És l’hora de treure la destral

Jeffrey Eugenides
Denúncia immediata
Traducció de Ferran Ràfols Gesa
Anagrama, Barcelona, 2018

Segons una creença ben poc científica, cada set anys renovem per complet les cèl·lules del nostre cos. Set anys pot ser un període òptim per reiniciar-se completament, com ho pot fer el sistema operatiu d’un aparell electrònic, com l’enlluernador colp de realitat després d’un son desvetllat o com l’aterratge forçós de després d’un viatge que semblava incessant. Set anys és el temps aproximat amb què Jeffrey Eugenides té per costum regalar-nos una nova peça literària. Després de La trama matrimonial, últim lliurament de la seua prosa que ens arribava a les mans també des de l’editorial Anagrama traduït per Emili Olcina ara fa ben bé sis anys, i que ens mostrava un panorama de desencisos i frustracions emocionals protagonitzats per un home i una dona incapaços de renunciar a la seua llibertat, víctimes de la pressió social i dels tòpics culturals, amb el rerefons constant dels referents literaris, arriba ara aquesta col·lecció de contes que naveguen entre la immoralitat, la desventura i les urgències vitals. El d’aquests relats és un paisatge a punt del cataclisme, entre un sí i un no davant l’ofec tan esgotador com és la complexa relació entre les persones. Eugenides posa l’èmfasi en allò que naix de dins dels seus personatges i llança un crit estrident des de l’arma de doble tall que és la seua ecriptura, a cavall entre la mirada irònica i descreguda i una sintaxi que sap construir l’atmosfera tèrbola en què es mouen les seues criatures, sempre a la vora del fracàs, la renúncia i les decisions preses a correcuita.
Cal parar esment en l’any en què van ser escrits aquests relats. Des del 1995 de què data “Xeringa”, el més antic, protagonitzat per la Tomasina, una dona de quaranta anys que decideix ser mare malgrat tots els impediments que posen setge a la seua llibertat, i a desgrat de la soledat immensa que li retorna la imatge reflectida al mirall, al més recent, el que dona títol al volum sencer, “Denúncia immediata”, i que, potser per la major proximitat temporal, és el conte que amb més força i més frescor se’ns presenta, tot evocant justament el fil argumental de La trama: la relació vertiginosa entre un home madur i una dona molt més jove, un professor universitari i una estudiant d’origen indi, amb la perversió del llenguatge dels missatges dels mòbils, les converses virtuals via skype, la necessitat peremptòria de salvar els canvis imminents i de nou les soledats desmesurades. I la resta de relats, un ventall cronològic que recorre els finals dels 90 i els primers anys del segle XXI, transportats nítidament al català per Ferran Ràfols Gesa. Al remat, una prosa que agraeix la factura més pròxima al present, que sovint parafraseja la narrativa publicada anteriorment per l’autor, com ara la lloada Middlesex — l’obra que li valgué el Pulitzer del 2003— i el tema de la intersexualitat amb totes les seues derivacions, que torna una vegada més en el conte”La vulva oracular”:

Hi ha molts camins que duen a Roma: conceptes sexuals de l’hermafroditisme humà. El sexe es determina a partir d’elements diversos: el sexe cromosòmic, el sexe gonadal, les hormones, les estructures genitals internes, els genitals externs i, per sobre de tot, el sexe amb què s’ha produït la criança. El gènere era una mena de llengua materna.

Eugenides i la diversitat sexual. Heus ací un tema que mereix comentari a banda. Com es crea la nostra identitat? Ens la imposen? Es tracta d’una concessió? Quin paper hi juga la família? Lluny d’estereotips, Eugenides decideix que no cal arribar als límits per tal de trencar amb les imposicions socials i dona prioritat a l’autodeterminació del sexe i el gènere. Se situa a l’avantguarda de les causes abans que no siguen perdudes i frena dràsticament els abusos maldestres de la tribu. I així tot. I així cada relat. Les dues amigues, les dues dones grans del relat que inaugura el llibre, “Rondinaires”, aquestes Two old women que prioritzen l’amistat, la lectura i els somnis front a l’atac despietat de la malaltia i la desmemòria (“M’he mort i sóc al cel?” “Són records que la trasbalsen, no perquè li facin pensar en coses desagradables, sinó perquè tenen una intensitat tan superior a la de la vida real que fan que el dia a dia acabi semblant una brusa destenyida per massa bugades”). I la prioritat del paisatge natural, allunyat de la decadència urbana. I la debacle del musicòleg a la tardor de la seua vida i el seu controvertit clavicordi, tot morint al ritme amb què els til·lers de Ku’damm van perdent les fulles, perquè a Prússia la tardor funciona així. Perquè ser pare i espòs no és fàcil. Gens fàcil. I la insistència a “Trobar el dolent”, quin subjecte pot ser el culpable de la crisi de parella a cada sessió de teràpia matrimonial, quan és la mort qui, definitivament, porta impresa la culpa de les desgràcies familiars. I el dit incorrupte de Sant Agustí, descobert per revelar algun misteri diví, entre una pertorbadora trobada sexual en una selva remota i un àpat cuinat amb les delícies de la flor de la carxofa.
Tot és confusió, tot és fracàs. I tot és tan profund com complex. I cal un títol com Fresh complaint potser per dur a terme la inculpació necessària, el j’accuse de l’individu contemporani front a la decepció i l’adversitat. La llum d’aquestes narracions és la ploma subtil del seu autor, que sap trobar la clau de volta en aquest ball de personatges esmaperduts amb un estil depurat i elegant, amb l’accent posat en una descomunal frivolitat que envaeix l’entorn en què ens movem, amb pinzellades d’ironia que aconsegueixen commoure les nostres emocions. Esperarem si cal set anys més, o set vegades set anys, per comprovar una vegada més que Jeffrey Eugenides (Detroit, 1960) és un autor primmirat pel que fa a l’ordre cronològic i l’estructura formal de les seues obres, un escriptor estricte que es renova constantment, però que no perd les seues línies de flotació literària, diversa i multicultural. Un home reservat i zelós de la seua intimitat que segurament ens parla d’ell només a partir de la seua narrativa, descarada i oberta. I que juga el joc d’obrir-nos els ulls quan tot just comencem a tocar fons, en el moment en què és arribada l’hora de traure la destral.