Haruki Murakami
Després del terratrèmol
Traducció d’Albert Nolla
Empúries, Barcelona, 2013
La prosa de Murakami busca recrear el misteri de les relacions humanes i la naturalesa del sofriment del poble japonés. El fil conductor de les sis històries que conformen aquest llibre és el terratrèmol que sacsejà el Japó l’hivern de 1995 i que en transformà el paisatge físic i social. Les conseqüències d’aquell sisme que es va cobrar milers de vides i l’impacte que va causar en els supervivents, inspiren aquest exercici narratiu amb elements del drama quotidià i de la faula. Es tracta de sis contes de títols d’entrada poc suggestius –”Paisatge amb planxa”, “Pastissos de mel”– que acosten el lector a uns altres terratrèmols, els de les emocions, i l’agiten amb sacsejades de tall més íntim i personal, d’efectes també devastadors, tot i que les històries guarden una arma secreta que es revela amb el canvi sobtat del desenllaç, i l’obertura dels personatges a un nou paisatge interior.
En “Un ovni aterra a Kushiro”, una dona abandona el seu marit tot just després del terratrèmol i, enmig d’unes circumstàncies misterioses, desapareix per sempre més.
El problema és que no em dónes mai res, deia. És, més ben dit, que dins teu no hi ha res que em puguis donar. Ets atent, simpàtic i ben plantat, però viure amb tu és com viure amb una massa d’aire.
Aquest abandó provoca en l’home —capficat i pensarós— un viatge de tall iniciàtic que resulta ser una mena de son profund, sense records ni ancoratges en el passat, una fugida endavant, el començament d’una nova etapa, eròtica i festiva, d’allò més sorprenent, per bé que viscuda fredament pel marit abandonat. “Paisatge amb planxa” són les reflexions d’una jove estudiant mentre observa una foguera; el plaer de fer foc, l’elogi de la calma i el silenci i el ritme de la reflexió que permet pensar, també, en una manera de morir. Reparem, per acabar, en la història d’una granota gegant que demana ajuda al protagonista en la seua lluita contra un cuc enorme que fa vida al subsòl i que està a punt de provocar un sisme a Tòquio.
El de Murakami és un univers sovint inversemblant però que no deixa el lector indiferent. Intuïm que davall d’unes situacions aparentment banals, com el cuc del conte, s’amaguen traços d’una veritat a penes xiuxiuejada, amb tècniques ben bé cinematogràfiques, precises fins al detall. La fantasia i l’excés que caracteritzen la seua prosa és l’argument que branden tant els seguidors com els detractors d’aquest controvertit autor. Els primers, fàcils de convéncer, s’hi veuen reflectits, s’hi identifiquen, reconeixen el seu univers —de tragèdies i de crits insondables— com a univers propi. Els segons, escèptics davant l'”ací no ha passat res però ha passat tot”, no paeixen, o no volen pair, la facilitat amb què l’autor disseca la realitat més íntima de la condició humana. Siga com siga, després del terratrèmol hi resta un peculiar sabor de boca, la sensació d’haver accedit a una proposta literària honesta. Agraïm-li, a més, la coherència i subtilitat en l’ús de les referències literàries i musicals, terreny especialment esvarós on l’autor, però, llisca amb un equilibri perfecte.
