Malcolm-coberta1B-300

Janet Malcolm
Cuarenta y un intentos fallidos
Ensayos sobre escritores y artistas

Traducció de Inga Pellisa
Debate, Barcelona, 2015

No és cert, com pensen alguns, que el periodisme siga el germà esquifit de la literatura i els llibres de Janet Malcolm en són la prova. El món de la ficció —la bona ficció— sol ser més coherent, estar poblat per éssers amb més vitalitat i causar una experiència més intensa que la no-ficció —reconeix l’autora nord-americana—, però tot això queda compensat perquè la no-ficció tracta de fets que succeïren realment i de persones que realment visqueren o viuen, la qual cosa converteix el lector en una mena de voyeur privilegiat de la vida dels altres. Janet Malcolm no perd de vista aquesta distinció, però en els seus assaigs dosifica la intriga com en les grans novel·les de misteri; això, junt a un finíssim olfacte per a rastrejar llacunes i omissions en obres canòniques —sobretot biografies o memòries— i un sentit de l’humor que destensa fins i tot els moments més escabrosos, converteixen els seus escrits en referents del gènere de la crítica i del reportatge d’investigació.

Des que aparegué El periodista y el asesino en 1990 —un dels cent millors títols de no-ficció del segle XX, segons la Modern Library—, on abordava la difícil relació entre cronista i entrevistat —una madeixa embullada d’enganys, vicis i traïcions—, Malcolm no ha cessat d’indagar el que Ian Jack ha enunciat com «la freqüent impossibilitat de saber la veritat sobre els altres o sobre nosaltres mateixos». Aquest manament plana sobre els textos de Malcolm, paral·lel i amb la mateixa intensitat que l’anhel per besllumar la vertadera personalitat dels individus sobre els quals escriu. Així, el documentat, respectuós i indispensable La mujer en silencio (1994) desmunta el mite de Sylvia Plath com a innocent i desvalguda víctima de les circumstàncies i d’un marit infidel. I en Dos vidas: Gertrude y Alice (2007), l’autora posa el dit en la nafra quan es pregunta com pogué escapar dels nazis la parella de lesbianes jueves en la França ocupada i descobreix que Stein i Tocklas foren protegides pel pétainista Bernard Faÿ, director del diari antisemita La Gerbe. Paradoxes, secrets i contradiccions que el lector agraeix que algú traga a la llum.

En els articles aplegats en Cuarenta y un intentos fallidos, Janet Malcolm escodrinya existències alienes en cartes, diaris, memòries i declaracions diverses i enderroca o referma la versió que n’han donat els estudis oficials; amb freqüència busseja en aigües tèrboles i hi troba peces perdudes o oblidades —amb més o menys intenció, segons els casos— que encaixen en el trencaclosques i n’ofereixen una visió més completa. El resseguiment minuciós, per exemple, dels testimonis del cercle de Bloomsbury ajuda a entreveure el complex i profund vincle que unia Vanessa i Virginia Woolf; en «Una casa propia», Malcolm pren partit per Quentin Bell —fill de Vanessa i biògraf de Virginia— enfront d’Angelica Garnett —germanastra de Quentin—, que esmena la imatge admirativa d’aquella i reformula la llegenda del grup en Una mentira piadosa, obra plena de retrets i d’autocompassió. El que Malcolm no suporta no és tant la denigració de Vanessa, sinó el traç matusser d’Angelica, mancat totalment d’ironia: «La pugna entre el hijo obediente y legítimo de Bloomsbury y su hija díscola e ilegítima no es una lucha igualada, y Quentin prevalecerá. (…) Pero el lamento de Angelica, su protesta de niña herida, su amargura de mujer decepcionada, dejarán su marca, como una mancha que no sale de una preciada alfombra persa y acaba formando parte de su belleza». Alhora que aprofundeix en la llegenda Bloomsbury —que posseeix la força d’una novel·la del XIX—, Malcolm reflexiona sobre la biografia i recorda que l’escriptor d’aquest gènere es mou sempre sobre sorres movedisses: les bones històries hi solen espantar les autèntiques.

Un dels motius pels quals la veu de Janet Malcolm no resulta obscena ni perversa, tot i abordar sovint afliccions i vergonyes de grans figures de la literatura, és, a més del to fresc i de mig somriure i del rigor de les indagacions, el fet que l’autora jutge poc o gens i moralitze menys encara; Malcolm estima els individus que investiga i manté una mirada comprensiva davant les seues fragilitats. Potser per això aprecia que en Wish I Could Be There. Notes from a Phobie Life, Allen Shawn —fill de l’editor de New Yorker William Shawn—, sabent que el pare tingué una amant durant anys, anotara «Solo era doble vida desde fuera, claro. Para él era su vida, simplemente»; i valora especialment aquesta «afectuosa perspicàcia», la capacitat —difícil i generosa— de posar-se en el lloc de l’altre; comentaris així distancien el llibre de Shawn de les típiques memòries acusatòries d’una infància problemàtica.

«Todas las familias de suicidas se parecen. Llevan una especie de “S” permanente en el pecho», diu Malcolm, que té tirada pels rarets, els inadaptats i els ferits: Sylvia Plath, Virginia Woolf, Salinger —a qui rescata de la crítica que passà de considerar-lo l’adorat autor d’El guardià en el camp de sègol al pesadíssim creador de la família Glass—; la lúgubre i morbosa Diane Arbus i la «freda i mortal elegància» de les seues imatges de «freaks, travestits, nudistes i retardats mentals»; el poder de posar a prova l’ull de l’espectador com cap altre fotògraf d’Edward Weston, que es gità amb la majoria de models que posaren per als seus nus i que «foren una font d’enorme energia creativa». Amb Edith Wharton —«La mujer que odiava a las mujeres»—, Malcolm és senzillament injusta: reconeix que és una novel·lista extraordinària, però no li perdona «la maldat i la inhumanitat de les dones» del seu univers.

Després de la brillant i necessàriament fragmentària aproximació a David Salle que obre i dóna títol al llibre, en què la periodista retrata el principal pintor postmodern nord-americà —que ha fet una espècie de mofa de la història de l’art— capficat perquè la crítica ha deixat d’interessar-se per ell; després de contraposar la culpa pel passat nazi de Thomas Struth a la lluminositat i la «lleugeresa d’esperit» de les seues fotos de grans dimensions en «Profundidad de campo», i de reflexionar sobre la «resistència del gènere del nu fotogràfic a les generalitzacions fàcils» en «Desnudos sin deseo»; Janet Malcolm encara ens captiva amb còmiques peces breus com «Pastoral capitalista», sobre la popular Gene Stratton-Porter —d’un racisme i un sentimentalisme exacerbats—, les obres de la qual, per molt risibles que resulten, «segueixen sent curiosament llegibles»; i «Cursos de nivel avanzado», sobre l’«alegre incorrecció política» de la supervendes Cecily von Ziegesar, creadora de Gossip Girl —uns títols «lliures de minories»—: «La inhumanidad de la juventud es el tema de doble filo de Ziegesar, el objeto de su burla (…) y de su comprensión». Sorprenentment, en Janet Malcolm, les històries autèntiques no espanten les bones: els seus escrits transmeten la feliç il·lusió d’entendre un poc millor la complexitat de la matèria humana.

També et pot interessar: