descriptivisme exòtic i carregós, Històries de Pequín recorre tots els racons d’aquesta immensa casa de més de cent habitacions, un laberint de passadissos i patis que conflueixen en el centre esponerós del jardí, el veritable tresor de la mansió dels Yu. La cerimònia pel funeral del pare d’Aimee representa l’últim vestigi d’un passat que, com la nobiliària casa escrostonada i ruïnosa, té els dies comptats. Com subratlla l’autor, “un últim llampurneig de la pompa daurada i vermella abans de veure’s tots colgats pel puritanisme grisós de la revolució”. Per aquests capítols desfilen possessions insòlites de col·leccionista i obres d’art, costums ja quasi abolits, històries que semblen sorgides d’un conte de fades. Un dels fragments més simbòlics del llibre és quan la filla d’un dels criats de la casa, educada ja en les normes comunistes que incitaven a rebel·lar-se contra els seus senyors, apaga uns encensers de bronze que s’havien mantingut encesos —sense interrupció— al llarg de cinc-cents anys. Els records insidiosos junt a les últimes i doloroses decisions dels Yu sobre el destí de la mansió tenen el contrapunt en les tropes aquarterades a l’entrada de la casa, en “els homes de la nit” que en qualsevol moment poden aparéixer en una de les estances i detindre als qui consideren reaccionaris enemics del règim. Noves normatives, escorcolls i estricte control policial, a més de la imposició de l’uniforme de cotó blau entre la població contrasten amb el que ja quasi és una imatge vaporosa i irrecuperable: colors llampants de seda, tapissos i brocats, la remor dels estanys, el clapoteig de l’aigua del pou, l’aire que bressola les fulles d’uns cedres centenaris.

Hi ha una atmosfera declinant, atenta a fixar detalls i objectes que en unes setmanes passaran a formar part, exclusivament, del passat i de la nostàlgia. Però en Històries de Pequín destaquen, a banda de narracions i instantànies, els perfils d’alguns retrats, en especial el de la tia Qin. Una dona vella procedent d’una nissaga d’emperadrius de la dinastia manxú, addicta als jocs de cartes i a les tafaneries, amb un cigarret contra l’asma sempre als llavis, que mira amb posat condescendent els ràpids canvis que s’estan produint a Pequín amb l’arribada dels comunistes al poder. Les llegendes que desgrana mentre baralla les cartes o la seua particular visió de la història representen petits illots defensius on no poden arribar els nous dirigents, àvids de reeducar i controlar tots els moviments —i el pensament— de la població. Si de cas, un dels millors capítols d’aquestes memòries és quan el Ministeri de Justícia envia la Germana Gran a inspeccionar el bordell de La Casa dels Salzes en Flor, perquè les prostitutes —amb noms de haikú com Jade Perfecte, Gerro Deliciós o Agulla Fragant— siguen destinades a una fàbrica de botons i adscrites al nou ideari polític. En una obra de teatre que pretén reproduir aquest episodi gloriós per al govern, els protagonistes del llibre comproven de primera mà les reaccions fanatitzades i grotesques dels estudiants marxistes que increpen furiosament l’actriu que exerceix de malvada madame. Després que els dirigents llancen una campanya de propaganda, convençuts d’haver eradicat els prostíbuls a la ciutat, la Germana Gran comprova —sarcàstica i perplexa— que els bordells particulars han proliferat a Pequín en major nombre que, fins i tot, abans de la revolució.

Entre els pins, les flors i els caminals ombrejats de la casa dels Yu es recrea un aire de paradís perdut, com en el jardí dels Finzi-Contini, un oasi de llibertat i de converses còmplices amb l’amenaça de la persecució —les urpes del totalitarisme— més enllà dels murs. El dia que abandonen la mansió, definitivament, no hi ha ni llàgrimes ni declamacions, tan sols silenci i uns gestos resignats mentre el nou porter del govern tanca els batents de la porta principal als antics propietaris. David Kidd tornà a Pequín el 1981, més de trenta anys d’absència de la Xina, després de les atrocitats comeses pels jóvens Guàrdies Rojos durant la sagnant Revolució Cultural. Però el protagonista comprova com els supervivents de la família Yu no volen parlar de les desgràcies que patiren, d’aquella massacre en què qualsevol persona nascuda en la Xina precomunista no tenia possibilitats de ser reeducada i, per tant, havia de ser eliminada. Humiliats i alhora orgullosos, els darrers membres del clan Yu ofereixen un sopar al seu cunyat retrobat —una recuperació fugaç dels dies esplendorosos que visqueren—, i com a present li lliuren uns delicats gerros amb dibuixos de prunera sobre un fons de neu. En aquesta narració travessada de símbols i gestos rituals, una forma de remarcar la voluntat de sobreviure a les cícliques adversitats i a la devastació de la història.