Gravat en una bellesa negativa

“Tot el que escric és veritat, però què importa?”, afirma Levé en les últimes pàgines d’Autoretrat. Importa poc, és cert, però el fet és que en el díptic que aquesta obra forma amb Suïcidi, l’autor planteja un joc d’espills radical entre ficció i realitat, però també entre el jo i el tu, entre obra i vida, entre vida i mort. Fins al punt que, uns dies després d’enviar l’original de la seua última obra a l’editor, Levé es va suïcidar. Pintor, fotògraf i escriptor, Édouard Levé (1965-2007) va publicar tres llibres de fotografies, va pintar centenars de quadres —molts dels quals va acabar cremant— i va deixar una obra escrita formada per quatre títols. D’aquests, només els dos últims estan disponibles en català: Autoretrat (2005) i Suïcidi (2008), dues obres sense concessions amb dos títols contundents, directes i temàtics, sense espai a l’ambigüitat ni al doble sentit.

Portada

Édouard Levé
Autoretrat
Traducció de Marta Marfany Simó
Quid Pro Quo, Pollença, 2018

Autoretrat es podria llegir com una col·lecció d’aforismes que s’han imprés tots junts, separats per un punt i seguit, reunits en un únic paràgraf. Es podria si no fóra perquè Levé hi situa costat amb costat la sentència més lúcida sobre el tema més profund amb la frase més banal sobre el fet més quotidià. L’autor hi dibuixa un autoretrat, i li val tant el pensament sobre la literatura o l’art com el recompte dels parells de calcetins que té al calaix. Totes les frases del text semblen tenir el mateix valor, i això explica en bona mesura la tria de l’estructura de l’obra. Sense un ordre aparent, Levé hi acumula reflexions profundes i comentaris trivials de manera minuciosa, quasi esquizofrènica. Com pensaments involuntaris, gairebé automàtics, amb aparença de sinceritat, de retrat honest. Hi escriu d’ell mateix o de les coses que veu, que somia o que desitja: fílies i fòbies, obsessions i rituals, les seues normes de vida; el sexe, els amics, els objectes que té; el cinema, la literatura, la música… “Sóc inesgotable sobre el meu propi tema”, assegura.

Levé enceta Autoretrat amb una referència a Perec, i esmenta en un altre moment un joc literari de l’Oulipo. Afirma que prefereix Raymond Roussel a James Joyce. Que mai no podrà amb A la recerca perquè quan arriba al final no recorda el principi. I que aprecia la simplicitat de la llengua bíblica. De vegades el seu punt de vista és realista, però moltes altres observa la vida amb estupefacció, i llavors és més aviat oníric o absurd. Esperit fluctuant, tan prompte es mostra decidit com dubtós, tan prompte pot obrir-se i apropar-se com —tot el contrari— tancar-se i resultar esquerp. “Per descriure la meva vida amb precisió m’hi estaria més temps que vivint-la”, afirma. En ocasions és intens, en altres més capritxós, excèntric o provocador, i quasi sempre caòtic i incontinent. Indirectament, els lectors som interpel·lats a mirar-nos-hi com en un espill, a contrastar la percepció que tenim de nosaltres mateixos amb els trets que Levé s’hi atribueix.

Al contrari del que es podria esperar, el to de la veu narrativa és reflexiu i en ocasions melancòlic, però poques vegades decididament pessimista. La seua és una prosa freda, aparentment distant i —fins i tot— notarial; un llenguatge directe i despullat, amb el mínim d’artifici. “Estic més interessat en la neutralitat i l’anonimat de la llengua comuna que en els intents dels poetes de crear la seva pròpia llengua, l’informe factual em sembla la poesia no poètica més bella que hi ha”. El fet és que —sense abandonar mai la sobrietat estilística— la successió de frases més o menys breus, contundents i afilades va creant una cadència hipnòtica. El text funciona per acumulació. Escrivia Gómez Dávila que els seus aforismes formaven una composició puntillista, el resultat de la qual era ell mateix. Però en Levé, els punts són molt més punts que en Dávila, més minúsculs, més aïllats els uns dels altres. En Dávila, cada aforisme és un món en si mateix, profund i carregat de sentit. La majoria de les frases de Levé, en canvi, resulten banals separades del conjunt. El seu text adquireix sentit per concentració: no és una autobiografia ni unes memòries, és només una llista; però funciona com un veritable autoretrat construït a còpia de punts.

Portada

Édouard Levé
Suïcidi
Traducció de Marta Marfany Simó
Quid Pro Quo, Pollença, 2018

Només una nota trenca l’estructura que ha seguit disciplinadament en tota la resta; una nota molt més extensa, en la penúltima pàgina del llibre, que parla de l’amic a qui dedicarà Suïcidi. Un amic de l’adolescència que, als vint-i-cinc anys i sense motiu aparent, es va disparar un tret al cap amb un fusell. Però, ja abans d’arribar a aquesta nota més explícita, se’n poden trobar d’altres que prefiguren la seua última obra. En certa forma, doncs, Suïcidi continua Autoretrat; parteix de la història de la mort de l’amic per tal d’ampliar-la. Escrit en segona persona i en passat, és —en principi— un retrat d’aquest amic mort; un retrat, però, en què les poques certeses s’hi combinen amb una majoria de dubtes, conjectures i hipòtesis. No tant per intentar dilucidar les causes de la decisió de suïcidar-se —cosa que Levé no fa— sinó per provar de reconstruir-ne la personalitat. Com en Autoretrat, són afirmacions sense cap ordre aparent, inconnexes, més profundes o més banals, les que van dibuixant la figura de l’amic: “Descriure la teva vida en ordre seria absurd: et recordo a l’atzar. El meu cervell et ressuscita per detalls aleatoris, com si tragués una boleta de dins un sac”. La diferència és una estructura més canònica que en aquella, menys anàrquica, amb oracions més extenses i l’ús de punts i apart per dividir el text en uns paràgrafs que —això sí— tant poden ocupar mitja línia com quatre pàgines. En definitiva, una obra més narrativa que Autoretrat.

“En art, retirar és perfeccionar. Desaparèixer t’ha deixat gravat en una bellesa negativa”, podem llegir en Suïcidi. La primera part de l’afirmació, referida a la mort de l’amic, pot aplicar-se també a l’estil de la seua prosa, especialment en Autoretrat. Llegida en conjunt, es pot entendre com una indicació a ell mateix, com un indici. De fet, tot i que parla a un tu, tot i que parla d’un amic, arriba un moment que sembla que ho fa davant de l’espill, que el tu es confon amb el jo, que sembla que parle d’ell mateix. Potser va trobar que aquesta segona persona omniscient era una altra manera —complementària a la més directa d’Autoretrat— d’escriure d’ell mateix. És el fil conductor que uneix totes dues obres: en primera o en segona persona, en present o en passat, pensar-se ell mateix, i dibuixar-s’hi. Hi ha idees que en Suïcidi adjudica a l’amic i que en Autoretrat, en canvi, havia afirmat en primera persona. Hi ha la mateixa obsessió per aturar el temps —“Les arts que es despleguen en el temps m’agraden menys que les que l’aturen”—, per detenir l’evolució de les coses quan encara són una promesa, fins i tot abans d’una plenitud que inevitablement ja n’anticipa la decadència. I, sobretot, el que no hi ha en cap dels dos títols és pornografia ni exhibicionisme.

Suïcidi es tanca amb una col·lecció de tercets que Levé atribueix al seu amic, i que la dona hauria trobat després de la seua mort. L’últim d’aquests tercets diu: “La felicitat em precedeix / La tristesa em segueix / La mort m’espera”. Però, no cal dir que el suïcidi de Levé és l’autèntic final de l’obra. Un desenllaç que obliga a fer una lectura retrospectiva de tots dos llibres, a reinterpretar-los amb una altra clau de lectura, a llegir-los com les dues cares d’una mateixa moneda; en aquest cas, d’un mateix retrat essencial. Com una autoficció portada a l’extrem, gairebé com un escarni.

També et pot interessar: