La merda escrita no put

Oswaldo Lamborghini
El fiord
Buenos Aires 1969, Ediciones Chinatown
Barcelona 2014, Ediciones Sin Fin

Que el lector o lectora no argentins no siguen essencialment aptes per a rebre aquest impacte fet lletra és un fenomen fàcil d’entendre. Probablement, només en unes determinades circumstàcies, dins només d’unes coordenades espaciotemporals concretes, hom és capaç d’encaixar una descàrrega tan ferotge, un text d’una violència tan aclaparadora i salvatge escrit en una llengua revolucionària que carrega contra els cànons establerts.

El fiord, conte-poema-relat, narra l’aventura d’uns personatges reclosos circumstancialment en una estança de dimensions reduïdes per assistir, en principi, al naixement d’Atilio Tancredo Vacán. Un habitacle estrany i claustrofòbic amb una sola finestra des d’on es veu probablement l’únic bocí de paisatge natural: aquest fiord del títol, un tros de cel, alguns núvols, bucs que entren a un petit port, la boira i potser el mar.

El nounat, lent i maldestre per haver de nàixer, manté en una certa tensió aquells qui assisteixen a l’infantament, espectadors de l’acte realitzat per Carla Greta Terón, la vagina de la qual protagonitza aquestes primeres pàgines. Hi ha també el Loco Rodríguez (Rez, Hijo de Puta Amo y Señor, Dueño y Señor, Señor Amo Capanga, Trompa Capanga, etc.) més que probable pare de la criatura, que es desespera d’una manera insospitada, ataca brutalment la dona a colps de fuet, de puny de ferro, la sodomitza durant el part. Un personatge temible aquest, que possiblement representa —o vol representar— la figura del governant populista Perón. La resta de personatges, Sebastián (Basti, Bastiansebas, gaucho corajudo y montonero), antic amic del protagonista, militant de la Guardia Restauradora, jove malnodrit i bavós de mirada poètica i revolucionària; Alcira Fafó, l’altra dona que completa el quadre, secundària i tangencial, àvida de sexe, gelosa de la maternitat. Una dona i una xiqueta que hi apareixen breument, filla i esposa del protagonista. I El protagonista?

«Cómo te llamas». «Rondibaras, Asangüi, Mihirlys» repuse, y él me tranquilizó con un rotundo “ta bien” mientras se apretaba el ombligo para que el pus saliera.

Un home que explica sense perdre un aparent sentit de l’humor, amarg i paròdic, les atrocitats de què és testimoni: necrofàgia, esquarterament d’un cos humà, penetracions anals, masturbacions (i “repajas“), vexacions, assassinats, mutilacions de parts del cos, defecacions descomunals i molta, moltíssima violència.

Alcira le midió la dilatación de la concha con un centímetro de modista, y luego se repajeó con una enorme vela, ella. Yo, yo me le fui al humo enseguida, al humo regodeante de Alcira, y eyaculé frotando con unción la cabeza del porongo contra la parte áspera-rajada de su talón. Y todos nos parecíamos por minetear o garchar o franelear o rompernos los culos los unos a los otros: con los porongos.

Resolts (?) alguns entrebancs, una comitiva de parracs humans, tres tristos supervivents, sota el màstil de la bandera incrustat en el muscle d’un d’ells, es disposa a eixir al carrer en manifestació.

Un parell o tres de lectures d’aquesta breu narració situa el lector en uns paràmetres inesperats i incòmodes, un no-lloc carregat de runa humana i putrefacció. Aliment de corbs rapinyaires, clavegueres d’una societat malalta. I la lectura esdevé una angoixa física, un malestar insuportable.

Oswaldo Lamborghini (Buenos Aires 1940- Barcelona 1985) es va donar a conéixer amb aquesta obra i es va autodescobrir com a autor destacat de les lletres sud-americanes. Va veure com es publicaven en vida dues obres a més d‘El fiord: Sebregondi retrocede (1973) i Poemas (1980). Símbol de la literatura més subversiva i transgressora, la seua reputació ha anat creixent a Argentina en l’àmbit de les lletres en castellà, fins el punt d’ésser rabiosament modern, trenta anys després que el seu cor digués prou.

El fiord pot definir-se com un text a l’alçada de l’escriptura de Sade o Bataille o Artaud o Pasolini, i es pot relacionar, per l’època en què fou escrit, amb l’obra de ficció Boquitas pintadas del també argentí Manuel Puig, segons afirma Ignacio Echevarría, en l’assaig Una esfera de mierda que completa el volum, a mode de “ultílogo“.

Res no és gratuït en aquesta lectura. Per bé que el lector aspire a neutralitzar-ne l’efecte incòmode, relectures, interpretacions, tesis, polèmiques, apropiacions, plagis, llegendes, xafardeigs i mitografies han donat què fer i què dir d’aquest merder “inodor” (en paraules de Barthes), rescatat en tot moment de la condemna i lloat en definitiva, per la descàrrega de denúncia social i per la força literària.

Profètic i visionari, Lamborghini s’avança i anuncia la dictadura militar de Videla que atemorí Argentina entre 1976 i 1981. Potser per aquest motiu l’autor s’exilià a Barcelona on va morir a 45 anys, havent-se passejat pels carrers amb aquest llibret a les mans, com la seua única arma. Un llibret que, dit siga de passada, es vengué clandestinament per sota de la taula, en un sol estanc de Buenos Aires; únic volum publicat per Ediciones Chinatown, empresa editora efímera sense ànim de continuïtat.

La sang és el que en resta, de tot plegat. Personatges marginals en representació d’una societat cansada, castigada. Finalment, la imatge d’un home mig estirat al llit, amb un cigarret als llavis que dibuixen un somriure irònic, molts llibres i papers rebregats al seu voltant. I un llibret que ens explota a les mans, breu i intens com una puntada de peu al bell centre de l’estómac.