Jean Echenoz
Córrer
Traducció d’Anna Casassas
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2014

La vida i les proeses d’Emil Zátopek mereixen, com a mínim, una novel·la. Simplement els fets reals, les llums i les ombres, les victòries esportives i les decepcions vitals del cèlebre atleta txec ja són un material de primera qualitat; però és que, a més, Echenoz el tracta amb tota la cura que mereix. El seu relat esdevé una mirada tendra i comprensiva a l’home, que en canvi fluctua entre la ironia i el sarcasme més àcid i afilat quan es refereix a les circumstàncies històriques que l’envolten: des de la invasió de Moràvia pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, fins que és la germana gran soviètica la que entra a Praga en plena guerra freda per ofegar les vel·leïtats aperturistes de Dubček.

Quan la ciutat d’Emil és ocupada pels nazis, tot un seguit de qüestions esdevenen obligatòries. Les manifestacions esportives, per exemple, com un cros de nou quilòmetres que enfronta una impecable selecció alemanya amb un grup de joves pagesos txecs, famèlics i malgirbats. Entre ells, un Emil que sent més aviat antipatia per l’exercici físic; però que hi queda segon, per a sorpresa de tots i enuig dels alemanys. A contracor, Emil segueix corrent. I comença a agradar-li. I comença a entrenar-se. I comença a guanyar. Córrer permet pensar en una altra cosa que no siga el terror nazi, i també esquivar unes condicions laborals inhumanes. El seu estil de carrera és desastrós. Corre com un boig, com un animal, però bat rècords. Rebutja els sistemes d’entrenament vigents i —sense pretendre-ho— s’inventa l’esprint final. Fa tot el que no s’ha de fer, i guanya. És un ídol al seu país, mentre als llocs on no el coneixen provoca hilaritat. A poc a poc esdevé una estrella mundial, però també una excel·lent eina de propaganda per al nou règim de Praga. La Praga comunista del terror i les depuracions, la del control de les declaracions a la premsa, la de les mesures per impedir que escape en algun viatge a l’estranger.

El narrador és una peça clau de Córrer. En primera persona, molt subjectiu, es fa explícit quan cal, i també quan cal fa explícits els receptors de la història o els seus propis recursos. Es permet opinar sobre allò que ens conta, amb un to comprensiu, especialment quan es tracta d’Emil i de la seua ingenuïtat; en altres ocasions molt crític —amb bona dosi d’humor negre i corrosiu— quan es refereix als superiors d’Emil o als governs de Praga o de Moscou.