El festí de Babette

Publicat per Begonya Mezquita • 20 de gener de 2021

Isak Dinesen
El festí de Babette
Traducció de Maria Rossich
Viena Edicions, Barcelona, 2020

Molts anys després de veure el film dirigit per Gabriel Axel, aquesta història resplendent retorna traduïda per Maria Rossich, editada per Viena Edicions en la seua col·lecció Petits Plaers, tan ben dissenyada i plaent per a la lectura.

A Berlevåg, un poblet de la costa Noruega, auster i gèlid, situat a la vora d’un fiord i envoltat de muntanyes, hi viu una petita comunitat luterana, gent ja gran en la seua majoria, humil i discreta. Martine i Philippa, les filles del pastor fundador de la comunitat, viuen dedicades per complet a la memòria del pare difunt, a l’atenció als veïns més necessitats i a les tasques domèstiques, havent renunciat a l’amor, la vida social, la realització professional i altres anhels de joventut. La visita d’una dona provinent de París, recomanada per un vell amic de les germanes, i que fuig de la repressió de la Comuna del 1871 –que ja s’havia cobrat les vides d’un fill i del marit– produirà un tomb significatiu en el curs tranquil de les vides de la congregació, començant per la de les amfitriones. La vídua es diu Babette. Encara que ningú no ho pot sospitar, aquesta dona discreta, treballadora i profundament agraïda per l’hospitalitat de les germanes, havia estat la cap de cuina del prestigiós Café Anglais de la capital francesa, una de les més reputades cuineres del seu temps ara convertida en minyona i també en una mena de fada protectora de les dues germanes.

Catorze anys després de la seua arribada a la casa, un premi de loteria de deu mil francs brinda a Babette l’oportunitat d’organitzar un àpat especial en commemoració del centenari del naixement del líder espiritual de la petita congregació, el pare de Martine i Philippa. De la reacció espantadissa de les germanes, educades en el rigor i la privació ascètica de tot plaer, dona compte subtil, sense necessitat de subratllats, la prosa ben mesurada, delicada i precisa d’Isak Dinesen (Karen Blixen, Rungsted, 1855)
En efecte, l’anunci d’un àpat a l’estil francès, al qual no poden negar-se per condescendència amb la cuinera i la seua insistència a mostrar-los l’estima i agraïment, provoca malsons terrorífics en les germanes (una por cerval –diríem– a caure en la temptació) sentiments que comparteixen amb els altres membres de la comunitat. Accepten, doncs, l’oferiment de Babette, però a canvi es prometen no fer cap comentari a propòsit de la qualitat de les suculentes viandes i begudes que els seran servits en el banquet, la qual cosa provocarà no poques situacions hilarants en el transcurs del sopar.

–La llengua és un instrument petit però que pot fer molt de mal –va dir un germà de barba blanca–. Cap home no pot domar-la, és plena de verí mortal. En el centenari del nostre mestre farem servir la llengua per donar les gràcies i pregar, i prou. No hem de permetre que l’afecti res que la desviï de les lloances; hem de fer com si mai se’ns hagués concedit el sentit del gust.

En una narració que no necessita sorpreses, s’agraeix la precisió, sòbria en els detalls, i una extraordinària gràcia per fer que aquest bell conte vaja entrant a poc a poc en l’ànima del lector. Amb un ritme pausat, discorren no pocs i crucials temes, conseqüència del xoc produït entre dos mons completament diferents: el pes del passat i de les ferides que no es tanquen, el pecat i la culpa, l’enfrontament entre els plaers mundans i les creences religioses, entre la sensualitat d’un esperit lliure i la subjecció a l’ideari arnat de la religió, l’amor de la joventut perduda, la grandesa de l’artista privilegiat perquè és capaç de donar-ho tot i aconseguir el benestar dels altres… La dotzena de capítols de què consta l’obra culmina en les paraules del General Löwenhielm, l’enamorat platònic i perpetu de la major de les germanes i únic convidat al festí de Babette que reconeix, des del primer glop de xerés amontillat, que un bon àpat és com una història d’amor, que l’art no imposa condicions ni fa distincions entre els humans, que només quan s’obrin els ulls de veritat es comprén que la gràcia és infinita. En el moment culminant del sopar, i de la narració, envoltat dels seus amics del passat, aquest personatge afirma en el seu discurs que “la misericòrdia i la veritat s’han trobat, i la justícia i la benaurança es besen”.

Amb un molt bon sabor de boca, entre flaires de guatles en sarcòfag, blinis amb caviar, sopa de tortuga gegant, tot cuinat al caliu de la llar i amb llenya de bedoll, abandonem el paisatge escandinau d’un Berlevåg solitari i fred, un petit indret on es tanquen per fi algunes ferides, on les paraules van més enllà del que diuen, i on reconeixem que allò que més val és el que compartim amb els altres.