Vicenç Pagès Jordà
El món d’Horaci
Empúries, Barcelona, 2016 (1995)

Al centre de la narrativa de Vicenç Pagès hi ha una mena de turbina gegant que absorbeix tots els elements que l’envolten i marquen una època, el final del segle XX i l’inici del nou mil·lenni. Marques de roba, de colònia, locions i cremes, llaminadures de quan érem menuts, noms de carrers i de places, botigues, eslògans publicitaris, tot acaba per convertir-se en matèria literària, ja siga per acotar un diàleg, prolongar una descripció o perfilar amb minuciositat els personatges. Les llistes se succeeixen i s’acumulen, intempestivament, com un dels segells distintius de l’escriptura de Pagès. Scalextric, Juegos Reunidos, Comansi, xiclets Chew o Bazooka i sobres sorpresa s’apoderen de la memòria dels protagonistes. A la porta d’uns billars —on predominen gestos de milhòmens i moviments assajats— s’arrengleren aparcades motos de ressonàncies mítiques: Cobra, Enduro, Rieju, Vespa Primavera. De vegades, la trama és apartada com un torcamans brut i rebregat i l’atenció es dirigeix al rescat d’uns objectes i d’un llenguatge que adquireixen entitat pròpia en cada seqüència, mentre les referències cinematogràfiques no s’aturen i la música serveix per a pautar converses i mirades, transicions entre escenes o bé com un simple decorat de fons: Duran Duran, Blondie, Talking Heads, Psychodelic Furs, Kraftwerk. Per a Vicenç Pagès la literatura no s’entén sense una idea festiva de provocació —luxuriosa i transgressora—, però sobretot com una espècie de joc permanent, un Raymond Queneau o un Georges Perec impregnats de cultura pop i afterpunk, addictes a pantalles televisives i ordinadors, observadors d’una era decisiva i alhora fugaç que va de les màquines recreatives al big bang d’internet.

La planificació de l’estructura i l’exploració de les tècniques narratives són indestriables dels arguments, i ben sovint es converteixen en els autèntics protagonistes de les novel·les de Pagès. Els set fragments de la vida d’Àngel Mauri en La felicitat no és completa (2003), recopilats entre partides de futbolins, una guàrdia nocturna quan feia la mili o discussions polítiques a la universitat. La indumentària tribal de l’estètica post-rock i tardohippie s’entrecreua amb assemblees on es debat quin és el moment idoni per accelerar la revolució; la banda sonora, clau en totes les narracions de Pagès, reprodueix el martelleig de boles als recreatius —game over, tilt— mentre se segueix el ritme de Video killed the radio star; quant al llenguatge, l’slang casernari del servici militar és a voltes un garbuix amb codis indesxifrables, una erupció lingüística amb un to més reposat en els diàlegs quan arriben els sotracs de l’edat adulta. La incursió en els més variats territoris literaris i textuals és el punt de partida d’Els jugadors de Whist (2009), quan el fotògraf professional de bodes Jordi Recasens assisteix humiliat al matrimoni de la seua filla amb Bad-Boy, un macarra que condueix una retroexcavadora. Amb el castell de Figueres com a símbol —una immensa baluerna laberíntica que destaca per la seua inutilitat—, l’experimentalisme no troba fre en mans de Pagès: les hores que dura el convit de boda representen la biga mestra d’on pengen diàlegs tronats, passat i present, irrupcions sobtades del narrador, un catàleg desfermat de combinacions sorgides d’un laboratori d’estil. Hi ha escenaris futuristes amb polígons industrials i solars, personatges que es dibuixen a través del seu programa de televisió favorit, o bé mares enlluernadores com aquelles que “només apareixen als anuncis de Nesquik”.

Amb l’esperit de tornar a aquella crepitació originària d’on eclosiona aquesta aposta narrativa, Vicenç Pagès ha reeditat —vint anys després de la primera publicació— El món d’Horaci (1995). Una novel·la magmàtica, per moments agosarada i dissident, a voltes excessiva i ingènua, però també amb plantejaments i solucions inesperades i brillants. Vil·la Barrochio és la casa on es troben tres amics, Horaci, Berto i Max. Una cuina d’aspecte postbèl·lic, el robatori d’un sofà d’un edifici Núñez & Navarro, excursions als contenidors per moblar les habitacions, partides de cartes i sessions d’espiritisme configuren aventures típiques d’estudiants universitaris que són transmeses a través de l’efervescent llengua pagesiana. Una “cutiflix” pot ser una xica alta i benetton, o bé que creua les cames a l’estil “cosmopolitan”; en una discoteca un dels amics d’Horaci, després d’esgotar les existències d’alcohol, es llança un repte: “si avui no suco me la cratxo. És massa tard per currar-se més ptitses”. Els deliris lingüístics i la manipulació expressiva i de diàlegs —un tirabuixó creatiu indeturable— és un dels desafiaments en què Pagès es mostra més intrèpid i fa la sensació de passar-s’ho francament bé.

Si de cas, un dels millors episodis de la narrativa de Pagès és la lliçó inaugural del professor Deulofeu, un estudiós presoner de la terminologia semiòtica que intenta posar al descobert un complot global dels mitjans de comunicació per tal d’emmascarar la realitat. Atent a la mirada i l’interés d’una jove de bellesa possessiva que bateja amb el nom de Susanna, entre alumnes vestits amb gruixudes camises de llenyataire i que repassen els grafits de les taules —”Les de lletres estan més bones”, “Als periodistes no se us aixeca”—, Horaci assisteix atònit al discurs embogit i electritzant del professor Deulofeu. Saussure i el seu triangle (significat, significant, referent), Roland Barthes, les teories lingüístiques chomskianes, Baudrillard, tot passant sense parèntesi ni temps per a respirar pel nou periodisme, Orwell, Huxley, Orson Wells, tot és mastegat i regurgitat per la ment insomne i paranoica del professor Deulofeu. El propòsit no és un altre que demostrar el transfuguisme entre la ficció i els diferents gèneres informatius, ja que “la realitat està en crisi”. Res escapa a aquesta conxorxa contínua dels signes, la caiguda de la Unió Soviètica, la guerra del Golf i les imatges de la CNN, per arribar a l’assassinat del president Kennedy, autèntic generador —en combustió— d’El món d’Horaci.

En la narrativa de Vicenç Pagès el propòsit és, com un joc de mans que no cessa, incorporar una varietat infinita de textos en què el lector no es troba mai segur de les regles ni dels sortilegis que ha de superar. Un esclat de monòlegs i de diàlegs creuats, frases capturades al vol en espais insospitats, una xarxa de connexions metaliteràries, classificacions i llistes obsessives, paròdies de diccionari, fantasioses notes a peu de pàgina i una burla incendiària sobre l’erudició i els àmbits acadèmics: tot s’ha d’encabir en aquest complex i irreverent mecanisme de ficció. Això sí, com a contrapunt, un Pagès més melancòlic i encalmat és el que retrata els amors dissortats de les seues novel·les. L’adusta i esmunyedissa Carmen —militant maoista— de La felicitat no és completa; o bé la Halley capritxosa, malcriada i enigmàtica d’Els jugadors de whist. En El món d´Horaci apareixen dones espectrals que són perseguides pels protagonistes amb una fe i una idolatria inexpugnables: una xica que puja al metro i que només han vist uns instants, una gimnasta eslava de Barcelona’92 inigualable en la seua elasticitat i fúria eròtica, una hippie experta en sessions iniciàtiques de meditació sexual. Després d’aquesta disbauxa narrativa i d’una projecció indiscriminada d’imatges, d’un llenguatge sotmés a contorsions creatives, de jeroglífics argumentals, l’amor sembla que també havia de respondre a un joc d’il·lusionisme, un miratge desitjat i evanescent.