Dostoievski o el llop estepari

Fiódor Dostoievski Crim i càstig Traducció d'Andreu Nin Proa, 1ª edición 1929

Fiódor Dostoievski
Crim i càstig
Traducció d’Andreu Nin
Proa, 1a edició 1929

La narrativa de Fiódor Dostoievski pot desbordar i sorprendre la nostra imaginació de lectors, sotragar les nostres consciències o bé activar l’escut de la incredulitat davant un món representat a través de l’excés i la fúria. Però el que no es pot qüestionar és l’eclosió tempestuosa en la història de la literatura d’uns protagonistes i d’unes imatges que han condicionat moltes de les propostes estètiques que succeïren a l’autor de L’idiota, i que fins i tot han modificat la percepció d’incomptables predecessors. Com apunta George Steiner en Tolstoi o Dostoievski, les aportacions que es feien des d’Europa a partir d’aquella nebulosa etiqueta del realisme eren inservibles per a una visió messiànica de la vida a Rússia, procliu a discursos apocalíptics i a traspassar els límits de la raó. La influència de la societat moderna i els fets de la vida quotidiana en les preocupacions morals i artístiques de Jane Austen, George Eliot, Dickens o Stendhal quedaven lluny de l’exploració angoixant i insomne de les profunditats de l’ànima humana que realitzà Dostoievski. En aquesta escriptura —volcànica, digressiva i extremada— hi ha empremtes de la tragèdia grega, rampells inesperats i sovint enigmàtics de Hamlet, Macbeth o d’El rei Lear, fascinació per Schiller, escenaris i seqüències de la literatura gòtica, però sobretot una lectura possessiva i enfebrada del Nou Testament.

No es poden llegir les novel·les i els contes de Dostoievski sense recórrer al sentiment religiós per a explicar els conflictes i les revelacions que embolcallen els seus protagonistes. Encerclat dels idearis estridents d’eslavòfils, populistes, reaccionaris, prooccidentals i nihilistes, Dostoievski optà per una creença enfervorida —cegadora i convulsa— en Déu, un catecisme ombrívol i emfàtic en què cal assumir la presència del mal per tal d’arribar al veritable coneixement. Gran part d’aquesta narrativa gira al voltant de la declaració de Kirílov en Els dimonis: “Déu m’ha turmentat al llarg de tota la meua vida”, un combat necessari per a assumir la redempció i la gràcia. Condemnats per la malaltia, ateus i delinqüents travessen —com guiats per inèrcia— les línies morals i se situen ben a prop d’un abisme infernal, per això seran els personatges assenyalats per encarnar els desafiaments dostoievskians. En aquest sentit, les seues trames es projecten a partir d’un crim, assassinats que acaben per provocar una llum violenta que puga rescatar de les tenebres a uns sers extraviats, tenallats per la culpa i una lluita devastadora amb les pròpies conviccions.

El capità Ahab de Melville s’emparenta amb aquesta mirada ansiosa i ferotge de Dostoievski, una negació virulenta del racionalisme que no s’espanta davant una deriva autodestructiva i anorreadora de les seues criatures. Acostar-se a les flames és, per tant, una mena de precepte per a accedir a la veritat. És per això que molts passatges biogràfics de l’autor rus foren després incorporats als seus protagonistes: privacions físiques i econòmiques, reclusió a Sibèria, sobreviure a una fingida execució, l’assassinat de son pare, nits tumultuoses atrapat pel joc. Amb total naturalitat reconeixia que després d’un atac d’epilèpsia és quan s’alliberava la presó dels sentits i s’intensificava la sensació de realitat que volia traslladar al paper. Hi ha una mena de profeta fanàtic, visionari i amenaçador en Dostoievski, amb prodigiosos moments narratius —enèrgics—, magmàtiques i esgotadores exposicions filosòfiques i religioses, una indissimulada atracció pel sentimentalisme melodramàtic junt a escenes i monòlegs aterridors, qualificatius i paràgrafs vibrants i tot seguit haver de sucumbir a torrencials declamacions. Això sí, amb un desdeny quasi absolut per la rialla i el sentit de l’humor. Res és ni mesurat ni contingut en la incandescència de Dostoievski.

De fet, un dels personatges que millor encarna aquest esperit torturat i en constant agitació és Raskòlnikov, l’homicida tenebrós —espectral— de Crim i càstig (1866). Un jove estudiant empobrit es debat entre la inacció, el fracàs i la supèrbia fins que un dia decideix acabar amb la vida d’una usurera per a posar en pràctica la seua inquietant teoria: cal hòmens extraordinaris que puguen cometre crims i massacres amb els “polls” que genera la humanitat, individus prescindibles als seus ulls. Un ideari sorgit d’una peculiar veneració per Napoleó que prefigura les matances totalitàries del segle XX. Però Raskòlnikov combina aquest programa incendiari amb una mena d’altruisme exacerbat —molt del gust de Dostoievski—, capaç d’ajudar famílies desventurades o dones llançades a la prostitució per una societat injusta. Si de cas, les millors pàgines de Crim i Càstig són les dedicades a relatar el vagareig delirant, biliós i asfixiant de Raskòlnikov, a més del duel que manté amb el seu perseguidor Porfiri —gran personatge— per a eludir la culpabilitat. Un destí fatídic que en ocasions defuig i en altres moments sembla que busque delerós per deslliurar-se d’una opressió existencial que cada volta l’estreny amb més força: Raskòlnikov se sent com “la papallona que es llança ella mateixa a l’espelma per tal de fer-s’hi abrusar”.

El retrat de Porfiri, càustic i astut, ens acosta a un Dostoievski que domina també el traç irònic i més aeri, en contrast amb la seua oracular veu narrativa del subsòl. El convit pel funeral de Marmelàdov, el dibuix de l’esnob i disbauxat Svidrigàilov o els trets més caricaturescos del presumptuós Lugin ens descobreixen un aspecte de l’autor que és tan sols insinuat. Dostoievski, però, prefereix capítols amb quadres sentimentals —la mare i la germana de Raskòlnikov, la incondicionalitat del seu amic Rasumikhin, l’abnegació i les humiliacions de l’angelical Sònia, promesa del protagonista— o bé descriure’ns la brutalitat humana sense atenuants: l’ús d’una destral per part de Raskòlnikov en la mort de la vella prestamista farà les delícies de sàdics i amants del terror.

Fiódor Dostoievski Els germans Karamàzov Versió de Joan Sales Club del novel·lista 2014

Fiódor Dostoievski
Els germans Karamàzov
Versió de Joan Sales
Club Editor 2014

Cal recórrer a Balzac per trobar un altre autor com Dostoievski amb una fixació narrativa tan determinant en els diners. Com al París balzaquià, al Sant Petersburg de Crim i càstig els deutes i la ruïna econòmica desencadenen una gran part de les accions. Però en Dostoievski serveix, més aviat, per fer palés una penitència social que només pot ser superada per l’efervescència religiosa. Junt als símbols —de vegades transparents, però també molt críptics— que apareixen en les seues novel·les, les cites del Nou Testament s’intercalen en els moments més àlgids: Sònia llig el passatge del miracle de Llàtzer de l’evangeli de Sant Joan en una escena que determinarà la resolució de la història. Alexei Fiodoròvitx, protagonista d’Els germans Karamàzov (1880), sent els versicles de les Bodes de Canà en un episodi que serà il·luminador per a les línies que s’entrecreuen en aquesta oceànica trama. Però la teologia de Dostoievski —amb interpretacions pròpies i contorsions hermètiques—, indestriable de la seua concepció narrativa, no sempre és fàcil de desxifrar i fa servir amb el mateix impuls dogmes de l’església ortodoxa, ensenyances d’escissions i sectes cristianes sense descartar l’atracció per supersticions xamàniques.

L’argument d’Els germans Karamàzov està impregnat per aquesta lluita entre la fe exaltada per un costat i en un altre bàndol el rebuig de l’existència de Déu: la sentència del stàrets Zossima —un líder cismàtic—, segons la qual la llibertat, el materialisme i la sensualitat han portat a l’aïllament de l’individu. El fatigós itinerari en la novel·la pels debats religiosos són indissociables de l’evolució dels fets, però també dels dubtes i les contradiccions que patí l’autor en els últims anys creatius. Fiódor Pàvlovitx, un pare mesquí i borratxo —exasperant per al lector— està obsedit a conservar la seua fortuna i no haver-la de compartir amb els fills: el novici bondadós —una mica bleda— i assedegat de justícia Alexei, el buscabregues, hedonista i arrauxat Dmitri i —potser, el personatge més interessant de la narració— Ivan Karamàzov, un escriptor d’idees teòric de les relacions entre església i estat, descregut i insidiós, capaç de despertar l’instint depredador a la família sota el lema: “els dos rèptils es devoren l’un a l’altre”. El projecte de poema sobre el gran inquisidor que imagina Ivan Karamàzov —o l’aparició sobtada i la conversa que manté amb el Diable, sarcàstic i impertinent— representa una al·legoria inflamada i funesta d’una autoritat eclesiàstica que, amb mà de ferro, duga les regnes de l’home lliure, a hores d’ara desconcertat i infeliç.

Perquè la maledicció que pesa sobre aquests personatges tan dispars és que per als Karamàzov sembla que tot els estiga permés. El parricidi serà el nucli a partir del qual creix un argument dominat per enveges, gelosies, infidelitats i trampes generades per la vanitat. I als tres Karamàzov cal sumar un altre germà, el fill il·legítim Smerdiakov que pateix atacs d’epilèpsia i també d’altivesa intel·lectual —hàbil i esmunyedís dialèctic—, personatge fonamental perquè encaixen les peces de la narració i una de les veus desafiants millor aconseguides de Dostoievski. Pel que fa a les dones de la novel·la, l’autor és fidel a la consigna que l’amor arrela millor en ànimes maltractades i ferides: més a prop, doncs, de la compassió que de l’estima romàntica, la juganera Grúixenka i una Caterina Ivànovna venjativa i ultratjada en l’amor propi acceptaran les seues parelles quan la situació ja siga irresoluble. El capità Sneguiriov, la malaltia i la mort del seu fill Iliuxia mostren el costat més lacrimogen de Dostoievski, però també són els personatges que permeten realitzar els actes de contrició i penediment necessaris per reconfortar les ànimes confoses i temptades pel pecat dels protagonistes.

En Crim i càstig i Els germans Karamàzov apareixen malsons premonitoris, ments torbades que no troben repòs ni en les hores d’inconsciència: mares amb els pits eixuts i xiquets que ploren, isbes carbonitzades, animals fuetejats per cruel diversió, rostres lívids per la depravació que els assetja, un món sempre al límit i en descomposició. I és que tot és abassegador i inabastable en Dostoievski, amb solucions que només podien prendre el camí sobrenatural. La seua desconfiança cap a les propostes que arribaven d’Europa —maçons, revolucionaris, passió per la ciència i el progrés, liberals— conduïren l’autor a un ultranacionalisme místic, ostensiblement antisemita, d’una fe enardida i amb ressons permanents de Juí Final. Amb pocs matisos entre el cel i l’infern, la salvació i la condemna, la il·luminació i l’apocalipsi. Una atmosfera opressiva que ha impregnat, però, gran part del quadre de la literatura moderna amb unes imatges que s’allarguen amb més o menys intensitat fins a Conrad i Kafka, a l’absurd i a l’existencialisme, als moviments sísmics de l’ànima que Nietzsche i Freud intentaren escorcollar i catalogar.

En la famosa Carta a Gógol (1847), l’influent crític Belinski reclamava que Rússia ja no necessitava més pregàries ni exhibicions de misticisme, sinó un avanç a partir de la civilització i la dignitat humana. Un segle després, la mirada estremida de Cioran, atreta per cataclismes i devastacions, es recreava en el vertigen i el desig d’absolut —la insensatesa—que han acompanyat la dramàtica història del poble rus. Dostoievski enaltia en les seues novel·les aquesta idea de puresa per un camí transgressor, la supremacia ètica del sofriment i la submissió. Una creença que Nabokov detestava, com també el grup d’epilèptics, dements, psicòpates i histèrics que protagonitzen un món violent i d’obligat sacrifici. En canvi, Somerset Maugham destacava que Dostoievski s’havia convertit en un novel·lista suprem en extraure de la degradació i la culpa la seua font d’energia artística. En un moment decisiu de Crim i càstig l’amic de Raskòlnikov confessa: “Jo també he llançat com tu, milers de vegades, una escopinada a la humanitat i, tanmateix, després me n’he tornat enrere”. Potser aquesta fou la pugna —tràgica i exasperada— de Dostoievski.

També et pot interessar: