Sympathy for the Devil

Portada
Mikhaïl Bulgàkov, El Mestre i Margarita. Traducció de Xènia Dyakonova. Proa, Barcelona, 2021

La irrupció del diable, amb tot un seguici de personatges estrafolaris, en el Moscou dels anys trenta del segle XX disposat a subvertir l’ordre social i a sembrar el caos és el punt de partida d’aquesta novel·la carnavalesca i satírica, presidida per l’humor desfermat i per tot un seguit de situacions grotesques, en la millor tradició russa de Puixkin i Gógol. Encarnat en la figura d’un enigmàtic professor Woland, el dimoni es presenta un capvespre de maig en els estanys del Patriarca de Moscou a dos escriptors agnòstics: el primer acabarà decapitat per un tramvia; el segon, en un sanatori mental on coneixerà el Mestre, autor d’una novel·la que explica els últims dies de la vida de Jesús des de la perspectiva de Ponç Pilat. A més d’aquesta línia argumental principal, la novel·la narra la història d’amor entre el Mestre, un escriptor castigat pel règim, i Margarita, una dona casada. I com a tercer fil narratiu, el relat heterodox de la intervenció de Ponç Pilat en la presa i crucifixió de Jesús. Dividida en dues parts, en el “Llibre primer” assistim sobretot al relat de les bretolades que hi organitza el diable, que despullen la societat moscovita; però també s’hi insereixen alguns capítols destinats a narrar la història bíblica de Pilat i Jesús. En “El Llibre segon”, de la seua banda, s’hi incorpora la història d’amor entre el Mestre i Margarita; descobrim que el relat de Ponç Pilat forma part de la novel·la que el Mestre no pot publicar; mentre que les malvestats del diable i el seu seguici culminen en un gran aquelarre final.

Woland i els seus són l’instrument de què se serveix Bulgàkov per escarnir la societat russa del moment i per posar en evidència algunes de les misèries del paradís comunista. Una sàtira que abasta bona part dels membres més distingits d’un món corrupte, mediocre i asfixiant, burocratitzat fins al deliri: funcionaris, empleats, artistes, comerciants, policies. I que és especialment implacable amb els escriptors, dibuixats com a buròcrates vividors i arribistes sense talent. En aquest sentit, la descripció dels socis del MASSOLIT —el sindicat d’autors oficials, l’entitat que avala qui és i qui no és un escriptor— és un dels fragments més divertits i despietats de la novel·la. A més del Mestre, només un altre autor queda al marge de la caricatura de Bulgàkov —i probablement per això acaba en l’habitació contigua del manicomi: Ivan Sensellar, un poeta que ja ha publicat i que podria viure còmodament dins del grup d’escriptors oficials; però, assumeix obertament que els seus versos són dolents i abandona la literatura.

La qüestió és que el diable d’El Mestre i Margarita no és tant la representació del Mal com la de tot allò que no es pot controlar, que s’escapa de la planificació oficial o que està vinculat a la imaginació de l’ésser humà. Un diable que cau simpàtic, més gamberro que no pervers, i un tant hedonista; amb un marcat sentit de la justícia social que es manifesta, sobretot, en la manera com ajuda un determinat tipus de personatges i en perjudica uns altres. Perquè, en el fons, hi ha l’ombra explícita de Faust i del tema etern del pacte amb el diable. En la novel·la de Bulgàkov són justament aquells que col·laboren amb el dimoni els que se salven: primer Margarita, transfigurada per obra de Woland en bruixa, després el Mestre i finalment Pilat. Al mateix temps, els estralls que causa el diable i el seu seguici a Moscou són també la revenja simbòlica de Bulgàkov, una catarsi per mitjà de la literatura i de la sàtira que devien fer seua els primers lectors de la novel·la, convertint-la ben prompte en un clàssic de les lletres russes. Com una mena de justícia poètica exercida, això sí, per la figura que representa habitualment el Mal.

De fet, hi ha la temptació, probablement alimentada pel mateix autor, de veure en la figura del Mestre una literaturització de la de Bulgàkov: de les dificultats per a publicar l’obra, de la marginalitat respecte de la vida literària oficial, de la fe i de l’ajuda incondicional de l’estimada. El Mestre ha escrit una novel·la que ha estat censurada pel règim i criticada per la resta d’escriptors. La desesperança el porta a cremar-ne el manuscrit, mentre que ell mateix acaba sent reclòs en un manicomi. De la seua banda, Bulgàkov va escriure, destruir i tornar a escriure El Mestre i Margarita diverses vegades entre 1928 i la seua mort en 1940, amb la consciència que probablement mai no la veuria editada. Al capdavall, no es publicaria per primera vegada fins el 1966, i en una versió mutilada per la censura —les parts esporgades circularen clandestinament en forma de samizdat. Com el Mestre, Bulgàkov també va cremar el manuscrit de la novel·la per desesperació, i va ser la seua futura esposa la que va recuperar-ne una part de les cendres. En la ficció, Woland demana al Mestre que li deixe veure l’obra que ha escrit, i aquest li contesta que no pot, perquè l’ha cremat a l’estufa. Woland replica que no s’ho creu: “Això és impossible. Un manuscrit no es pot cremar”. I li’n restitueix el text intacte.

Mikhaïl Bulgàkov

La novel·la que vol veure Woland, amb el relat que té com a protagonista Ponç Pilat, presenta diferències evidents amb el dels evangelis canònics. Jesús —ací anomenat Ieixuà Ha-Notsrí— és un profeta més dels molts que recorren Palestina en aquell moment; se’n narra la mort en la creu però no hi ha cap referència a la resurrecció; i la mort de Judes de Keriot no és el fruit d’un suïcidi, sinó d’un assassinat que ordena el mateix Ponç Pilat. En canvi, juga amb una idea que no era nova, i és la del penediment del procurador de Judea per haver permés la mort injusta de Jesús. A més, per mitjà del recurs de la novel·la dins de la novel·la, Bulgàkov hi connecta en certa forma la Jerusalem de fa dos mil anys i el Moscou que va conéixer l’autor, amb paral·lelismes més o menys evidents entre els dos fils narratius que s’hi desenvolupen.

Fruit —en part— de les vicissituds de la seua composició, El Mestre i Margarita és una novel·la amb múltiples capes i que respon a gèneres diversos. Que combina la fantasia i la sàtira, una història d’amor i una revisió dels evangelis; i que s’obre a interpretacions diverses. Una exploració de l’essència i de les contradiccions del Bé i del Mal; i una combinació de dos mites, el de Faust i el de Crist. L’estil de l’obra fluctua entre opcions diverses en funció de les diferents seccions de la novel·la. Així, a la veu més fresca i desvergonyida, gairebé de farsa, del fil narratiu que relata les aventures del dimoni i els seus, vertiginós en alguns moments, s’oposa la més neutra, gairebé d’historiador, dels capítols que recullen els fets relatius a la mort de Jesús, o el to més líric d’aquells passatges que narren la història d’amor entre el Mestre i Margarita. Una novel·la inclassificable, que provoca el desconcert del lector des de les primeres pàgines per la combinació desacomplexada d’ingredients, els canvis de ritme i les múltiples lectures que se’n poden extraure. I que suggereix una conclusió, segons com, inequívoca: veient qui ocupa la posició de déu, potser és més sensat seguir el diable.

També et pot interessar: