Oasis i nàufrags

Ramon Ramon Dins el camp d'herba (dietari 2009-2012) Perifèric Edicions 2014

Ramon Ramon
Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012)
Perifèric Edicions 2014

Habituat a encadenar sentències que ressonaven com un colp de puny sobre la taula, el doctor Johnson advertia que en els papers autobiogràfics és on menys pistes es troben —malgrat l’aparença de confidències— per a accedir al caràcter d’un autor. És ben possible, però enganys i fingiments a banda, darrere de la frase tensa de Jules Renard, d’un retrat de Sainte-Beuve o de Strachey, de la continuïtat d’apunts que són les Notes disperses de Josep Pla o dels diaris de Gombrowicz, el lector insidiós busca el protagonista —l’autoretrat— que es desprén d’una vida, d’una narració que avança amb la successió dels dies. En Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012), Ramon Ramon se’ns presenta com una mena d’eremita, reclòs i reticent al contacte humà: “Sóc un continu remordiment que s’obliga a llegir, a pensar a la força, restret, a tamisar tota sensació per no sentir-se còmplice de les barbàries quotidianes”. Ara bé, aquesta tendència a la timidesa i a la melangia, que sovint es desferma en un comentari enrigidit i enfurismat, també s’assuaveix amb la llum i les ondulacions d’un paisatge, la trama de Dublín sota l’ombra —i els enigmes— de Joyce o els jardins de Cambridge on passejà Wordsworth. La mirada de Ramon Ramon escorcolla, ansiosa, en la geografia més propera i en debats intel·lectuals, en manifestacions artístiques que el commouen, alhora que mostra certa aprensió a girar els ulls enrere: “És temerari tornar al passat”.

En canvi, en Dins el camp d’herba algunes de les millors pàgines responen a les referències familiars de l’autor. La imatge del pare amb la dalla al camp d’alfals, sense intercanviar ni paraules ni somriures amb el fill, connectats per una complicitat tel·lúrica. O bé el capítol en què es perfila l’àvia materna, una dona que ens transporta a una època ja abolida de valors i honestedat heretats, indefugibles, i que serveix a Ramon Ramon per obrir-nos la porta a un dels nombrosos drames de la guerra civil tal i com es visqué en la comarca de l’Horta. Si de cas, el descobriment de la llengua i el país, junt a la vocació d’escriptor, augmenten l’emotivitat d’alguns fragments: de ben jove adquirí, com un ritual iniciàtic, La llengua dels valencians, fet cabdal en la seua biografia. L’anticatalanisme ferotge i perseverant dels anys 80 a València tingué un episodi més —tenebrós— en un xiquet de Catarroja company d’escola de l’autor. En aquest sentit, Ramon Ramon no és alié a una actitud que constitueix quasi un gènere entre molts escriptors valencians, una literatura reivindicativa i enutjada, procliu al desànim. De vegades, davant el món més pròxim i l’actualitat política, hi ha una mena d’amargor que esclata en un sarcasme de segell ideològic, un desencís solidificat.

“De nou em sent irritable, maniàtic, constret per les febleses”. En Dins el camp d’herba l’examen a què se sotmet l’autor és, en ocasions, implacable. Plega el diari entre malediccions mentre consigna el que considera tot un seguit d’agressions i d’atacs. El liberalisme, el capital rapaç, l’obsessió per la propietat privada, conformen una conxorxa que fa tibar el gest de Ramon Ramon, vulnerable i malcarat davant el que li ofereix la premsa. Hi ha apunts d’esquerrà combatiu i abatut, de marxista melancòlic. Amb sensació de derrota segueix crispat una campanya electoral, o l’espectacle grotesc de despropòsits i robatoris de la dreta valenciana. En aquesta batalla sense treva, la lectura de La revolució permanent de Trotski representa un descans per ordenar les idees, i arriba a sentir-se ofés perquè ningú —subratlla, curiosament, l’autor— haja polemitzat amb les idees conservadores de Valentí Puig. Fins i tot la literatura de consum i de pur divertiment els considera una provocació en temps de crisi dura. Potser que aquest tarannà determine que algunes seqüències d’aquest dietari acaben amb un estirabot i un humor de traç gruixut, enfurrunyat. La ironia és descartada i opta per un clam àcid, indignat.

Una telefonada que confon l’editorial Afers, on l’autor treballa de corrector lingüístic, amb un prostíbul ajuda a relaxar un ideari —i un posat— tan autoexigent. Amb una prosa més sensual i atenta al matís, al llarg del dietari es troben homenatges a poetes com Gaspar Jaen o el desaparegut Manuel Garcia Grau. Una de les anotacions més càlides és la que Ramon Ramon dedica a la filla de Ferrer Pastor i la seua tasca il·lusionant com a mestra. Quant als retrats —alguns una mica pàl·lids—, el director de l’editorial Vicent Olmos o el poeta Ramon Guillem tenen un paper rellevant, encara que es troba a faltar una major incisió i relleu. Pel que fa a l’historiador Agustí Colomines, assenyala els seus mèrits com a professional i articulista, tot i que en el terreny de la polèmica —bona observació— s’inflame en excés i perda força. Ramon Ramon fa ús, també, del garrot i moviments d’arts marcials: un susceptible catedràtic de Barcelona que no tolera que li esmenen els textos, un Josep Piera que en els darrers temps “és tot èmfasi”, o bé Eliseu Climent que es presenta en una reunió obrint la porta “com una vedet”, ocasió que l’autor aprofita per recordar com aquest activista cultural no ha deixat de guanyar enemics que li retiren la paraula, com Pérez Moragon. Dins el camp d’herba guanya amb l’autoretrat, ja siga amb el relat dolorós d’un premi de poesia que no li han concedit o amb episodis de misantropia militant: “Sope sol. Ho faig capcot, de pressa, quasi ennuegant-me”, un dibuix íntim amb penombres que també estén al paisatge depredat de l’Horta.

En Ramon Ramon prima la reflexió, l’apunt que tendeix cap a l’anàlisi, com el capítol en què remarca com els poetes poden il·luminar passatges de la història. Algunes de les millors reflexions són les que dedica a Ángel Ganivet i la seua proposta sobre la substància, l’esperit i el caràcter de la nació, o la precisió del vocabulari d’Azorín, una filosofia literària més que un afany descriptivista. Les figures de Joyce i Michael Collins serveixen a l’autor per confrontar dos personalitats antagòniques i indestriables per entendre el rerefons d’Irlanda. Pel que fa a les seues afinitats personals, l’autor realitza un autèntic exercici de break-dance literari per exaltar l’originalitat de la proposta poètica Un nu de Josep Palacios, un deliri versificador pueril que l’autor qualifica —en un aparent acte de fe— com “literatura d’alt voltatge”. La llengua de Dins el camp d’herba flueix ben cisellada, vibrant, amb qualificatius sonors i bones imatges pictòriques: una paret que és “d’un groc sèmola”, una lluna “guillotinada”, o bé un “hiperbòlic” sol del capvespre. Una paleta de colors que també repassa —sotragant escena— l’ambient de luxúria sòrdida dels lavabos de l’Estació del Nord de València.

Apassionat de la cultura anglosaxona, després dels seus viatges a Anglaterra i Irlanda, Ramon Ramon es pregunta per què els valencians no hem tingut, dissortadament, un Hardy que es recreés en el país. Peníscola, Elx i Oriola són etapes vitals del protagonista de Dins el camp d’herba on assajar apunts i pintures. En l’escriptura de Ramon Ramon es percep, en algun fragment, el balanceig i els girs discursius de Joan Fuster, i certs apunts s’emparenten amb els quaderns assagístics de Josep Iborra. La reiteració en la queixa i un to una mica —o massa— ombrívol recorden, en algun moment, els dietaris del mallorquí Guillem Simó. “Oblidar aquesta ràbia que respire,/ aquesta humitat d’habitació tancada/ on res és tot/ on el ressò és la fosca”, assenyala Ramon Ramon en el poemari Cor desmoblat. Però les faccions de l’autor es destensen en oblidar-se de la política i beure’s una Guiness en un pub davant un retrat de Yeats, amb la lectura d’Hores angleses de Ferran Soldevila o el repte d’explicar com se sent captivat pel caos i el batec que conté la prosa de Joyce. És quan la tempesta s’asserena i la llum convida a entrar dins aquest camp d’herba.

També et pot interessar: