L’adéu de les joves en flor

Amb seixanta anys, el narrador d’Argos el cec sent que ja està a punt per a morir. Que, de fet, podria morir un minut després sense haver entés res, ni de la vida ni de la mort. Infeliç, afectat per mil xacres, decideix escriure un llibre feliç: una mena de memòries que rememoren l’estiu que va ser feliç. Així ho afirma en la “Proclama de les intencions” que enceta el relat. I també que, a mesura que avance la narració, la memòria es maquillarà amb la ficció per tal de contradir la vida i fer-lo aparéixer com a vencedor: “no només és bonic viure-la, la vida. És gairebé igual de bonic fer-ho veure i enganyar-te que la vius”. Ho escriu molt de temps després, des d’un hotel de Roma. Entre l’insomni, l’angoixa i les fantasies suïcides, només escriure el deslliura de nits terribles i de la temptació d’acabar definitivament. Escriu records, mentides que fa passar per records, somnis, per tal d’explicar-se. “En el fons era com si repetís a favor meu el famós subterfugi de Xahrazad: explicar per no morir. I durant un quant temps ha funcionat”. Com Xahrazad o com un Argos contemporani, amb els cent ulls de la memòria ajunta paraules per provar d’enganyar la mort, i no n’està satisfet. Perquè escriu, però no viu. Perquè ordeix començaments de llibres que no escriurà. Perquè escriure ni tan sols li agrada. I el lector no sap mai què és record i què és invenció. Si no és que els records sempre són —sobretot— invenció.

El gruix de la novel·la, doncs, transcorre l’estiu de 1951, quan el narrador —que també es diu Gesualdo— vorejava el trenta anys i ensenyava en una escola de xiques, destinat a la ciutat de Modica. Allà s’allotjava en una habitació llogada a una vídua, “i feia usdefruit un cop a la setmana de les seves carns grassonetes”. Però de qui està enamorat és de Maria Venera, tot i que ella a penes si se n’adona, de la seua existència de poeta miop i papissot. Pretesa per tots els mascles de la comarca, Maria Venera és el seu somni i el seu patiment, el desig a tocar dels dits i al mateix temps inaccessible. “Els amors no correspostos, creieu-me, són els més còmodes. Sense cap dels gustos de cendra i vinagre que acompanyen les harmonies efímeres”, afirma l’alter ego de Bufalino, més per persuadir-se’n ell mateix que no els lectors. Al costat de Maria Venera hi ha també Cecilia, la mantinguda d’un dels senyors de la ciutat, l’experiència d’un cos que voreja els quaranta anys i que no oblidarà mentre visca. I Isolina, a qui pot espiar des de la seua habitació, una bona estudiant, la innocència dels díhuit anys. Tres dones per a un professor il·lús i maldestre, poeta d’amors frustrats. Tímid, sentimental i enamoradís.

Aquest relat principal es veu interromput de tant en tant per breus parèntesis en què el narrador s’adreça directament al lector des de la seua habitació d’hotel a Roma, i reflexiona en veu alta sobre les expectatives de l’obra que té entre mans. Sobre què pot i què no ha d’esperar de la novel·la que llig. Un desdoblament entre passat i present, vida i mort, joventut i vellesa, llum i fosca, llegenda i realitat. Un narrador que entén la literatura com una prolongació —en realitat, una substitució— de la vida. I a qui un dels pocs plaers que li queden és el de sentir-se titella i titellaire alhora. En aquest sentit, Modica és com un gran escenari on l’autor mou els fils dels seus personatges. Hi destaca el retrat de la noblesa local, rància i escleròtica, que camina a deshora, i que és “només el gargot d’aquella de les meves lectures que tant m’encantava”. Perquè ell voldria ser Proust —a qui invoca indirectament en més d’una ocasió— però Donna Matilde Tuscano no és ben bé la duquessa Guermantes.

I, tanmateix, Argos el cec és, en essència, un llibre sobre la memòria; sobre els efectes, els límits i les traïcions de la memòria. I sobre l’oblit. El narrador hi rememora l’esclat de la vida i dels cossos, les joves en flor, la llum de l’estiu sicilià i l’amor. Escriu sobre aquell moment precís, acotat i efímer en què la vida somriu. Ell, que no havia tingut mai vint anys; i aquell estiu, de sobte, com un regal, els va tindre. Una reflexió, també, sobre el temps, sobre el pas del temps. En què escriure esdevé un intent d’aturar-lo: “És possible encara transcórrer en un temps aturat? I, a l’inrevés, rics només de paraules, armats només amb paraules, com podem sorprendre el temps?”. L’estil de Bufalino és poètic, amb una prosa exuberant i sensual. Fins i tot carnal. Però també juganera i molt irònica, amb un narrador que no s’està de posar-se sorneguer quan cal i que és especialment mordaç amb les hipèrboles del caràcter sicilià. Un estil elegant i fins i tot artificiós, per moments, però també burlesc i molt popular. En qualsevol cas, poc propens a l’ostentació. Com en altres obres de l’autor sicilià, al lector no l’abandona la sensació que per a Bufalino la literatura és un gran joc, un divertiment. Però també d’una destresa que li permet de combinar els elements i les referències més diversos, i eixir-ne airós:

Una sarsaparrella feta a base de la barreja de vaudeville amb grand-opéra, cant scat amb bel canto. Segons les forces del meu pols i els recursos humorístics, però agafant especialment de model el titellaire del Teatre dels Pupi. […] Una escriptura amb falsets, manierismes, frescors, cites ocultes, accions de goliards; però no sense notes majestuoses, abandonaments, potser fins i tot llàgrimes.

Amb seixanta anys, el narrador d’Argos el cec renega de la vida i, al mateix temps, s’hi arrapa més com més a prop en sent el final. En un dels últims excursos afirma que ha escrit amb finalitats geriàtriques, que envelleix encadenat a la seua memòria. La literatura com una lluita contra la mort, escriure per no morir: “Per mi escriure ha estat només un simulacre de la vida, una pròtesi del viure”.