Històries d’amor

Liudmila Petruixévskaia
Hi havia una vegada una noia que va seduir el marit
de la seva germana, i ell es va penjar d’un arbre
Traducció de Miquel Cabal Guarro
Edicions del Periscopi, 2015

La literatura és l’estil. I el de Petruixévskaia és sec i afilat, és cru i directe; però amarat d’ironia, de sarcasme i d’humor negre a l’hora d’explicar unes històries que, si es consideraren amb una certa objectivitat, farien més aviat poca gràcia. Una ironia i un humor negre que comencen pel propi títol del recull, que no és sinó el resum del plantejament d’un dels millors contes: “Un himne a la família”. I que continuen sobretot en un subtítol que, segons que sembla, és en realitat el títol de la versió original en rus. Aquest “Històries d’amor” per a unes narracions en què l’amor destaca justament per la impossibilitat. O per la inconsciència. O per l’atzar, que sovint hi pren la forma de destí tràgic i resignat. Com una fatalitat que no se’ns explica, però que obliga a acceptar un futur gris i denigrant. En aquests relats, la felicitat és un simulacre que no es pot mantenir massa temps, que ocupa un període acotat, curtíssim. Com els dies comptats de vacances, o com la conversa telefònica amb la persona que hi vas conéixer. L’amor s’hi materialitza en trobades sòrdides i ben sovint adúlteres. Entre personatges estranys que busquen i troben —o volen creure que han trobat— altres éssers que no poden ser sinó tan estranys com ells. Senyores de seixanta-vuit anys que es pinten els llavis per anar al bosc a buscar bolets perquè “potser és allà que passarà”. Perdedors solitaris que intenten ajuntar-se. Abandonats, incompresos o en el límit de la malaltia mental, que acaben atraient-se mútuament, com si es reconegueren, com si intuïren que només es poden tenir l’un a l’altre. Un amor conformat de solituds absolutes, de relliscades, de la impossibilitat d’un contacte afectiu real.

Amb poques variacions, la majoria dels contes de Petruixévskaia parteixen de personatges que no interessen ningú; personatges femenins, en la majoria dels casos: “Hi havia una vegada una noia normal i corrent, que no destacava en res, que no feia cap falta a ningú en especial, fora de sa mare. Ningú no parava atenció en aquella noia, ningú no li regalava flors (excepte sa mare per l’aniversari)”, com podem llegir en el relat “Com la Penèlope”. O “la nena de les ulleres no és que no suscités admiració, sinó que no despertava ni el més mínim interès de ningú”, com llegim en “Història de la Klarissa”. És una constant, aquesta tara: una llosa que han de suportar ja de partida, que pesa per sempre més en la seua història, i que ens avisa que probablement no podran remuntar aquell destí advers. L’origen de tota una galeria de dones desgraciades, condemnades de per vida a l’infortuni; fins i tot quan un colp de sort sembla que trencarà el malefici. Condemnades, per exemple, a suportar la violència del marit, primer, i a resignar-se a tenir-ne cura quan aquest ja no es pot valdre per ell mateix, després. Vides que es poden donar per perdudes ja per sempre als vint-i-quatre anys, limitades a les relacions esporàdiques amb vells amics casats, o a una maternitat que gairebé sempre és fruit d’un acte inconscient.

Més enllà d’aquell estigma inicial, però, els relats que integren el recull estan marcats per la fatalitat, en general. Quan diverses generacions d’una mateixa família malviuen entaforades com rates en habitacles minúsculs i miserables, com ocorre en moltes d’aquestes narracions, què pot anar bé? Són vides condicionades: per la pobresa, per l’alcohol, per la casualitat —gairebé sempre en forma de mala sort. Pel pes de l’herència familiar, per un cert determinisme. Per la impossibilitat, ben sovint, de refer la vida. I l’autora s’hi deté, es fixa tant en les possibles causes com en les conseqüències inevitables:

El més important és enmig de quina fosca desesperança va venir al món, va créixer i es va educar aquesta resplendor del matí, aquesta noia

més enllà de l’horitzó, ja s’hi endevinava el fantasma del futur que podia tenir, un futur com el de tots els homes de la família

Així doncs, el paisatge que es va descobrint als nostres ulls és realment desolador i desesperançat: un món opressiu, una societat mancada i malalta, tota una sèrie de destins cruels. Misèria i grisor, molta grisor. Per això la importància cabdal del to, d’aquest humor subtil i tendre que descarrega una narració que, d’una altra manera, resultaria probablement insuportable. El drama, tamisat per l’humor, la ironia i la tendresa. Amb una veu que no només no jutja —ni encara menys, doncs, recrimina— els actes dels seus personatges, sinó que els tracta amb la tendresa pròpia d’aquell que intueix que —pobres!— no hi poden fer res més. Al mateix temps, i malgrat la hipèrbole, els fantasmes i la bogeria que habiten els relats de l’autora russa no deixen de ser un espill deformat dels del lector, que reconeix com a pròpies la inconsciència i la por, la frivolitat i el pes feixuc de determinades herències.

La literatura és l’estil. I el de Petruixévskaia, més que àgil, és accelerat. Amb un ús molt particular dels signes de puntuació i de la separació en frases, que reforça una viva impressió de col·loquialitat, la sensació d’una conversa oral en què algú vol explicar moltes coses en molt poques paraules, d’una manera fins i tot un tant atropellada. Un estil que sorprèn, d’entrada, que pot semblar fins i tot improvisat o deixat anar. Sense ornaments superflus, sense entretenir-se aparentment en consideracions secundàries: antiretòric, expeditiu, directe al gra. I que en ocasions se serveix també de l’absurd per explicar una realitat absurda: de manera gairebé inevitable, diríem. “A algunes persones no les volen. No les vol ningú. La qüestió és com viure amb això”. Per aquest motiu, si ell finalment es queda amb ella, ella mai no preguntarà per aquell episodi tèrbol, per més evident que siga. Preferirà la ignorància a la solitud. Viurà una història d’amor.