Colette
El blat tendre
Traducció de Ramon Folch i Camarasa
Viena Edicions, Barcelona, 2019

Si acceptem que «le style c’est l’homme même», com encunyà el comte de Buffon, una sensualitat enjogassada i desbordant i una escriptura neta sense filigranes ni ornaments —d’aparença senzilla— reflecteixen l’esperit de Colette, una imatge que, enginyosament retocada, l’autora reconstrueix en els llibres per mostrar-se i ocultar-se alhora: «Pensen vostès, en llegir-me, que estic fent el meu retrat? Paciència: és només el meu model», digué en El naixement del dia algú que, segons Judith Thurman, fou més reservada i recelosa del que es desprèn de la cèlebre figura que creà. En la biografia Secretos de la carne, Thurman la defineix com «la gran hedonista» que, a la manera d’Epicur, veu la voluptat com alguna cosa més intencional i més ètica que la simple avidesa de sensacions. Tot i la fama de llicenciosa, que probablement ella mateixa alimentava, el cert és que les excentricitats de Sidonie-Gabrielle Colette (1873 – 1954) no desentonaven amb la vie de bohème fin de siècle: es casà tres vegades —l’última amb un home vint anys més jove—, fou ostentosament bisexual i s’exhibí nua a l’escenari quan feia d’artista de music-hall i cabaret; però, sobretot, Colette exercí l’ofici de la literatura: va començar ben jove en les lletres i, al llarg de cinquanta anys, escrigué més de huitanta volums de ficció, memòries, periodisme i teatre, a més d’una abundant correspondència; una carrera que la dugué a presidir l’Acadèmia Goncourt i a merèixer la Legió d’Honor. A pesar que gran part dels articles de Colette reivindiquen els drets de les dones, Thurman comenta la desconfiança que li suscitaven els moviments feministes de l’època, possiblement per la combinació d’utopia i puritanisme d’algunes sufragistes: Colette inventà un nou tipus de dona però només per a ella —diu Thurman—, fou «una guerrera de la llibertat».

Publicat en 1923, en plena maduresa, El blat tendre narra l’evolució del vincle afectiu entre Philippe i Vinca, dos adolescents que veuen com l’amor irromp i altera la complicitat que mantenen des de xicotets, ja que les famílies de l’un i de l’altra comparteixen cada estiu una vil·la a la costa de la Bretanya. Vinca, de quinze anys, i Phil, de setze, s’impacienten quan calibren el llarg futur que encara han de recórrer fins a convertir-se en adults. Aquest sentiment nou els transforma, de tant en tant, en interlocutors maldestres excepte, per exemple, quan «el bany quotidià, joia silenciosa i completa, retornava a la seua edat difícil la pau i la infantesa, totes dues en perill». La relació canvia en aparèixer un tercer vèrtex, Camille Dalleray, d’uns trenta anys, que captiva el jove amb una «dolça veu viril» i un «perfum fort i resinós»; la senyora Dalleray és «impenetrable com ho són els éssers pacífics, serens, en els quals la màxima expressivitat no passa de la ironia temperada, el somriure i la gravetat». Phil sent que pertany encara a la joveneta però «el somni no depèn de la vida real, ni el malson tampoc». La ploma de Colette dibuixa un xaval que es debat entre l’estima que sent per l’amiga i l’atracció de l’amant, i modula amb precisió els estats anímics que l’envaeixen: fatiga, torbació, susceptibilitat sobtada, orgull de «minyonet llibertí» o «remordiment malenconiós» d’home infidel. Vinca, àgil i resistent com una feristela, sotja les reaccions de Phil; la xica s’està tornat encisadora i està descobrint l’astúcia i la coqueteria: «El sol de setembre mirallejava a les cames polides i brunes de la Vinca, plegades sota la vora del seu vestit blanc». Destaca, justament, aquesta plasticitat impressionista, un llenguatge dúctil i sonor que ens sedueix: «una tarda bretona carregada de vapor salí», «el mar desert, d’un blau marí d’oreneta», el pare «amb una aparença humana agradable, una mica cotonosa», «les ones inofensives, que la boira havia llepat i assuaujat, dansaven blanament, i recobraven a poc a poc el seu color del bon temps». No sabem si l’estil fa l’home, però, en tot cas, sí que fa la literatura.

Colette fou titllada per alguns crítics de perversa i li retragueren que cultivara un art que únicament atenia els sentits. Tanmateix, André Gide caigué retut quan llegí Chéri: «quina comprensió dels secrets menys confessables de la carn!», en digué. L’autora rebé el reconeixement de Jean Cocteau o François Mauriac, entre altres, a més de Georges Simenon, Graham Greene i Truman Capote, que la visità ja anciana a París. Les obres de Colette, que aborden les variabilitats i els matisos de la passió, conserven una frescor sorprenent. Judith Thurman recorda que en 1895, amb Claudine à l’école, l’escriptora creà el model de l’adolescent moderna: «Allò que resulta tan subversiu en les primeres novel·les de Colette és la insinuació que també el gènere és subjectiu». En El blat tendre es percep com Colette capta l’instant efímer i la volubilitat del desig i, en tancar el llibre, sentim «la malenconia que aclapara els acabaments dels àpats, els acabaments de temporada, els acabaments del dia».