Jules y Edmond de Goncourt
Diario. Memorias de la vida literaria (1851-1870)
Edició i traducció de José Havel
Renacimiento, Sevilla, 2017

Els germans Goncourt iniciaren el seu diari el mateix any que Lluís Napoleó Bonaparte posà fi a la Segona República a França amb un colp d’estat, però la veritat és que —més enllà de tensions polítiques i l’adveniment de l’imperi de Napoleó III— Jules i Edmond estaven més preocupats per la repercussió de la seua primera novel·la, En 1851. A partir d’aquesta data i al llarg de vint anys, es produí el que Gabriel Ferrater —amb la seua mirada cristal·lina i intimidatòria— jutjava com un cas insòlit de complicitat i col·laboració en la història de la literatura, ja que els Goncourt escrigueren a quatre mans narracions, llibres d’història, crítiques d’art i obres de teatre, a més d’un diari que acabaria per convertir-se en la seua marca literària. I no sols compartiren el fervorós propòsit d’arribar a ser autors reconeguts —amb un gust i un talent quasi idèntics—, sinó que visqueren junts triomfs i derrotes. Inseparables en el seu destí, fins i tot s’intercanviaren —fraternalment— alguna que altra amant. En les pàgines d’aquest extens quadern conflueixen anècdotes i observacions sobre els grans noms de les lletres franceses de la segona meitat del segle XIX, mordacitats i una obsessió indissimulada per recollir qualsevol xafarderia dels seus contemporanis. “Som el segle de les obres mestres de la impertinència”, exclamaven joiosos els Goncourt.

Amb un estil basat en traços ràpids i de vegades nerviosos, diàlegs que milloren en la seua execució dramàtica segons avança el dietari, a més de descripcions i escenes que pretenien desmarcar-se del retoricisme clàssic, els germans Goncourt col·leccionen batalles literàries —atacs, injúries i libels—, secrets airejats amb un somriure, interessos i intercanvis de favors entre escriptors, fins que esdevenen uns caçadors inesgotables d’històries, maldats festives i rumors. Els seus apunts van de l’anàlisi de llibres i comentaris polítics a bidets de cortesanes i tauletes de nit de personatges il·lustres, amb algun apunt melancòlic perquè els prostíbuls que freqüenten han perdut encant i glamur. En acudir una nit a una representació a la Comédie, els Goncourt registren que al costat d’un conegut estudiós no s’asseu ningú —ni a dreta ni a esquerra— per l’olor excessivament humana que desprén, i tot seguit insinuen que no són els crítics musicals ni literaris els que tenen una veritable influència artística, sinó un sastre idolatrat entre els creadors benestants de París. Ara bé, després de la lectura d’aquest diari queda clar que, a banda de l’obra i el desig d’èxit, la majoria d’escriptors a França han dedicat bona part dels seus esforços i contactes a entrar —majestuosament— a l’Acadèmia.

Però també és cert que, a banda d’una tendència irrefrenable a la malícia epigramàtica, en el diari dels Goncourt coincideixen notes de la més diversa coloració literària. Junt a alguna estampa romàntica al cementeri de Montmartre —i alguna recreació una mica banal—, hi ha referències erudites i exaltades, però sempre amb un contrapunt humorístic i antitranscendent. Precursors del naturalisme, en aquest volum destaquen informacions sobre hospitals, devotes angelicals i escriptors que després es convertirien en matèria de les seues novel·les, o bé la història sobre la doble vida de la seua criada —abnegada serventa amb una crapulosa i lasciva existència—, recollida en Germinie Lacerteux. Això sí, un dels aspectes en què més insisteixen els Goncourt és la sensació de ser víctimes d’un complot —una autèntica mania persecutòria— contra els seus interessos i la seua consagració com a artistes: desolats, comproven que en l’expositor d’una de les principals llibreries de París no figura cap de les seues obres, i davant el fracàs en l’estrena d’un dels seus drames, opten per consolar-se amb un sopar reial i reparador a la Maison d’Or. Amb comicitat involuntària, relaten la pelegrinació a casa de l’historiador Michelet perquè ha estat amable amb els seus escrits, i els dos germans no s’estalvien múltiples visites i reverències per tal d’aconseguir una crítica favorable. Abatuts, assenyalen la fredor, el silenci o les reaccions poc gratificants del seu cercle sobre l’últim llibre que han publicat. Des d’un aristocratisme indissimulat, part de les seues invectives van llançades a la burgesia i a l’època mercantilista que s’esbombava amb l’Exposició Universal del 1867, i sense complexos anoten que un govern que pretenga acabar amb un poble illetrat està, en el fons, treballant en la seua pròpia destitució. Enyoradissos del regnat de Lluís Felip d’Orleans, en alguna reunió amb activistes catòlics comenten que els agradaria viure uns dies l’època de la Revolució, però tan sols per a comprar antiguitats a bon preu i fer-ne negoci. Amb aquest tarannà de noblesa decadent i en extinció, acudeixen sol·lícits a una invitació al saló de la princesa Mathilde Bonaparte, i en una de les millors notes del dietari subratllen que no s’ha valorat suficientment l’obra de Balzac —a banda dels seus mèrits literaris— com un autèntic home d’estat.

Ara bé, el centre sobre el qual graviten totes les altres anotacions del quadern és, sense dubte, la sèrie de retrats d’escriptors, polítics i membres de l’alta societat amb què es relacionaven els Goncourt. Amb comparacions i adjectius meditats fins a l’extenuació —relleus proclius a la caricatura i a l’examen inclement—, recullen converses i intimitats, dibuixen perfils físics i solten la mà —impertinents i agosarats— en tornar a casa després de complir amb la seua atapeïda agenda. Flaubert es converteix en un personatge clau, enfurit quan enumera les dificultats amb què es troba: les hores que passa amb preàmbuls i excuses per a posar-se davant del paper, capaç de buscar hores i hores en diversos volums una paraula o un fet que no recorda. Després de llegir-los enardidament Salambó fins a les dos de la matinada, els Goncourt anoten —malgrat la veneració que li professaven— que no els ha fet el pes la “sintaxi d’oració fúnebre”, un to declamatori i estrident que no encaixa amb la modulació i el magnetisme de Madame Bovary o L’educació sentimental. Un dels dibuixos més vidriosos és el de Baudelaire, vestit en un café amb indumentària de guillotinat, i que defensa obstinadament —i amb ira— haver ultratjat els costums amb els seus versos. Amb petites seqüències ens acosten al príncep del qualificatiu, el poeta Gautier, i amb el crític del Journal des Débats, Janin, coneixem que una de les premisses perquè es continuen llegint els seus articles després de tants anys, és canviar d’opinió cada quinze dies, ja que si sempre mantinguera el mateix punt de vista se’l sabrien de memòria.

Un altre dels protagonistes d’aquest dietari és Sainte-Beuve, retratat amb admiració i certa condescendència, amb apunts incisius i algun atac verinós, sobretot respecte al seu mètode crític i les reaccions de còlera que demostra quan sap —enmig d’una discussió— que està equivocat. En aquest sentit, els Goncourt relaten les tertúlies del restaurant Magny on regna Sainte-Beuve, i que consideren un dels últims cenacles d’autèntica llibertat d’expressió i de pensament a París. La bilis i els afalacs s’alternen segons l’interlocutor que tenen davant, enfrontats a l’astúcia de Taine o l’oïda sempre atenta de Renan. Proudhon, darrere de l’aspror dels seus pamflets bel·licosos, és una personalitat tendra i accessible. Pel que fa a un jove Zola, ja es mostra ambiciós en els seus projectes i exasperat perquè ha d’escriure habitualment en premsa. L’egolatria desmesurada de Dumas queda atenuada amb les històries que —bonhomiosament— els regala en cada trobada, amb un enginy espurnejant. Quant a madame Sand, aplaudeixen la seua capacitat inesgotable de treball, però no s’estan de remarcar la veu monòtona i mecànica amb què parla, la placidesa i el sopor d’un rumiant. L’antisemitisme recurrent dels Goncourt es projecta en la figura —novel·lesca— de la marquesa Païva o en notes intermitents del dietari.

Jules Renard —que començava en aquella època a escriure— es trobà amb Edmond de Goncourt quan ja era un vell aclamat, i sentí com una confessió privilegiada —i apesarada— que per a no caure en l’oblit s’ha de publicar una obra mestra a l’any. Un temps després, en un banquet en honor al supervivent dels Goncourt, un cínic i divertit Renard decideix comparéixer a contracor i anota que es podria haver estalviat els dotze francs del sopar, i que el seu telegrama hauria estat llegit al final de l’acte, tot destacant dels elogis competitius de la massa d’assistents. I amb el mateix to insidiós, després de la mort d’Edmond de Goncourt, remarca que és una llàstima que no li haja concedit una renda, o com a mínim un reconeixement públic. Però Jules Renard girava els ulls sovint a aquest dietari, s’impregnà dels qualificatius i la perspectiva amb què esguardar el món de les lletres per al seu futur quadern, en la tècnica del retrat i l’acidesa irreverent de l’apunt fulgurant: l’escola de la maldat —i la passió— per la literatura.