Empar Moliner
És que abans no érem així
Columna, Barcelona, 2020

Hi ha en «El pregon», el tercer relat d’És que abans no érem així, un besllum d’humanitat quan la protagonista recorda que «Li agrada, des de petita, el so de les veus monòtones, poc acostumades, a través dels micròfons. Les “p” que peten, que dolces i que somnolentes». És un dels pocs moments en què s’entreveu el relleu d’un volum, un tret prescindible —però suggeridor— entre les figures quasi bidimensionals que poblen l’últim llibre d’Empar Moliner. En aquest cas, és una autora —pregonera professional— que ha acceptat d’intervindre en la festa major d’un poble perquè vol aprofitar el cap de setmana en el balneari que li ofereixen per a avançar l’obra que porta entre mans; l’humor naix sobretot del contrast entre les intencions del personatge —pronunciar ràpidament el discurset i retirar-se al jacuzzi de l’habitació— i els enutjosos actes amb les autoritats locals que s’allarguen fins ben entrada la nit. Aquesta sensació de temps plomós que s’alenteix, la incomoditat del compromís que no s’ha sabut evitar es percep també en «Ja et porto, deixa…» en què una becària claudica i accepta a contracor que la duga en cotxe una de les periodistes amb qui treballa; la hipèrbole prolongada s’unfla fins a transformar una situació quotidiana en surrealista, un tancament de puntada gruixuda que converteix la impaciència d’algú que no sap com desempallegar-se d’un altre en una mena de paràbola sobre el discurs infinit —i soporífer— d’una mare sobre els fills.

Més tosques —per previsibles— resulten altres històries com «Una obra mestra», que obre el recull, sobre una escriptora que persegueix incansablement una altra perquè parle de la seua novel·la; i «Núria (diuen els metges que t’haig de parlar)», la venjança d’una muller grossa quan el marit ha aconseguit aprimar-se i, ben fibrós i musculat, participa en triatlons. L’originalitat de «Parella», una escena de gelosia, rau en el fet d’ometre el sexe dels personatges, circumstància que ha calgut explicar en unes línies introductòries. El microconte «La garsa», d’un simbolisme massa evident, i la provatura «És que abans no érem així», en la qual es repeteix una mateixa queixa materna des de l’actualitat cap arrere fins als ancestres dels homínids de què descendim, alerten que potser l’eixida de l’atzucac no es trobe en els experiments. «Ester (sense h)» i «Sheila (el conte de la lletera)» —sòlids i ben armats— eleven la dosi de dramatisme i crueltat: el primer narra el vertiginós descens a l’infern urbà d’una investigadora que abandona la llar perquè se sent traïda i menystinguda per la família: la conxorxa d’un marit displicent i de les filles adolescents. I Sheila és una jove bonica i curta de gambals que fantasieja amb què farà amb els guanys del viatge com a mula des de Colòmbia; les humiliacions a què són sotmeses les dues protagonistes, encara que exigides per l’argument, quasi produeixen nàusees. Tanmateix, «Manual de bones pràctiques sexuals (recomanades)» —el més senzill i divertit—, una burla de la correcció lingüística en un encontre sexual, recorda la frescor d’altres èpoques; i «Roba amiga», breu, subtil i evocador, tal volta insinue la possibilitat d’explorar noves formes.

Empar Moliner manté l’ull satíric i el bon pols en els diàlegs i retrata —de nou— amb una lent distorsionadora les contradiccions i debilitats dels urbanites histriònics que habiten els seus textos, éssers àvids d’èxit o d’un cos atlètic i atractiu. Però al lector d’És que abans no érem així li fa sovint l’efecte de transitar per camins ja recorreguts, com si l’autora haguera estirat fins al paroxisme les mateixes manies i obsessions dels títols anteriors de manera que, al final, queda la impressió de revisitar una mina ja esgotada. L’esperpent i l’absurd, com tot a la vida —i a l’art—, no duren per sempre. I ja se sap que les relacions de parella i entre pares i fills no són fàcils d’atrapar: més que no en els límits, s’encaboten a mantenir-se —afortunadament— en la relliscosa normalitat.