Guimerà en tres actes

Àngel Guimerà
Teatre. Terra baixa
Mar i cel
La filla del mar

Labutxaca, Barcelona, 2013

«Que la Marta siga del Sebastià, com tu i com jo… ja ho entenc; però que ell siga de la Marta…»; és precisament aquesta estranyesa de Nuri, la germana petita dels Perdigons, un dels aspectes que més impacta de Terra baixa, l’amor que sent l’hereu Sebastià —l’amo de tot— per una dona qualsevol, sense cognoms, que aparegué al mas ben joveneta amb el padrastre captaire: «“No una caritat, no, treballar força!”. Ell me va asseure sobre els seus genolls, que jo tenia catorze anys, i el Sebastià ja potser trenta… —conta Marta a l’ermità— I… d’aquell dia va venir que al pare el va fer moliner. I a mi… fins ara…». Per aquesta passió il·legítima, l’home arrisca la hisenda i també la vida. Un plantejament que enllaça amb la idea que les obres d’Àngel Guimerà sovint se sostenen sobre «la construcció problemàtica d’un jo contradictori», com expliquen Xavier Albertí i Albert Arribas en Guimerà, home símbol; per això, no seria just reduir els textos de qui és considerat un dels pares del teatre català modern —«ombrívol patriota», segons Josep Pla— a un enfrontament entre l’individu que lluita contra una societat que l’oprimeix: «la majoria de conflictes tenen com a principal camp de batalla les paradoxes que sacsegen l’interior de la consciència».

És cert, com recorden Albertí i Arribas, que l’actitud de Guimerà «davant les angoixes del jo» estilísticament és poc innovadora i gens trencadora: Terra baixa, amb trets del teatre realista —escenaris i personatges contemporanis a l’autor (l’obra s’estrenà en català el 1897)—, és un drama que encara manté vincles amb el romanticisme: l’amor és el vertader motor de la història, un sentiment que xoca contra les normes establertes i, per aquest motiu, acaba en tragèdia. Però hi batega un germen de novetat, probablement per la força del llenguatge —ric, viu, propi de cada veu— i d’un conflicte que, en el fons, té més a veure amb el món intern dels individus que no amb allò que els envolta; sí, Manelic representa la ingenuïtat del bon salvatge però Sebastià, tot i pertànyer a la societat corrupta de la plana, és sobretot un llop, un depredador que no vol soltar la presa: «…que ets meva, tota meva. I sempre, sempre seràs meva, que no et deixo, Marta, que ni em mori et deixo!». Els protagonistes conformen alguns dels tipus més coneguts de l’imaginari cultural català, però, com sol succeir amb els tòpics, també posseeixen traces lluminoses d’humanitat.

Per a qualsevol espectador de l’última representació de Terra baixa que torne a l’obra original, Sebastià té les faccions i la veu de Lluís Homar, la jovenívola Nuri és calcada a Lluís Homar —amb aquest toc d’humor suau, controladíssim—, Marta pateix i plora com ho fa Lluís Homar; i Manelic, per descomptat, és càndid, honrat i valent com ho és Homar sobre l’escenari únic. La versió que l’actor ha fet juntament amb Pau Miró despulla la peça de Guimerà i en mostra el dramatisme essencial, que se sustenta sobre aquests quatre personatges; Homar, amb lleugeres, mesurades modulacions, els interpreta tots canviant de sexe i d’edat sense necessitat de modificar el maquillatge ni la roba: durant uns instants es posa un vestit de núvia però ni tan sols aleshores el públic percep que estiga davant d’un home transvestit. La grandesa d’aquest muntatge rau en el fet que, a pesar de l’adaptació, hi ressona amb plena potència el text d’Àngel Guimerà; una posada en escena innovadora —trencadora— que no traeix l’autor del XIX, sinó que, al contrari, l’il·lumina amb el focus de la modernitat.

També et pot interessar: