Una gota de mel, una mar de fel

Réjean Ducharme
L’engolida dels engolits
Traducció de Susanna Fosch
Lleonard Muntaner ed., Palma de Mallorca , 2018

Vladimir Nabokov insinuava —maliciós— que si algun editor s’haguera atrevit a introduir la puntuació en el mític capítol de Molly Bloom, no s’hauria perdut ni la musicalitat ni el magnetisme d’aquesta volcànica confessió. L’impuls desfermat de la consciència i la superposició d’imatges i de llenguatge que és el monòleg interior —al cap i a la fi, un truc sofisticat i efectista de la literatura— trobà un fidel seguidor en l’escriptor precoç, secret i rupturista que fou el quebequés Réjean Ducharme, autor de L’engolida dels engolits. Tot flueix ràpid, tortuós, esquerp, i amb una virulència incontenible en la ment de la protagonista, Bérénice Einberg, una xiqueta que viu en un estat d’insubmissió permanent en una illa propera a la costa atlàntica de Canadà, on desgrana els seus odis indiscriminats i estimes selectives. El seu caràcter irreductible està posseït per un combat extenuant entre el cinisme i la tendresa, amb el ferm propòsit d’elaborar una mena d’epistemologia furiosa i visceral —a estones delirant—, tan sols atenuada per escassos moments de treva. En la prosa de Ducharme ressonen els llampecs irreverents de Rimbaud i, sobretot, el to insolent, descarnat, primitiu i viscós de Céline: viatgers al fons de la nit.

“Odio sense discerniment, sistemàticament, tot el que se m’apodera dels sentits i de la imaginació”. Amb aquesta divisa incendiària Bérénice ens relata la relació amb la mare, una catòlica d’origen polonés, i amb el pare, un jueu canadenc que conegué la seua dona a Europa com a soldat en la Segona Guerra Mundial. La diferència d’opcions religioses és un factor més en la batalla acarnissada que viu aquest matrimoni que, fins i tot, ha decidit dividir-se els fills. El seu germà Christian és educat per la mare, i Bérénice viu sota la vigilància estricta del senyor Einberg, un acord que pateix constants vulneracions. Les atencions i el desig d’acaronar i d’amanyagar la filla troben per resposta els arraps i les ofenses de la protagonista, que no vol caure sota l’encanteri de la mare, i rebutja el refugi —la presó— que li ofereix. De vegades es produeixen breus armisticis, instants de calidesa que són clausurats abruptament. Bérénice s’enfronta tenaç a les febleses que causa l’amor, i teoritza amb obstinació sobre la seua aposta —el seu escut— a favor de la solitud.

La traductora de L’engolida dels engolits, Susanna Fosch, després de lluitar amb els endimoniats jocs de paraules i varietats de registres de Ducharme, adverteix que la riquesa del llenguatge —traslladat al català amb pulcritud i detallisme d’orfebreria— converteix en poc creïble la veu d’una xiqueta que té nou anys quan comença la novel·la i quinze quan s’acaba. Cert, però el que l’autor sí aconsegueix és oferir les impressions de Bérénice sense filtres, amb la crueltat impàvida pròpia de la infantesa, sumària en els seus juís i implacable a l’hora de retratar el món dels adults que sent com un territori enemic. De fet, la protagonista comparteix amb el Holden Caulfield de Salinger l’aversió a les convencions de la societat, un pessimisme desafiant que impregna les seues conviccions adolescents i que desencadena provocacions, reaccions grolleres i una actitud assajada de menyspreu, sempre en guàrdia davant tot el que els envolta ja que ho perceben com una agressió al paradís que pretenen preservar.

Però malgrat la decisió de Bérénice de no sucumbir a les trampes de l’amor i de la sentimentalitat, tractarà de conquistar l’afecte del seu germà Christian, inclús espera que estiga molt trist i desemparat, perquè així la germana serà l’única que li quedarà per a conhortar-lo. La protagonista no es rendeix, i li proposa amb insistència que han de fugir de l’illa —de l’imperi i la tirania dels pares—, tot i conéixer la candorositat i la covardia de Christian, amb qui comparteix els escassos instants de felicitat de la narració: capturar insectes a l’aiguamoll, cremar brosses al jardí entre plors i rialles, una baralla de coixins al llit. Les decepcions que pateix Bérénice es difuminen ràpidament en caminar arrapada al germà, encara que siga sense rumb al llarg de les vies del tren, o en botar una tanca i accedir a l’interior d’una refineria de petroli, inhòspita i llardosa. L’altre puntal en què es recolza la protagonista és Constance Chlore, l’amiga còmplice en diàlegs críptics i jocs, en evasions imaginades, i amb qui llig apassionadament el poeta quebequés Émile Nelligan, procliu a símbols esmunyedissos i inquietants que s’adiuen a l’esperit desencantat que presideix L’engolida dels engolits.

En aquest sentit, les imatges tèrboles i esbojarrades s’ensenyoreixen en moltes ocasions del relat de Bérénice, amb una introspecció opressiva que deriva en els fragments més esgotadors de la novel·la: el lament autodestructiu i la nebulosa dostoievskiana, la caiguda en l’espiral del desànim. Però en aquestes pàgines tot és tumultuós i imprevisible, i al costat de paràgrafs descoratjadors trobem belles metàfores, un discurs continu puntejat de sons, colors i sensacions tàctils, qualificatius brunyits amb delicadesa i una musicalitat en la prosa que no s’atura, amb canvis de ritme sobtats. La mirada inclement de Bérénice també troba moments de repòs en els ulls de la mare, “aquàtics, d’un blau lunar”, o en les branques dels cirerers, “negres de safirs vermells”. Les parpelles pessigollegen suaument la mà, com una eruga empresonada, i una ciutat fantasmagòrica s’enfonsa en els reflexos d’una copa de conyac. Somnis barrocs, una coreografia de verbs, poesia sensitiva i espectral, escenes grotesques —sotragants—, etimologies fantasioses, jocs erudits, tot conflueix en les reflexions efervescents i corrosives de la protagonista fins a la invenció d’un nou idioma, el berenicià.

Saturat dels conflictes i topades amb la filla, Mauritius Einberg decideix enviar Bérénice a Nova York, a casa d’uns familiars jueus. La ràbia i la desesperança es condensen en el pas a l’adolescència, i el vandalisme i les hostilitats de la protagonista es multipliquen: cartes incestuoses, lectura de llibres pseudopornogràfics, atonyinar un cosí que —bondadosament— s’ha enamorat de Bérénice, maltractar a tots aquells que intenten donar-li una oportunitat. “Arrelen crims a les meves entranyes, i creixen, s’inflen”, escridassa la seua veu distorsionada i colèrica, esperpèntica, entremaliada: “sóc vil, vàcua, vaga, vana, vaca, vençuda, vulgar, fins i tot viciosa”. Un existencialisme sorneguer dicta els pensaments lúgubres de la protagonista, amb un examen exhaustiu de la por que ha condicionat la majoria dels seus actes irreflexius i intolerants. El verdader drama de Bérénice és una vulnerabilitat extrema —el corcó de la gelosia en recordar la dolçor de la mare mentre gitava el petit Christian—, que equilibra amb estirabots insidiosos, escopint un discurs salvatge i amenaçador. En l’últim apartat del llibre, viatja a Israel per a participar en la guerra contra els àrabs, i les escenes oníriques i absurdes se succeeixen, semblants al to de l’episodi en què Leopold Bloom i Stephen Dedalus visiten un prostíbul al final de l’Ulisses. L’amor i l’heroisme tan sols poden ser acceptats per Bérénice amb una ganyota descreguda, des de la caricatura més àcida i angulosa.

Hi ha en L’engolida dels engolits el repte d’abordar la infantesa com un duel estricte amb l’edat adulta, una negativa contumaç als edictes i imposicions que configuren el pas de la joventut a la maduresa. Desdenyar la carn flàccida de la gent major i reivindicar la duresa —també d’esperit— dels menuts, veritables senyors de les mosques. És com si Bérénice desafiara el baró rampant i el gran Meaulnes perquè els seus gestos d’incomprensió són insuficients, massa tolerants i civilitzats amb el món que volen impugnar. Però la violència de l’udol de Bérénice comporta també la seua derrota, el seu estrident missatge d’auxili i de resignació: “Estic tota sola. Només haig d’aclucar els ulls per adonar-me’n”.

També et pot interessar: