Bérengère Cournut
De pedra i os
Traducció de Marta Marfany
Més Llibres, Barcelona, 2021

Cal abrigar-se per a llegir aquest llibre, el fred ho podria haver aturat tot. L’esquerda que s’ha format a la banquisa en trencar-se és plena d’aigua i de gel, i tot és lluny de sobte. Lluny i fred. La neu caurà ben aviat. Un món antic que encara és viu travessa el fred de l’hivern, el pas del temps mesurat en llunes, les tempestes i les celebracions, les vetllades i els comiats. És un món on les dones són fortes, sobreviuen, cacen i treballen a trenc de dia, quan els animals encara mandregen. En els confins de l’Àrtic, una jove òrfena es veu obligada a abandonar l’iglú de la seua família a causa d’un trencament glacial. Res no li serà fàcil, ni l’arribada del desconegut, ni la necessitat de sobreviure, trobar un refugi, carn d’animal per a menjar i un lloc propi en el món.

Aya , aya, petita dona
Et refregues un cop més a la pedra
Et refregues un cop més a la llosa que suporta el teu pes
Vols palpar les urpes del gegant
I rodolar com els còdols pel torrent
Què en faré, de tu?

Uqsuralik —la dona de pedra amb caràcter d’ós— troba una nova família i dona a llum tres infants com l’hivern, mentre deixa enrere la seua infantesa —el seu passat com un paisatge entre la boira— i descobreix que hi ha llum més enllà de la banquisa, pedres i óssos, malibús, balenes, morses, bous mesquers… I, sobretot, éssers humans, els inuits, sobre els quals tracta aquesta bella història que revela la força i el poder de les dones, l’amistat i la germanor, la complicitat i l’estima. Tanmateix, enmig d’aquesta llum poderosa, hi ha també el retruny, la vibració a les cames, la por i les mans brutes de l’Home Vell. El perill i la crueltat, la nit feréstega i l’estigma que Uqsuralik arrossega per la seua condició de dona sola, de vídua que s’iniciarà amb el seu nou marit en la pràctica xamànica, la saviesa indòmita de l’espècie que habita el blanc dels confins. Veurem, doncs, el món a través dels ulls de la protagonista d’aquesta narració màgica, acompanyarem la Uqsuralik i les seues dones (la Hila, la Pukajaak, la Sauniq i totes les altres que saben de la força del vent) des de la naixença fins a la mort, imantades per les forces de la Natura, conduïdes des de la Terra cap a la Terra, lluitadores i poderoses com el blanc de la neu: un viatge iniciàtic i una lliçó de vida.
Bérengère Cournut escriu aquesta novel·la —guanyadora del Premi Fnac 2019 i del Libr’à Nous 2020— amb un llenguatge transparent, ple de metàfores que no desdibuixen la prosa directa amb què l’autora s’expressa. Un discurs ric i variat, amb lletres de cançons intercalades, poemes i llegendes de l’univers inuit. Una col·lecció final d’imatges en blanc i negre tanquen aquesta visió alternativa del món, ecològica i espiritual.

En Naja se n’ha anat. M’ha deixat sola a la nostra tenda de la vora del llac. Fa dues llunes que visc amb companyia de peixos, insectes i caribús llunyans. Ja no em ve de gust menjar carn, m’alimento de baies, ous i truites. Ara conec dos dels meus esperits auxiliars. El primer és un vell amic: és el gegant de sota les pedres. Des de l’hivern passat, se m’ha aparegut dues vegades. Em parla dels morts., dels camins que travessa des de la terra fins al cel. L’altre aliat que tinc és més discret, més subtil. És l’home-llum: que temps enrere aixecava el meu cos en la nit. Ara ha tornat a ocupar el seu lloc al cel, jugant a pilota amb el crani dels morts.