John Cheever
Falconer
Traducció de Jordi Martín Lloret
Labutxaca, Barcelona, 2016
Quan Cheever va escriure aquesta novel·la, feia molt poc temps que havia superat el seu calvari particular contra l’alcoholisme. Era l’any 1977 —cinc abans de la seua mort— quan va decidir donar aquest fruit , la quarta de les seues novel·les, la que seria la seua obra més celebrada i llegida. I ho va fer fart de preocupar-se per l’homosexualitat, l’alcoholisme i el restrenyiment. Per fi podia mirar sense complexos cara a cara el seu admirat Saul Bellow, ara que aconseguia amb una elegància suprema mostrar la cara més oculta de l’ànima humana. Deu ser per això que Falconer es pot considerar una de les 100 millors novel·les escrites en anglés des dels anys vint del segle passat, com ja va anunciar la revista Time en el seu moment. El retrat monstruós de la vida en una presó estatal de mala mort, on ha anat a parar Ezequiel Farragut, un professor universitari addicte a l’heroïna, condemnat a deu anys de presó per fratricidi. Un esplèndid descens a l’infern del protagonista que malda per mantenir la integritat humana, immers sense cap alternativa possible en la intensitat amarga de la vida marginal d’una presó. Falconer és el nom d’aquest centre penitenciari on Farragut, amb tints de Freud i Descartes, posa en qüestió els diversos aspectes de la seua vida personal i lluita contra els propis fantasmes, també asfixiants i insuportables que, en cert sentit, són el fantasmes de l’autor. Amb la capacitat extraordinària de narrar a què Cheever ja ens tenia acostumats a través dels seus contes (en català des del 2007 i traduïts igualment per Jordi Martín Lloret), aquesta obra brusca i alhora esplèndida té la capacitat de reproduir el crit de ràbia i de fàstic que prové de la més profunda soledat, des d’una mirada lúcida que només autors com Onetti han estat capaços de mostrar.
És forçosament necessari conéixer la narrativa de Cheever, disseccionador impecable de la fisonomia moral, un autor que enlluerna només amb els gestos insignificants dels seus personatges, des de la fugida cap endavant d’una classe social mitjana que es va obligar a conéixer bé, fins els somnis o els canvis inesperats en el fil argumental de moltes de les seues històries. I en aquesta metàfora de l’ansietat que és Falconer, Ezequiel Farragut —i els seus companys de presó el Tàpia, el Menut, el Turbulències, el Banyut o el Pollastre Número Dos— són els ingredients excelsos d’un dels plats principals de la mestria del seu autor. Potser perquè el propi Cheever s’hi va veure reflectit, en aquest presoner necessitat de metadona: una trajectòria marcada per la depressió, la rancúnia i la carència de plenitud vital, una dependència desaforada de les drogues, una encoberta homosexualitat (resulta entranyable l’idil·li que en Zeque manté amb Jody a la presó), una intel·ligent mirada cap al seu temps i un sentit tràgic de la vida que fuig de la més fosca realitat. Aquest és el retrat lluminós d’un home que lluita per superar les pors i les obsessions a què el seu destí el sotmet, i que són les pors i les obsessions d’una societat tocada de mort. Reclòs en un món sòrdid i decadent, que ha perdut la seua llibertat. I no només. Sense identitat, sense dignitat, Farragut emergeix de les cendres d’un entorn podrit i és capaç d’escapar-ne per tal de recuperar la seua capacitat de decisió, així com la seua integritat. Amb un estil sòlid, un sentit de l’humor agut i una gran capacitat per introduir-nos en la vida d’un centre penitenciari, el novel·lista estadounidenc, el nàufrag per qui la literatura va representar l’única fusta possible a què aferrar-se, ens endinsa també en el cor de l’home que fuig d’ell mateix. No debades, John Cheever ha estat batejat com el Txékhov del suburbi americà, l’escriptor realista amb més màgia del nostre temps.
Allò més meravellós de la vida sembla ser que quasi desconeixem les nostres possibilitats d’autodestrucció. Potser la desitgem, potser hi somniem, però ràpidament, és un raig de llum, un canvi en el vent que ens en dissuadeix.
