puig-dormir-coberta

Valentí Puig
Dormir mil anys
Proa, Barcelona, 2015

En l’autoretrat que es desprén del dietari Dones que dormen hi ha un Valentí Puig que delimita un territori —amb centurions i torres de guaita— a partir de la fe, l’hedonisme i un cert estoïcisme, amb províncies i fronteres de línies difuses, com els imperis vells i exhausts. A l’inici d’aquest quadern (1986-1990), l’autor es pregunta: “Per què la vida és tan vulnerable mentre l’art o el mal duren més?”. Pessimista antropològic, Valentí Puig sap que la decadència i la barbàrie dominen periòdicament els cicles de la història amb una inèrcia indeturable. “Entre Hobbes i Rousseau, tot el segle XX ens contempla. La clau de volta, de ben segur, és el pecat original”. Si bé una part de la vida consisteix a eludir un ecosistema pervers on s’ensenyoreixen depredadors i paràsits, potser no és un triomf menor arribar a governar l’instint i el ressentiment, dosificar la recurrència al sarcasme. És per això que decideix atrinxerar-se en aquells anys Mallorca endins i condensar tota l’energia en l’escriptura. De fet, un johnsonià Valentí Puig reconeix que quan s’ha escrit tot encaixa, des dels impulsos del nostre circuit nerviós als relleus del paisatge. Ara bé, armisticis i breus intervals de serenitat no ens poden fer oblidar que “mai no serem tan humans com el dia de la derrota”. Per tant, el que més s’aproxima a una idea efímera de felicitat siga el record d’una excursió de menut amb els pares en una illa inexplorada, o bé aquella navegació amb veler en què l’única responsabilitat era preparar uns bons dry martinis.

En el poemari Dormir mil anys s’activa també la voluntat de recuperar un paradís privat, que pot coincidir amb el moment “quan entràrem al port de Cabrera/ abans que comencés la nit de mala mar”. L’enumeració de Valentí Puig —junt a les comparacions, una de les millors empremtes del seu estil— pren embranzida amb un catàleg que desperta el somriure del poeta: cinemes de reestrena, nadar a la nit, una dona que t’espera sota la dutxa, tallades de meló i llesques de pa amb oli, perquè el contrast —injuriós— amb el pas dels anys són “cossos malalts, accidentats, tot metàstasi”. O bé recrear-se davant el Sant Sopar de Veronese, mentre els apòstols fan tertúlia en una Venècia que bull amb mercaders, nobles i bufons. La reflexió i l’apunt moral conviuen amb imatges en què han quedat abolits l’ambició i els projectes heroics: “Benaurats els qui no tinguin res més a fer”, més enllà d’una existència aparentment mediocre en una petita ciutat, amb locals que imiten el Flamingo, el Sirocco o el Rialto, i després poder tombar-se al llit de l’habitació amb sabates i encendre una cigarreta mentre es llig premsa esportiva. Valentí Puig desenrotlla una metafísica formada amb plàncton de l’oceà, magma biològic i civilitzacions perdudes, però també la quotidianitat i el dia a dia vulgar —i gloriós— de Larkin. “Eres al paradís agafat de la mà de ton pare”, ens confessa el poeta, o amb rampells inesperats en què sorgeixen de la memòria aquelles dones que fumaven mentolat o aquella xica que amb un moviment majestuós trasbalsava els cors jóvens mentre feia strike a la bolera.

Encara que “rodona, completa, exhaustiva,/ només hi ha la culpa.” El software del mal es reprograma constantment en una època digital que no s’allunya massa del món descrit en Nit feixuga, en què les bèsties eixien a beure l’aigua del llac “i lluitaven a queixalades”. Lloms escatats de peixos, grans aus i monstres prehistòrics apareixen en bon nombre de poemes de Dormir mil anys: Valentí Puig es refugia en el Déu dels Salms, esquerp i tirànic, però també capaç de perdonar totes les febleses humanes. Com els anònims i benefactors confessors d’urgències, experts a abordar “desperfectes de l’ànima, estalactites de la gran cova/ on som sols l’ombra del que volguérem ser i no serem”. Cal acceptar, doncs, els manaments de la pietat tot i que ens sabem més partidaris de la burla ofensiva i d’exhibicions iròniques. En un dels versos més reveladors, el poeta reconeix que no sap “si creiem perquè és lògic o perquè és absurd”. Sí, desterrats —i esporuguits— Fills d’Eva, la fe no és incompatible amb una nova trinitat tecnològica: serotonina, sintrom, viagra.

L’arrogància dels temps moderns no ens ha de fer oblidar que, en una de les millors imatges de Dormir mil anys, la mà que passa pel vidre entelat al bany deixa la mateixa marca que a la caverna primitiva. Tota l’herència genètica de l’evolució en un gest i, al cap i a la fi, del que es tracta és de firmar una treva, tal com recull el programa de Més vells: “Ser vells sí, envellir,/ però poder dutxar-se als matins aqueixa crosta senecta,/ llençar l’insomni enemic a la paperera i posar-se a escriure,/ retrobar llibres que vares subratllar i ja no recordes haver llegit.” Apaivagada l’ànsia de grans conquestes i la vanitat, ara ja tot es concentra en el passat i les trampes de la nostàlgia: “Tanta joventut indòcil per acabar/ estotjant records que només són púrria”, o la recreació d’aquella adolescència envoltada de llibres a Roques de s’Arenal, on tot era un combat per trencar el setge de la solitud i la timidesa. Ara bé, exclamar en Desig —a pesar de les rendicions que imposa la biologia— amb un crit rabiós com faria W. B. Yeats: “Però quin gloriós esvalot és la joventut!”, abans de passejar, lents i apesarats, a través d’una llarga filera d’epitafis que flanquegen els últims episodis d’una vida.

“El record s’esquerda, com les pedres llescades/ pel fred i el glaç”, constata Valentí Puig en el poema Caminada, un to elegíac i de retirada —a estones combativa— que presideix Dormir mil anys. Distants queden ara aquelles imatges febrils de Blanc de blancs (2000), la maduresa desafiant de Molta més tardor (2004) o el replegament misantròpic i la combustió ideològica de Passions i afectes (2007) i Altes valls (2010). En la poesia de Valentí Puig ressonen —ara ja atenuats— els cants celebratoris de Píndar, la mordacitat irreverent de Catul i l’epigrama insidiós de Marcial, sense descartar l’astúcia lluminosa i encalmada d’Horaci. La poesia anglesa, Borges o els poetes catòlics francesos bateguen al darrere d’aquests versos que també són hereus de la coloració i les figures de Joan Alcover —Desolació—, la pressió lingüística i sintàctica de Gabriel Ferrater o l’aleteig musical de Carner.

“Hi guaites i veus al mirall lunar de l’aigua un rostre/ d’altres temps, qui sap si el teu, del pare o de l’avi”, ens diu Valentí Puig en Tot es desfà, com en un poema —eixut i transparent— de Iehuda Amikhai: melancolia, dolor, renúncies vitals imperatives a més de pregàries irades conviuen en Dormir mil anys, “un esclat d’amor per les coses que foren i ja no són./ I tu, que ja no ets ni fores, ni seràs, ni vols ser”. Però cal aturar-se en L’ombra de la seu de Palma i, com dibuixà Josep Pla a partir de la catedral de Girona, veure com es consignen amb una sèrie d’estampes les edats de Valentí Puig: des de les cerimònies de la infantesa, quan anaven les xiquetes sense l’uniforme de l’escola mentre sentien sermons apocalíptics sobre els pecats capitals, fins al lloc que ara en la vellesa li correspon en l’últim banc del temple, a l’espera de ser mereixedor d’alguna recompensa d’un Déu magnànim: “mendicant un poema, una mare, un whisky amb gel, la bona pau”.

També et pot interessar: