Portada

Raquel Ricart
El temps de cada cosa
RBA La Magrana, Barcelona, 2015

Amb el llenguatge de la quotidianitat, Raquel Ricart teixeix una delicada tela feta amb les peces del record i de la culpa. Arriba el moment de buscar allò que ens manca, allò que hem perdut, allò que ens ha abandonat. És l’entramat de les absències, la distància feta a la mesura d’un poble de perdedors que se sent traït. Els anys no permeten recuperar el que ens ha estat pres, i caldrà que el temps passe, que les mirades es retroben, aquells ulls que comparteixen el color blau d’una bella casualitat, per poder desvelar cada interrogant, cada dubte. I tot és a prop i tot és lluny. Tot s’esdevé ací, lluny d’Amèrica. Un escenari concret, la València de la segona meitat del segle XX. Benimaclet, la Malva-rosa… O al poble a uns quilòmetres de la capital, la terra que s’abasteix del treball diari. Un testimoni notable n’és el conreu de la taronja, el seu tractament i les feines al magatzem, feines atribuïdes exclusivament a les dones, l’espai minúscul que, en un àmbit rural, li és concedit fora de casa. En aquest relat costumista hi ha encara moltes de les petjades d’un temps fàcil de reconéixer: perquè els anys 80 no estan tan lluny de l’època de la postguerra, car als pobles pot haver-hi homes i dones que van nàixer quan s’entrava “en amo”, quan se servia a la casa de la família rica del carrer de la Pau, per exemple. Homes i dones nascuts d’un mal pas entre la jove serventa i el senyoret, aquell que va haver de fugir en saber d’una panxa que creixia. Car després tot són dubtes, i interrogants. Encara, doncs, hereus de l’anomenada transició, uns personatges viuen dels remordiments, dolguts per tot el que han perdut, el que han amagat i, sobretot, el que no han dit. Tres són les generacions que recorren aquestes pàgines. Un entramat fet de silencis, de passions robades.
El fil argumental arranca amb un accident de trànsit: un home s’estavella amb el cotxe contra un xiquet enmig del carrer —una corona de sang, l’anonimat i la culpa. Tots dos personatges, home i xiquet, coincideixen en el fet que no tenen pare, pare conegut, si més no. I una corda invisible lliga les respectives mares, dones abandonades, lluitadores en silenci, fetes de soledats i desamor. Paral·lelament a això, un altre home, professor d’universitat, separat del seu fill i abandonat per la dona que ha viatjat a Amèrica (“però on, d’Amèrica?”), redescobreix a l’aula uns peus de dits perfectes, uns ulls poderosos, la viva imatge de la dona absent. Ni Selma ni Toni, de cognoms catalans o americans, això tant se val, arrancats del poble i de la família per la força i pels braços d’una mare desquiciada, aquella Mary Castaway que somniava desperta i sabia que hi havia altres móns possibles, cap dels dos fills, doncs, no són culpables d’un matrimoni amb un home seixanta anys més gran, ella, ni d’un viatge als inferns de la droga i la delinqüència ell. I aquesta és la tesi de la novel·la: hi ha un moment per a cada cosa i un temps per a tot sota el cel, com diu la cita bíblica… El temps, sobretot, d’esbrinar i de voler saber. El temps que tot ho ha de redimir.
Tant la història de Guillem com la de Tomàs Bel Arnal que finalment es trobaran en un punt de desenllaç, com si del joc capriciós d’un bumerang es tractés, formen el nucli temàtic d’aquest entramat íntim. Nucli temàtic que dóna peu a l’autora per mostrar l’altra cara de la moneda: un món de tall bàsicament femení, l’univers impressionant que dibuixen les dones d’aquest país, tan fàcilment reconeixibles, també a hores d’ara. Àvia, mare, germana, filla i néta, dones que pujaran els fills sense cap ajut, que cuidaran dels més grans, que els acompanyaran cap a la mort. Dones que es veuran obligades a oblidar, a lluitar, a callar. Elles en són les veritables protagonistes.
I un imaginari col·lectiu fet amb un llenguatge proper, familiar, fet de murtra i pètals de rosa a la porta de casa, de traca al carrer, d’orinal sota el llit, de criatures alletades per altres mares, d’infidelitats no volgudes i de mugrons enrogits, d’ulls perduts a l’altra banda de la finestra, de màquines de cosir, de perols al foc, de desfilades de la banda de música, de la necessitat continuada de la presència d’algú que “li auïxàs els fantasmes i els pensaments dolents i la por”. I com a teló de fons, els referents culturals comuns, la literatura escassa, difícilment accessible: Les mil i una nits, La volta al món en vuitanta dies o Aloma… Raquel Ricart coneix bé aquest món de relacions familiars, i sap donar veu als seus personatges carregats de contradiccions i de voluntat de trobar per fi el temps de plantar i el temps de collir, el temps d’anar-se’n i el temps de tornar, el temps d’odiar i el temps d’estimar.

També et pot interessar: