Plantar-se

Vaig pujar a la teulada del cobert de les eines i em vaig tirar daltabaix. Vaig caure de quatre grapes. I tota aquella nit, que era de lluna, la vaig passar tirant-me de dalt del cobert a terra. Al cap de poc va néixer la meva primera germaneta. I a la nit, em vaig plantar. Després de fer un sot molt fondo al peu de l’avellaner, m’hi vaig ficar i em vaig cobrir de terra fins als genolls. Havia dut la regadora plena d’aigua i em vaig regar. Volia que em sortissin arrels: ser tot branques i fulles.

Mercè Rodoreda, Quanta quanta guerra

Que la novel·la de la coreana Han Kang (Gwangju,1970) tingués una acollida tan poc afortunada es pot relacionar amb les diverses interpretacions —començant pel títol— que va tindre quan va ser publicada el 2007. Diverses i dissortades en tant que el fet de posar en dubte el sistema patriarcal, la manca de llibertat de les dones, la impossibilitat de decidir sobre el propi cos i —en fi— la pròpia vida devia incomodar l’ordre social. La prosa hàbil i intel·ligent amb que està escrita la història de Yeonghye crea un món de controvèrsies a un ritme angoixant, uns esdeveniments que ultrapassen el realisme narratiu i que ja s’han comparat amb la prosa de Camus, Kafka o Rodoreda. Una prosa a l’alçada d’aquelles que degueren entrar amb calçador en els cercles de la “modernitat”.
Després d’uns anys de vida matrimonial, monòtona i submissa, la protagonista d’aquest relat té uns somnis pertorbadors, d’animals morts, assassinats i canibalisme, que cada matí revisa i que, fet i fet, capgiren la seua vida. La Yeonghye decideix deixar de menjar carn i, com un altre, I’d prefer not to do melvilleà, diu no a la carn i a les viandes que s’hi preparen, i renega d’una situació d’aspecte estable i adaptada socialment. Una nova Bartleby renaix dels llençols i d’un subconscient aparentment desorientats. Aquesta decisió confon tota la família, que no pot acceptar la dona nova en què es converteix la jove Yeonghye: una dona sense desig, silenciosa i immòbil en la seua incapacitat voluntària de fer el que tothom n’espera: obeir un pare que encara manté l’actitud autoritària i violenta de fa anys; estimar un marit que la veu com la boja insensible que dorm al seu costat; conviure amb l’actitud protectora, servil i maternal de la germana, la desesperació de la qual es barreja amb evocacions infructuoses d’una infantesa compartida, i acceptar les propostes deshonestes del seu cunyat, un artista visual que ultrapassa tots els límits, de respecte i d’empatia. A mesura que avança aquesta trama vertiginosa, creix la sensació que per fi i de nou algú es posa del costat de la dona rebel —a la manera més fidel a les heroïnes del XIX, en alguns moments— sense elevar el crit de soledat ni d’angoixa a cap cim. Yeonghye vol ser diàfana com un bosc, volar com un ocell o estendre unes arrels vegetals cap allà on la duen les seues passes, fins i tot cap a la mort. Crea així un desconcert inèdit, un revulsiu inesperat, una solidaritat incòmoda. Fins que l’aigua penetra la terra i, com un arbre, la dona que ja no té malsons, un cos com un mapa tatuat de colors i pètals, producte d’una aventura videoartística que la converteix en una obra pictòrica vivent, pren les regnes del seu viatge i assoleix els camins insondables de la llibertat.
Potser és cert que respirem de manera diferent havent llegit La vegetariana, aquesta novel·la silenciosa i subtil que avança de manera lineal en el temps de la narració, a través de les veus del marit, el cunyat i la germana respectivament, i que construeix unes imatges letals de violència en un cant de no-violència. La sensació de fred i desassossec apareix al costat de la imatge que construïm d’aquesta dona passiva contra ella mateixa i contra el món, valenta davant la seua feblesa, capaç d’autodestruir-se per la sola idea de fondre’s amb la terra. El cos d’aquesta heroïna inadaptada esdevé el subjecte omnipresent en la narració. Un cos —un grapat d’ossos, de fet— que enllaça amb la noció ancestral de la femineïtat, passiva i mancada de desig, de límits i de vida. Com en un film de Lars Von Trier, corroborem una vegada més que la violència habita constantment la realitat que ens envolta. Tanmateix, —i també en el cas de la Yeonghye— la víctima es desfà immediatament de qualsevol connotació de derrota, i un sentiment d’incomoditat i alhora de comprensió ens acompanya fins el final de la lectura.
Nou anys després de la seua publicació, La vegetariana va obtindre el premi Man Booker International. Potser llavors —com ara— l’obra que va escriure una dona que somnia molt i que afortunadament recorda els seus somnis, va acabar considerant-se un cant a la comunió entre art i llibertat, un llegat de pors i de silencis convertit en decisió presa en primera persona, en camins definitivament sense retorn, en un mirall en què la història de la humanitat reflecteix les seues errades i recondueix per força la necessitat urgent de transformació.

Novembre de 2020, potser anem tard amb aquesta lectura, tan actual i tan viva encara, traduïda al català per Mihwa Jo i Raimon Blancafort, també a l’anglés, el japonés, l’hebreu, el francés, l’italià, el castellà, el portugués, el polonés, el vietnamita i el neerlandés. Una lectura que es manté compacta i impecable en la seua finalitat de delicadesa i de brutalitat, de denúncia social i d’afany de donar més vida a allò que apareix després del dolor i la tristesa. El retrat d’una dona que cavalca a lloms de l’arbre que creix dins el seu cos, dels somnis de puresa, renúncies i independència. Que, com el personatge rodoredià amb què començàvem, es planta, es rega amb l’aigua de les imatges oníriques perquè li nasquen arrels, branques i fulles. Descobrim, malgrat tot, totes les capes de què consta , considerem les múltiples lectures que ofereix i confirmem, efectivament, que “el temps no s’atura”.

Al matí, quan la veia amb la cara desconcertada com si li fes por alguna cosa, li preguntava què li passava. Només em contestava: “He tingut un malson”. No li preguntava quina mena de malson, no tenia ganes que m’expliqués res d’un graner en un bosc ombrívol, ni de la seva cara reflectida en un bassal de sang.