Guillem Simó, llums i ombres

Guillem Simó
En aquesta part del món
Acontravent, Barcelona, 2016

En aquest sentit és comprensible la resistència de la família a permetre la publicació d’escrits personals del difunt, que no pot vetllar ja pel seu dret al secret o a la confidència” (En aquesta part del món, p. 609-610).

Les dues-centes o dues-centes cinquanta primeres pàgines d’aquesta edició “integral” d’En aquesta part del món giren de manera exasperant en un cercle viciós. Són, en essència, la repetició obsessiva i neuròtica d’un discurs gairebé únic. Demà és el primer dia de la meua nova vida, necessite una regeneració. Les pautes d’aquesta regeneració seran —per exemple— anar prompte al llit, menys tabac i menys alcohol; preparar oposicions, exercici físic, que l’escola no m’ocupe més enllà de la duració estricta de les classes; llegir, escriure, traduir; trencar definitivament la relació amb L. i obrir-me a la gent. I la següent anotació, la de l’endemà, en lamenta el fracàs, reconeix la derrota, proclama la inutilitat de tot intent d’espantar els fantasmes. I fins i tot es rabeja en la suposada misèria moral que això significaria. Un parell de dies després, una nova reorganització, un nou primer dia d’una nova vida, i una nova llista de bons propòsits. Un cercle viciós a què cal afegir, a més, la notícia gairebé diària de l’estat de les seues hemorroides. Insistim: exasperant. És probable que aquestes notes privades tinguen valor sentimental, ignorem si en deuen tenir des del punt de vista psiquiàtric. Però, no en tenen cap de literari.

Segons que explica el curador de l’edició, Guillem Simó hauria destruït una part de les seues anotacions (d’un hipotètic dietari que anomena A) abans de morir. Del que en va restar (dietari B), l’autor mateix en va fer una selecció i el va deixar enllestit per a la publicació: una última versió (dietari C) que és la que va publicar El Gall Editor en 2005. Tanmateix, el que es dóna a conéixer ara és —bàsicament— el dietari B, sota l’argument que “és indubtable que si Simó hagués cregut que la part inèdita del dietari no era digna de publicar-se l’hauria fet desaparèixer tal com va fer amb la part del text del dietari A que mai podrem conèixer”. Però, de fet, hi ha un altre argument que és, com a mínim, tan vàlid com l’anterior: que si Simó hagués volgut publicar aquestes anotacions, les hauria inclòs en la tria que va fer —amb molt bon criteri, per cert— amb aquest propòsit concret i conscient. I hi ha un grapat de notes del mateix dietari que semblen apuntar també en aquesta direcció:

De mil paraules no en podria salvar més que una o dues. Tota la resta és autoengany, pretensió, conjectura o vil repetició. Però si no escric aquestes mil paraules, aleshores és segur que no en salvaré ni una. Entre aquestes paraules salvades amb pinça i el silenci hi deu haver alguna diferència de matís.

De la lectura de papers recents en trec la conclusió que si em prenc la molèstia —esgarrifosa, terrible— d’asseure’m i escriure alguna cosa, irremeiablement arriba a sortir-ne una frase valuosa, digna d’esser conservada. Digna d’esser apreciada per Algun Ésser.

Darrere l’acte tan innocu d’agafar la ploma i posar-te a escriure només hi ha la certesa que enmig de cent frases banals te’n sortirà una amb una mica d’interès. Potser és un greu error d’agafar la ploma només per escriure aquesta darrera frase; l’intent és un noranta-nou per cent de vegades fallit.

Etcètera.

Així doncs, en l’obra hi ha diverses proves que, per a l’autor, escriure —escriure molt— és una forma d’assegurar-se que alguna frase valuosa en podrà extraure. De fet, no és una concepció tan estranya, la que entén que la literatura en un dietari sorgeix del destil·lat i de l’abstracció de l’anècdota. I potser és casualitat, però la immensa majoria de les notes a què al·ludíem a l’inici són del dietari B. Les que el lector subratlla perquè li semblen interessants, suggeridores o amb valor literari, totes del C.

El dietari de Guillem Simó

Després d’aquestes dues-centes o dues-centes cinquanta primeres pàgines, les notes del dietari C comencen a créixer respecte del total, fins a esdevenir-hi majoritàries. I el lector que ha aconseguit superar aquest escull inicial començarà a gaudir —llavors sí— del dietari de Guillem Simó, d’aquell que l’autor mateix va seleccionar per publicar. Una de les obres més sòlides que s’han publicat en català dins del gènere en les últimes dècades, d’un autor que era pràcticament un desconegut abans de 2005. Unes anotacions en què podem trobar des de reflexions sobre literatura, sociologia o política, fins a escrits més memorialístics, crònica o retrats. On destaca, per damunt de tot, la construcció del jo: d’un personatge esquerp, de tracte difícil, però amb el fons innegable de vulnerabilitat que acompanya sempre els que pretenen construir-se aquesta aparença. Un ésser inestable, canviant, dispers i perpètuament insatisfet, que lamenta la seua incapacitat per extraure conclusions pràctiques o consideracions útils de l’experiència. En aquest sentit, el dietari sembla el gènere adient pel seu caràcter fragmentari i divers, ondulant i subjectiu. I sobretot per la llibertat que permet a l’autor: perquè és també un mecanisme d’expressió —d’exteriorització— de totes aquelles parts del jo que no es mostren per altres vies; de les ocultes, de les reprimides.

L’art ocupa una part important de les notes. En concret, la literatura —en qualitat d’escriptor i de lector—, la música i la pintura: tres activitats que viu sovint com una vàlvula d’escapament, o com un antídot de la vida social. Per a l’autor, l’art ha de ser marginal i agressiu; només si es practica al marge i en contra de l’estat de les coses pot tenir algun sentit. Afirma que no és més que un sistema de venjança íntima, una activitat solitària i antisolidària; i que el ressentiment és l’única passió que pot mantenir viva la inspiració. Que per a ell, escriure sempre ha estat escriure contra alguna cosa, i que l’opressió de la solitud és l’única motivació de la creació estètica. L’altre tema recurrent és l’escola, convertida en una obligació depriment. Haver-se de guanyar la vida com a professor de llengua en l’educació secundària el mortifica especialment, i el fet de no suportar els ases dels companys o el de somiar de poder deixar la professió esdevenen laments cíclics —estacionals. És bàsicament amb el propòsit d’allunyar-se d’un món “cafre i infame” que compra totes les loteries, rifes i sortejos possibles; convençut que hi guanyaria ell, el gremi de mestres i els alumnes.

Els dietaris serveixen sovint per al vell art de tornar favors, de quedar bé amb tothom, de buscar el bàndol adequat. I l’autor s’hi presenta —com deia Montaigne— ben engalanat i amb la conducta estudiada. Són avorridíssims, això sí. En canvi, a Guillem Simó —que es lamenta, per exemple, que les memòries de Miquel Gayà són excessivament discretes perquè no contenen cap xafarderia ni cap grolleria— cal agrair-li, entre altres coses, la mala llet universal, la misantropia clarivident, el tret àgil i la liberalitat a l’hora de repartir diatribes i sarcasmes. Així, Antonio Gala és un ésser repugnant; El Temps, un setmanari “molt dolent i provincià”; Luis Eduardo Aute, “el tipus de tafarrot espanyol —fanfarró i pedant—” capaç de lamentar la ignorància i l’estupidesa sense considerar-se’n part. I Bach, l’intent més reeixit de subjugar el sexe sense castració, la combinació justa d’agitació i de calma. O, pel que fa a comentaris de lectures, que Josep Pla converteix en or tot el que toca; que Unitats de xoc de Pere Calders és literatura de guerra feta per un ingenu, amb correcció escolar però gens de substància narrativa; i que K. L. Reich o Els vençuts tenen almenys l’al·licient de la versemblança dels fets viscuts. Que Acte de violència és un fracàs estrepitós des del primer mot al darrer; o que per arribar a un resultat com el d’El malaguanyat de Bernhard, millor escriure un assaig o fer la migdiada. De la retòrica de Cioran afirma que és borratxera verbal, xerrameca, excés; opinió corrent, però “expressada amb èmfasi, cursiva, punts suspensius i, sobretot, en francès”. I de l’estil de Kundera, que és simple i net, que “no hi ha res forçat ni excessiu, al contrari que en Els versos satànics, en què tot ho és”.

L’autenticitat, en el cas de l’autor mallorquí, es tradueix sovint en el caràcter impúdic i descarnat de bona part dels seus escrits, allunyats de la contenció de qui es mostraria preocupat per la recepció de les seues paraules i les possibles conseqüències. Al contrari, la seua literatura és sovint agressiva i sempre implacable; també —o sobretot— amb ell mateix. “El resultat de tot això és aquest ésser derrotat i malalt”.