Carles Rebassa
Eren ells
XXVI Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler
Premi Ciutat de Barcelona de Literatura Catalana 2016
Angle Editorial, Barcelona, 2016

Eren ells és, sobretot, una història d’amor: dos xics que al principi es miren amb una certa precaució a l’institut, s’aproximen, s’enamoren i s’estableix entre ells un vincle profund, que fins i tot els identifica —«n’Albert no és el meu amic, sinó el meu gran amic», està a punt de declarar en veu alta un d’ells. En aquest sentit, s’hi perceben certes dosis de novel·la romàntica, ja que els apropaments més o menys cautelosos, els encontres sexuals, els rebuigs i la gelosia tenen un pes considerable en la narració i el clímax arriba, precisament, la nit que el desig entre els protagonistes s’explicita i esclata. Però hi ha en el to, en el llenguatge una intensitat punyent en consonància amb les vivències de joventut —«són carn humana en transformació»— que alhora actua de contrapunt a la sentimentalitat de l’obra; al cap i a la fi, l’amor correspost redimeix el xaval que ha passat la infància en un centre de menors i que encara cometia petits furts: al costat de l’estimat, sofreix la metamorfosi —«ja no sóc el noi d’integració social, sinó que sóc el nou amic de n’Albert Abat»—, es transforma d’«home llop» en home lliure.

Com en una paràbola —un punt macabra— de l’adolescència, perquè s’acomplisquen de veritat els somnis és necessari que desapareguen els adults, que representen l’ordre, les normes i també l’herència, inclosos estatus social i prejudicis; això fa que, en alguna ocasió, es tibe l’argument i la versemblança es ressenta. Però també és cert que, cap a la meitat, el llibre fa un pas de rosca i es tenyeix d’una intriga in crescendo. No és una visió complaent del jovent: hi ha consum d’estupefaents, diferents graus de marginalitat, violència, humiliacions i algun pare alcohòlic que apallissa el fill; però tampoc no es tracta d’un retrat de l’hampa. De fet, Eren ells parla del temps, sovint com a fal·làcia —«massa gent em diu que tinc tota la vida al davant. Collonades, perquè pel que jo sé tota la vida la tinc darrere»—, de la tristesa, de la solitud de l’individu i de la mort: «Els nois morts són com una essència que es manté surant entre els nois vius. Els nois morts fan molta pena perquè han hagut d’aprendre de cop que la mort és una part de la vida».

La força de l’obra rau en el llenguatge, fresc i genuí, no necessàriament realista; té gràcia la manera d’anar endavant i endarrere dels esdeveniments, com l’anomenat flux de pensament, però sense afluixar les regnes del sentit. Hi ha passatges excel·lents, trasbalsadors, com la llarga escena que reprodueix les alteracions sensorials que causa un al·lucinogen o altres moments que recreen la sensualitat i l’èxtasi. El joc de punts de vista segons els protagonistes, una vegada t’hi acostumes, també dóna bons resultats. I, sobretot, hi ha imatges —de vegades, impactants al·legories— que eleven el to: en els ulls que es delecten en la vexació aliena detectem «un plaer d’una fredor de matinada de febrer»; i, quan els zels et roseguen sents que «Dins el silenci de la teva habitació, els teus pensaments són com la piuladissa d’un esbart d’ocells salvatges: topen contra les parets, s’estavellen contra els prestatges, vessunyen la histèria i l’ànsia d’esmicolar els mobles de la tristesa, de traure els ulls al cap de la tristesa, de rebentar els vidres de les finestres de la tristesa i partir horitzó enllà amb una lletania de desigs i de suburbis». Carles Rebassa ha trobat una fórmula complexa, poètica, que li permet escodrinyar els replecs de l’ànima dels personatges i encaixar amb delicadesa morbositat i sentiment.

També et pot interessar: