Modiano i la restitució de la memòria

La nostàlgia d’un temps i d’uns noms que cauran en l’oblit i no podran ser ja recobrats recorre l’obra de Modiano. La memòria d’allò que s’ha oblidat perquè ha estat esborrat voluntàriament o perquè es refereix a personatges anònims, d’aquells en qui ningú no es fixa i de qui ningú no se’n recorda. Una amnèsia quasi sempre interessada. En el cas de Dora Bruder, l’autor francés narra una investigació laboriosa i de resultat incert a través de les boires de l’oblit per refer els passos perduts d’una adolescent jueva en els carrers del París ocupat. I una casualitat n’és el punt de partida: la troballa en un número de Paris-Soir del 31 de desembre de 1941 d’un anunci en què uns pares demanen informació sobre la filla de quinze anys desapareguda. La jove es diu Dora Bruder, i sembla haver fugit del col·legi religiós on estava interna. Cinquanta anys després de la publicació de l’anunci, Modiano s’obsessiona a resseguir el rastre d’aquella adolescent en un barri de París que coneix molt bé perquè també va ser el de la seua infantesa. Amb la dèria d’estirar de tots els fils, de parar atenció a totes les possibles pistes. Però també amb l’assumpció que “sempre hi haurà casualitats, trobades i coincidències que ens passaran per alt”. L’obra és, doncs, el relat d’aquesta obsessió, la reconstrucció d’aquella recerca. Un híbrid que es basteix, entre altres, amb materials aparentment tan poc literaris com fitxes policials, informes o formularis; combinats amb cartes i alguna fotografia. Una confusió entre allò que és documental i allò que no és sinó producte de la ficció que atorga versemblança al relat, però que al mateix temps posa de manifest els límits de la memòria i la impossibilitat de recuperar per complet el passat.

L’autor no només s’obsessiona a trobar indicis dels moviments de Dora, sinó també a descobrir paral·lelismes entre la història de la jove i la pròpia. Haver compartit un mateix territori durant la infantesa és, probablement, un dels aspectes que ajuden a la identificació, a l’especial empatia que sent per la jove: és per això que els records personals suposen una part substancial dels materials de l’obra. Per exemple, els records de quan era un xiquet i havia recorregut aquell mateix barri amb la mare. És en aquest sentit que Modiano compara la fugida de Dora amb la seua, vint anys després, el 18 de gener de 1960, “en una època que no tenia la negror del desembre de 1941”. Però arriba a la conclusió que l’única coincidència és l’hivern: “sembla que el que t’empeny bruscament a la fugida és un dia de fred i de grisor que t’intensifica encara més la solitud i et fa sentir encara amb més força que el setge s’estreny”. La fugida de Modiano es produeix en un món que —tal com ell el qualifica— tornava a ser inofensiu. La de Dora, en canvi, en una ciutat hostil on tot està en contra seu. Tot està en contra dels jueus: controls, batudes, multes milionàries, afusellaments o camps d’internament com el de Les Tourelles o el de Drancy. I de Drancy, el comboi que els conduïa a Auschwitz. Després de mesos de recerca, de fet, l’escriptor descobreix el nom de Dora en una llista de deportats a Auschwitz. I amb un cert sentiment de culpa assumeix que allò que li ha passat a ell no és sinó una paròdia inofensiva del destí de molts altres que l’han precedit.

La figura esmunyedissa del pare de l’autor, i la difícil relació entre tots dos, és un altre dels temes que recorren de manera indirecta Dora Bruder. Hi explica, per exemple, com el pare va acabar denunciant-lo quan es va presentar a la seua casa per reclamar-li la pensió alimentària instigat per la mare. O la descoberta, en la seua biblioteca, d’obres d’autors antisemites dels anys quaranta que probablement havia llegit per provar d’entendre com s’havia creat la figura del monstre, “aquella criatura corrompuda per tots els vicis, responsable de tots els mals i culpable de tots els crims”. Una descoberta que esdevindria el germen del seu primer llibre, que pretenia ser una resposta contundent a tota aquella gent. Modiano especula sobre les diferències i les possibles concordances entre la detenció de Dora i la del seu pare, convertits tots dos en individus sense identitat —cap dels dos no s’havia censat i, per tant, no portaven número d’“expedient jueu”, tal com exigien les autoritats. I fantasieja amb la possibilitat que hagueren compartit el furgó cel·lular que els portava a la seu de la Policia dels Assumptes Jueus. Però també en aquest cas la desproporció pesa més que les hipotètiques coincidències, i sempre en contra de Dora. Convertits per la força de les circumstàncies —per les lleis alemanyes i per les de Vichy— en delinqüents i en fugitius de la justícia, obligats a viure de la picaresca i de l’estafa, l’autor no només accepta les activitats “il·legals” del pare i d’altres tants com ell com a legítimes, sinó que les considera honorables.

De fet, en el relat de Modiano es fa evident —potser massa— la voluntat de reparació moral de les víctimes anònimes del nazisme. La de Dora Bruder i la de tants altres jueus francesos engolits per l’amnèsia de la història oficial. L’autèntic tema de l’obra és aquest intent de rehabilitació, i això explica l’esforç per restituir la memòria amb materials tan fràgils. I la incertesa i la confusió de qui busca una ombra del passat. En definitiva, Dora Bruder és, al mateix temps, l’intent de reconstrucció dels últims mesos de vida de l’adolescent desapareguda, abans de la seua mort en Auschwitz; el relat de la investigació que engega l’autor francés a partir de la pista de l’anunci en el diari; i els records personals que hi fan de contrapunt. Narrat amb un estil de compàs lent, com el vaivé hipnòtic d’un pèndol. Un estil volgudament fred i distant; auster, metòdic i gairebé notarial: una de les principals virtuts de la narració i, en alguns moments, també un dels principals esculls. I en el fracàs de l’escriptor, en la derrota en no poder restablir amb detall aquells últims mesos de la vida de Dora Bruder, Modiano hi vol veure una mínima victòria de la jove: “És el seu secret. Un pobre secret preciós que els botxins, les ordenances, les autoritats dites d’ocupació, la presó preventiva, les casernes, els camps, la Història, el temps, —tot el que t’embruta i et destrueix— no li hauran pogut robar”. La seua modesta insurrecció.