Elizabeth Hardwick, la memòria transformada

Junio. Esto es lo que he decidido hacer con mi vida en este preciso momento: me entregaré a este ejercicio de memoria transformada, distorsionada incluso, y viviré esta vida, la que vivo hoy.

Noches insomnes s’inicia amb aquesta declaració d’intencions evident, amb aquesta divisa: lliurar-se a un exercici de memòria que haurà de ser —necessàriament— distorsionada i fins i tot falsejada. Recordar, doncs, i —al mateix temps— reflexionar sobre el record, sobre les possibilitats reals de convocar la memòria: “Si pudiéramos saber qué debemos recordar o fingir que recordamos… Que bastara con tomar una decisión y, de todas las que se han perdido, volvieran a aparecer las cosas que deseamos”. Un inici lluminós per a una obra singular i inclassificable, d’una estranya bellesa. Una obra fragmentària, en la cruïlla de diversos gèneres: l’assaig, les memòries, el dietari i fins i tot la narrativa de ficció. Com una col·lecció d’apunts sorgits de l’atzar voluble del record. Una temptativa, un assaig, d’acord amb la definició que hi donava Steiner: un llibre no escrit. Més aviat, un quadern de notes, provisional i fragmentari. I immediat, en el sentit que ens sembla estar llegint el mateix procés de creació, els vincles misteriosos que estableix la memòria, les anades i vingudes entre passat i present. En això rau, sense dubte, bona part del seu atractiu.

Hardwick era una crítica literària de prestigi quan va publicar —als seixanta-tres anys, quan segurament ja ningú no ho esperava— Sleepless nights, probablement la seua obra més important. Havia estat casada vint-i-tres anys amb el poeta Robert Lowell i, en certa forma, oculta sota la seua ombra allargada. Formava part de la generació de crítics i escriptors que va fundar The New York Review of Books. I era coneguda també com a retratista dels intel·lectuals de Nova York. Per això, a molts devia sorprendre la publicació d’una obra que s’allunyava del que havia donat a conéixer fins al moment. Probablement la devia escriure des d’aquella posició en què algú pot mirar enrere i repassar la seua vida; des d’algun punt de no retorn, lliure ja de pressions, d’exigències i de deutes amb els altres. Com un alliberament: Lowell havia mort el 1977 i l’obra es va publicar el 1979. De fet, té un cert to de comiat, de testament; s’hi afirma, de manera hiperbòlica, que és “la obra de una anciana derrotada en un asilo miserable”.

L’autora hi assumeix que la redacció és també la falsificació de la memòria. Es pregunta, per exemple, quins records o quines invencions se li podran perdonar, especialment per part de la família; i quins altres seran considerats una traïció. O es lamenta que el record de la mare, de qui tan a prop es va sentir, ara siga més boirós que la presència de l’amiga d’una amiga. Canvis de residència —de Kentucky a Nova York, de Maine a Amsterdam—, preocupacions, deutes, llibres; l’univers que explica la seua formació intel·lectual, el tipus de literatura que pretén fer i el que no farà mai: “Bastará eso; que sea cierto no importa. Indudablemente, carece del dramatismo de un: En el muelle vi al viejo capitán de fragata con su barba blanca y me enrolé en la travesía… Pero, a fin de cuentas, «yo» soy una mujer”. I intuïm que en part és per això, que ens agrada tant Hardwick: per l’absència de dramatisme. La seua és una prosa directa i notarial, moltes vegades; i poètica i fins i tot onírica —el discurs de l’insomne—, algunes altres. Un discurs senzill i elegant, de to discret, capaç de descriure i caracteritzar un personatge en tres paraules precises i implacables. I amarat d’una ironia subtil que pretén dissimular una certa dosi de pessimisme, i una de més abundant d’incertesa i de fragilitat. El jo del llibre, com afirma l’autora, és una dona. I les heroïnes dels seus records són les dependentes, les cambreres, les dones abandonades amb criatures al seu càrrec. Evitem escriure que és un llibre feminista, però és evident que n’és un tema recurrent; en primera i en tercera persona, en singular i en plural: “Es bien sabido que las mujeres guardan veneno en los bolsillos. ¿Acaso esperabas una pistola? Una mujer con pistola no sería más que un policía. Y nosotras nos enamoramos de los presidiarios, no lo olvides”. Huit anys després de l’aparició de Noches insomnes, la novaiorquesa Vivian Gornick publicaria Vincles ferotges, una obra amb molts punts en comú amb la de Hardwick. Per l’exercici de memòria, per l’estil directe i despullat o per la indagació en la condició de dona.

Pensaments breus, memòria fragmentària sense un fil conductor evident, cartes a amics, cites d’autors, retrats de personatges —sobretot— desconeguts, i també algun de conegut. El retrat de J., per exemple. El seu amic homosexual, però amb qui convivia com un matrimoni: les mateixes obsessions, la mateixa gelosia, els mateixos colps de porta; les crueltats, els silencis i els fingiments de qualsevol parella sentimental. L’autora, de fet, s’hi refereix a aquesta relació com a “nuestro mariage blanc”. Les mateixes discussions, ràbia i avorriment; i també un final similar: “Nuestra despedida tuvo algo de divorcio”. El retrat de la ciutat de Nova York, quasi com un personatge més —com se sol dir. I, sobretot, el retrat homenatge a la gran Billie Holiday, que mira de prop el seu talent extraordinari però també la condemna a repetir eternament les claus de la seua inspiració, els trets autodestructius i la pitjor de les addiccions: “La destrucción triunfal uno tiene que merecérsela. Su despiadado talento y su opulenta devastación”. El comunisme, i els seus apòstols tristos i avorrits, és un altre dels temes que puntegen les anotacions de Hardwick. L’autora hi posa el dit en l’ull, més que no en la nafra, inclement i massa lúcida per a dogmes que demanen suspendre el mínim sentit crític. Intel·lectuals comunistes que desenvolupen l’habilitat d’aconseguir-se dones riques de Nova York que els estimaran amb la temeritat de qui inverteix en un projecte de futur més que dubtós. Apassionades de la Unió Soviètica, “sentían la sangrienta lealtad y la ternura que despierta el primogénito. Y ¿qué importan unos «pocos errores» de un niño?”. En aquest sentit, el retrat de Marie —la nena rica, tímida i reservada que havia estudiat a les millors escoles i que parlava de la construcció del socialisme— és un dels moments àlgids del llibre.

Si l’inici de l’obra és una declaració d’intencions, el final és una reflexió sobre l’èxit del seu programa literari. L’autora hi confessa que no sempre ha trobat allò que esperava en les pàgines de la memòria. I que moltes de les notes que ha volgut que sonaren lleugeres tenen a veure amb fets que l’han esquinçat per dins: “El tormento de las relaciones personales. Nada nuevo ahí, excepto el disimulo y la huida a lomos de los adjetivos. Cuán dulce verse atravesada por los puñales al final de los párrafos”. Noches insomnes se situa en l’enforcall de molts camins, és i no és al mateix temps. Les vides anònimes, els fets quotidians, el que es diu i el que es calla: la veritat, si existeix, està en els comentaris aparentment més banals.