Dotze maneres de distorsionar la realitat

Portada
Anna Gas Serra, El pèndol. Edicions Proa, Barcelona, 2021

Pensar en un rostre que mira la vida que li ha tocat viure, sense haver-la triada. I ho fa en silenci, tot fixant l’esguard en un paisatge erm i abandonat; en un món que li cau damunt, com un roc gegant el pes del qual creu que no té mesurat, ni el coneix, ni el domina… El rostre de la dona que escriu —fa temps que ho fa tot i la seua curta edat— mostra símptomes de cansament i desolació perquè un poc farta de tot i de tothom decideix reomplir de ficció aquest buit, que potser és una —si no l’única— manera de reinventar el caos en què habita. I recrea —crea de nou— una realitat tan deformada que convida a fugir-ne, a llançar un crit d’incomoditat contra l’espill que ens mostra la imatge esperpèntica —de tan deforme— de les relacions socials, familiars i de parella. Dibuixa uns personatges caricaturitzats, homes i dones moderns, terriblement sols, impossiblement reals, que s’ofeguen en el seu propi fracàs allà on realitat i desig es confonen, o en les seues inseguretats, les pors que oscil·len d’un costat a l’altre, a punt del cataclisme. Com en els moviments d’un pèndol.

Quan li van donar el premi Mercè Rodoreda 2020 pel seu recull de contes, Anna Gas —que darrerament s’havia dedicat a escriure poesia— es declarava militant incondicional de la literatura i de la llengua catalanes. Amb 24 anys, aquest premi la catapulta directament a la glòria del món de l’art de la paraula. En els dos escassos minuts que va durar el seu discurs de guardonada per Òmnium Cultural, va definir l’acte d’escriure com una “aposta política” i un “clam per la llibertat”. Hereva de tantes dones escriptores que l’han precedida, Anna Gas se’ns apareix com mestressa de mots, pubilla de les lletres, àgil coneixedora de l’art més complex. Totes les veus que parlen en El pèndol habiten els marges de la terra que trepitgen, n’esborren tots els límits, caminen a tombs entre dos pols oposats i s’estavellen contra els murs de la pròpia casa. Ara és una mare ultraprotectora, incapaç d’acceptar la pèrdua de la filla que creix i que decideix per ella mateixa; o un home que se sent envaït per la veïna, la qual s’instal·la en sa casa i preveu quedar-s’hi per a sempre; ara un jove que renega del germà de la influència del qual no podrà fugir; ara aquell parell que viuen engabiats, que somnien que arribarà el dia que seran lliures… I fins a dotze narracions que mantenen el lector absort fins a l’última pàgina. Hi ha contes de finals sorprenents, com El barrufet o Setrill, desconcertants i d’un sentit de l’humor d’allò més estrafolari… John Cheever, Caterina Albert, J. D. Salinger o Quim Monzó també hi han deixat una important petjada, en aquesta lúcida barcelonina. I, filla també de la cultura audiovisual, el David Lynch de Twin Peaks, l’André Aciman de Call me by your name, el Bong Joo-ho del celebrat Paràsits o tot Yorgos Lanthimos, mestres d’un cinema estrany que no deixa ningú indiferent. En qualsevol cas, la lectura d’El pèndol remet a un llenguatge narratiu ben estructurat, planificat i amb un cert equilibri enmig de la seua caòtica presentació. De vegades, una anècdota trivial inicia la narració com l’excusa argumental que desapareix tot seguit, guaitant només a estones —tot recordant-nos aquell motiu— i reapareixent finalment com a nucli temàtic que fins i tot dona títol al conte (Els cecs, Desitja-la) Fet i fet, el resultat és inquietant. L’autora, descendent d’aquest segle encara en l’edat innocent, sap d’on prové, quin terreny trepitja i, sobretot, sap quin és el camí que vol seguir. Segurament n’es també una, d’aquells que es prenen la literatura massa seriosament. Graduada en Estudis Literaris i en l’actualitat estudiant de Psicologia, deu conéixer bé els secrets de la raça humana, les interioritats de l’espècie, i aquests mesos de tancament i malatia han donat el seu fruit. Violència, sexe i insatisfacció. Cossos de dones i homes ridiculitzats, la vida dels quals s’amaga en un tàper, soledats infructuoses, obsessions, desitjos i vulnerabilitat. El retrat d’una societat antipàtica, d’un món que insulta a crits o que calla quan no entén res. Tantes coses en una dotzena d’històries. I una prosa hàbil, veloç i intel·ligent que agraïm en aquests temps en què habitem els confins.

L’afer del sexe parcial –em refereixo a l’activitat lingual i palpadora que té lloc a la porteria del carrer del Falciot Negre, 54, les nits que alguna noia intenta consumar amb l’F1, sense èxit, l’escalf engendrat a la discoteca–, això que trobo que el fa anòmal per a un noi de la seva edat i situació social, és el que em salvarà. És una de les vies d’entrada –i d’establiment, sobretot– a la família número 5; a través del meu mestratge en el sexe total l’encisaré i m’acoblaré al seu llit una nit de cada dues fins que em demanarà que m’hi quedi cada dia.

També et pot interessar: