Les profunditats de l’ésser humà

Stefan Zweig
Confusión de sentimientos
Traducció de Joan Fontcuberta
Acantilado, Barcelona, 2014

La narrativa de Zweig se sustenta sobre una dosi important de romanticisme; sobre un arravatament de la prosa que comporta, en determinats moments, alguna floritura ensucrada que pot semblar innecessària als ulls del lector actual. A l’autor austríac, però, se li poden perdonar aquests excessos que esquitxen les seues obres; perquè són, segurament, el peatge que ha de pagar aquell que vol parlar del tumult inesperat dels sentiments i de les seues conseqüències: “hay estremecimientos súbitos, una especie de desbordamiento interior que, al contarlo, probablemente suena sentimental, ciertas palabras que son del todo verdad sólo una vez, en la intimidad, brotando de un tumulto inesperado de los sentimientos”. Escriure sobre una confusió de sentiments que, en el cas concret d’aquesta novel·la breu, apareix de manera explícita en el títol mateix. Sobre les fronteres fictícies que hem traçat per crear-nos el miratge de tenir-ho tot delimitat; fronteres, però, ben fràgils, que se’ns desdibuixen sovint i descobreixen els punts de contacte entre aquells elements que voldríem compartimentats. Així, si en una novel·la com La impaciència del cor —per exemple— el dilema girava al voltant de la finíssima línia que pot existir entre l’amor i la compassió; en aquest Confusión de sentimientos, la frontera que a penes si separa se situa entre l’amor i l’atracció física, d’una banda, i la voluntat de reconeixement i l’admiració cap al mestre venerat, de l’altra. El malentés i la inconsistència dels límits, una vegada més, en l’obra de Stefan Zweig.

En el plantejament de la novel·la trobem un professor que rep l’homenatge dels seus col·legues quan arriba als seixanta anys, però que troba a faltar en la miscel·lània que n’han elaborat una peça essencial del seu currículum: una persona i uns fets ocorreguts quaranta anys abans, i que el van marcar definitivament. Exceptuant aquest mínim emmarcament de la història, doncs, Confusión de sentimientos és el relat d’aquells fets en la primera persona del professor que els recorda; la narració d’una època en què ell era el jove deixeble, afamat del reconeixement i de l’estima intel·lectual del mestre que, a més de descobrir-li la passió pel saber, el va impressionar fins a l’extrem del desconcert. La novel·la dedica especial atenció al món acadèmic, en un primer moment. El narrador recorda la seua etapa d’alumne avorrit i fastiguejat, que esquivava la somnolència d’unes classes soporíferes abandonant-se a la descoberta del món i de les possibilitats del propi cos en el Berlín anterior al cataclisme. Fins que el pare l’envia a la universitat d’una ciutat de províncies, més tranquil·la, i és allà on es produeix la connexió. És en aquesta primera part, també, que assistim a les lliçons genials del mestre sobre Shakespeare que enlluernen el narrador. I on trobem, en forma de colps de puny directes, algunes afirmacions àcides i incisives sobre el noble art de la docència:

La sospecha ya perceptible para el colegial de haber ido a parar a un depósito de cadáveres del espíritu.

¡Primero el entusiasmo, después el celo en el trabajo; primero Él, el Sublime, el Supremo Shakespeare, ese espléndido compendio del mundo, antes que el estudio de la palabra!

No sólo con seriedad, mi joven amigo […]. Sobre todo con pasión. Quien no es apasionado, en el mejor de los casos llega a ser un pedagogo.

De manera gairebé imperceptible, però, la novel·la sofreix un crescendo en què el món interior substitueix l’exterior; i la intensitat sentimental, la intel·lectual. La mirada humanista de Zweig observa els seus personatges de manera comprensiva. Hi mostra la dèbil frontera que separa l’admiració de l’odi, que es creua en un instant i de la manera més inopinada. La paradoxa entre l’adoració incondicional que genera el mestre entre els joves deixebles, i el secret inconfessable que l’obliga a viure fugint; entre l’evidència del seu mestratge, i el fracàs a l’hora d’enllestir la gran obra de la seua vida: una ambiciosa monografia sobre Shakespeare i el teatre Globe. O de quina manera dos éssers que se senten rebutjats per la mateixa persona acaben apropant-se a partir d’un primer sentiment de comprensió mútua i de complicitat. Shakespeare, el teatre i la poesia —les grans passions del mestre— hi apareixen com a temes de fons; l’amor per la literatura, i la capacitat d’encomanar-lo als altres; la veneració i la humiliació. L’homosexualitat com a estigma, associada a altres aspectes com la vergonya, la sordidesa, la negació, el turment. I la por als propis sentiments.

És en aquesta segona part que es fa més evident l’essència de la novel·la; i ens aventuraríem a dir que la de la literatura de Zweig i, probablement, de la literatura en general: penetrar en les inimaginables profunditats de l’ésser humà. “Desde aquella noche en la que el hombre que yo más veneraba me abrió su destino como se abre una dura concha, desde aquella noche de hace cuarenta años, me parece infantil e insignificante todo lo que nuestros narradores y poetas cuentan en los libros como extraordinario y todo lo que en los teatros se disfraza de tragedia. ¿Es por comodidad, por cobardía o estrechez de miras el que se limiten a dibujar la zona superior y luminosa de la vida, donde los sentidos juegan abierta y legalmente, mientras abajo, en los sótanos, en las cavernas y en las cloacas del corazón pululan, lanzando destellos fosforescentes, las verdaderas y peligrosas bestias de la pasión […]?”.

Confusión de sentimientos és una altra petita joia d’un autor que va ser famós —entre altres coses— justament per les seues miniatures. Intensa, com Carta d’una desconeguda, com Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Breus, però situades sense dubte entre les narracions més extraordinàries de la literatura del segle XX. Una altra obra on queda palesa la mestria de Zweig per conjugar, d’una banda, l’estil de la novel·la d’intriga i el de la sentimental; i de l’altra, la penetrant mirada als racons del sentiment humà. Com Shakespeare, com Montaigne, Zweig indaga en l’ànima humana. La seua narrativa és una de les anàlisis més lúcides i penetrants que se n’ha fet mai. Dels replecs més ocults, de les passions, de les contradiccions. Un clàssic d’una alçada similar, les obres del qual perduren justament perquè, com ells i com els clàssics en general, apel·len a ingredients essencials de l’ésser humà. Perquè, en contra d’allò que molts encara afirmen, per tal de fer un retrat de l’home contemporani no és necessari parlar de res extern a aquest home.