Llim de marjal

Rafael Chirbes
En la orilla
Anagrama, Barcelona, 2014

Els qui freqüentem aquelles terres, potser ja no podrem transitar pel tram de l’A-38 (variant de la N-332, encara en estat precari de projecte de carretera que recorre la costa mediterrània) que va d’Oliva al Verger sense evocar aquestes pàgines escrites des de la desesperança, la ràbia i la lucidesa. Cap nau de polígon, cap camí de canyes ni cap personatge autòcton, incloses les putes de la vora assolellada de l’estrada —sota una ombrel·la improvisada—, en queda al marge. Tant és, d’altra banda, que Olba no siga Oliva, o Misent Dénia, ciutats a recer del fictici penyal batejat amb un familiar Montdor. Som necessàriament en aquella contrada quan llegim En la orilla, darrera novel·la de Rafael Chirbes.

Pero qué esperas que sea la vida cuando vas a cumplir o has cumplido setenta años. Pues eso, un fracaso. ¿Irremediable? Pues sí, irremediable. Hoy peor que ayer, pero mejor que mañana. Esa es la agenda del setentón. Leonor Gelabert triunfó, porque el único triunfo es morirse a tiempo, ¿te acuerdas? A quienes aman, los dioses se los llevan jóvenes.

Els prop de 70 anys del protagonista transcorren al llarg del paisatge de la Marina, una de les comarques meridionals del país convertida en un autèntic rusc d’abelles, fruit de la devastació immobiliària dels últims anys que ha despintat la ratlla de l’horitzó entre iots ancorats al port d’últim disseny i la ratlla de cocaïna esperant a l’ampit de l’aigüera del lavabo del bar. Fill de fuster, l’home adult ha hagut de condemnar a contracor els anys de joventut al treball en el taller amb son pare, republicà empresonat durant la guerra, ara moribund aparcat davant la tele sense ànims de viure, ni tan sols agraït o esperonat per Lliliana, la jove de Colòmbia que els assisteix com a únic testimoni del fracàs que els habita: una soledat implacable, l’amor perdut en el temps, l’abandó i la desmemòria.

Enseguida lo volveré a colocar en la butaca (esta vez sin necesidad de atarlo con la sábana, estoy yo para vigilar), y otro ratito de televisión: se duerme, después de comer acostumbra a quedarse dormido hasta la hora de la merienda.Hoy almorzará tarde, pobre, se le va a juntar la comida con la merienda, pero es que he tenido que venir aquí, ¿sabes?, a este fango, a estos cañaverales, a esta agua estancada. He querido revisar el escenario, impregnarme con el dudoso o contradictorio perfume del decorado en el que vamos a escenificar lo nuestro.

Ni els amics del poble, obrers vinguts a més que han adoptat diversos papers en aquest ball d’aparences, fidels amb tot i les renúncies a la partida de dòmino al bar, no podran rentar de fang els seus passos, un rastre brut del llim de marjal que no ha estat capaç de mantenir-se lliure de les circumstàncies que engreixen els dies de penalitats i mentides. Totes les frustracions criden el poble a l’escenari. Inclosa la mort, premeditada o no. Homes i dones víctimes d’un present que amaga les derrotes sota la catifa. En queda la ganyota impostada. Ni tampoc els germans, que ara són lluny i amaguen el cap sota l’ala, aliens i despreocupats de la mort que els ateny. “Yo como residuo de lo que fue una familia”
Potser el lector, que acaba formant part voluntària d’aquest mosaic esfereïdor, entendrà quina és la intenció de Chirbes en la seua extensa obra: mostrar de manera amarga el menú que només uns pocs s’han servit a la taula ben parada de l’opulència. I com el record no esborra el sentiment de culpa, la por que ha menat els passos de la gent en aquesta terra, acomplexada i conformista de mena. Amarg és el to amb què ho escriu, potser perquè l’autor a hores d’ara, retirat a Beniarbeig, només espera un desenllaç tranquil per a la seua vida, sense massa estridències. Una escriptura directa que posa de manifest el pensament interior dels personatges de la novel·la, testimonis d’un drama replet de brutes influències, deixats anar pel miratge d’una societat corrupta que mostra els lluentons a la galeria mentre que s’omple de diners les butxaques. País que ha albergat una immigració que somnia un futur de felicitat impossible. Una rica varietat de recursos que dóna la veu a més d’un personatge, el llarg monòleg que narra la rancúnia servida en safata de plata d’un temps com és el nostre, abocat a l’abisme.