Witold Gombrowicz
Curs de filosofia en sis hores i quart
Traducció de Claudia Casanova
Àtic dels Llibres, Barcelona, 2015
Conéixer el context en què es produeix aquesta obra de Gombrowicz és imprescindible perquè el lector intuïsca tant allò que hi pot trobar com què no n’ha d’esperar. Com recorda una “Nota de l’editora” a l’inici del volum, tres mesos abans de la mort de l’autor polonés, el seu editor aconsegueix engrescar-lo en un projecte que li retorne la il·lusió que ja no té: dictar unes lliçons de filosofia a casa seua per a un grup reduït d’amics. Són, en total, catorze jornades, entre el 27 d’abril i el 25 de maig de 1969, que repassen de manera breu alguns grans noms, des de Kant fins a Nietzsche, passant per Schopenhauer, Hegel, Sartre o Marx. Anotades per la seua dona Rita, aquestes lliçons són el material de què es compon Curs de filosofia en sis hores i quart: una obra pòstuma, necessàriament irregular, incompleta i sense cap revisió posterior; ni de l’autor —per raons òbvies— ni de ningú més, segons que sembla. Tot i que, en aquest sentit, resulte curiós llegir Gombrowicz posant exemples en euros l’any 1969. El caràcter oral de l’obra s’hi fa molt evident, amb tot el que això comporta: repeticions, buits, contradiccions, errors, etc. I si a això afegim la condició d’obra pòstuma i incompleta, entendrem la convivència de fragments brillants, d’una gran lucidesa, amb d’altres que a penes si depassen la condició d’esquema, d’esborrany previ, de pluja d’idees. Capítols d’una prosa fluida, al costat d’altres que són realment difícils de desxifrar —a la manera com sovint ho són uns apunts que algú ha pres per a ell mateix.
“Els filòsofs, tret de Schopenhauer, semblen persones còmodament assegudes en les seves poltrones i que tracten el dolor amb un menyspreu absolutament olímpic, un menyspreu que desapareixerà quan vagin al dentista i comencin a cridar: «Ai, ai! Doctor!»”. En general, Gombrowicz pensa que la filosofia no ha de ser una qüestió purament intel·lectual, sinó vinculada a la sensibilitat humana. I, de fet, que no siga un filòsof qui ens parle de filosofia ens dóna els millors moments de l’obra; les pàgines en què l’autor sembla alliberar-se de l’academicisme per barrejar opinió, ironia i anècdota. És el Gombrowicz que afirma que per entendre Nietzsche cal entendre com funciona la producció de vaques. El que assegura que no va vendre més de quaranta exemplars del Zaratustra, i en va regalar set. El que critica l’esquerra per l’abús del llenguatge i els recorda que, en tant que aristòcrates, el primer que farà la revolució serà liquidar-los. O el que explica anècdotes com la de l’odi de Schopenhauer contra Hegel: “per desafiar-lo, va fixar l’hora dels seus cursos a la Universitat de Berlín a la mateixa que els donava Hegel, amb el resultat que la sala d’aquest darrer sempre era plena i, la seva, sempre buida”.
Irregular, en definitiva, necessàriament irregular, aquest llibre que mai no va ser llibre. I el dubte —ja clàssic— sobre la necessitat de publicar-ho tot d’un autor.
