Bradbury, l’home sentimental

Ray Bradbury
L’home il·lustrat
Traducció de Martí Sales
Males Herbes, Barcelona, 2020

Sovint, dels autors de ciència ficció, crida l’atenció la clarividència amb què ideen versions d’artefactes o d’esdeveniments que dècades més tard succeeixen o s’inventen i s’incorporen a la quotidianitat; Verne imaginà el submarí, l’ascensor, l’helicòpter, els transatlàntics, els viatges a la Lluna… I Ray Bradbury, que reconeixia ufanós el parentesc amb el novel·lista francès —«era un escriptor de faules morals i feia que t’enorgullires de la humanitat en lloc d’avergonyir-te’n», en deia— construïa habitatges intel·ligents, altament tecnificats, molt abans que existiren les finestres automàtiques, els robots de cuina o les wifis; i concebia llibres metàl·lics que, a un sol toc, emetien sons, avantpassats dels ebooks i d’algunes aplicacions dels mòbils. Però a Bradbury, més que no els objectes, li apassionaven els humans —els alienígenes en són, sovint, un reflex—, per això enfocava la resposta psicològica i les paradoxes ètiques que els avanços tecnològics podien provocar en els individus: «Les màquines són roïnes i bones alhora —declarava a Lawrence Grobel en una entrevista—, el cotxe t’indueix a comportar-te de manera immoral pel poder i per la velocitat, la nova estètica que Huxley va descriure per primera vegada». És cert que aquestes declaracions sonen un poc vintages —segurament influïdes pel fet que Bradbury mai aprengué a conduir—, com també resulten un poc naïfs i desfasats alguns relats de L’home il·lustrat com «L’home» o «Els desterrats», en què el missatge pesa en excés. Però és veritat també que en 2020, quan es commemora el centenari de l’escriptor d’Illinois, la pandèmia mundial i el període de confinament per la Covid-19 han originat situacions i escenaris que no desentonarien gaire en les obres d’aquest creador. A Bradbury, li hauria fet gràcia aquesta coincidència.

I és que l’autor de Les cròniques marcianes posseïa un pols especial per a representar ambientacions angoixoses, urbs deshabitades els edificis de les quals cobren vida i espien els ocasionals nouvinguts, paratges solitaris on se sent el brunzir del corrent elèctric o bé regna un silenci i una foscor perenne que fa embogir els navegants espacials. En «La formigonera», per contra, una remolinada de sentimentalitat banal i de mediocritat està destruint l’extraordinària sensibilitat —amb un punt d’ingenuïtat— dels marcians, desorientats enmig d’un eixam d’homes i dones «vulgars com el fang». En «L’hora zero», quan la Terra està gaudint d’un insòlit període de pau universal, «els carrers tenien fileres d’arbres verds i pacífics» i els coets «solcaven el cel blau com agulles de cosir». Però és sobretot en «La pluja infinita» on Bradbury dibuixa una atmosfera impactant, d’una fredor i una humitat deletèries, un planeta de ruixada contínua i enganxosa on els homes que han aterrat «semblaven fonts de pedra congelades a la jungla, rajant aigua per tots els porus». No és fàcil sobreviure en aquestes pàgines.

La guerra, la devastació i l’extinció d’una espècie són motius freqüents en Bradbury que, en L’home il·lustrat, adopten formes i tonalitats diverses. En «La ciutat», per exemple, és l’efecte d’una venjança covada durant vint mil anys i que, finalment, es durà a terme de manera implacable; en canvi, en «L’altre peu», la destrucció global suscita pietat en uns individus que estaven disposats a sotmetre aquells que, abans, els havien esclavitzat. Els personatges de «L’última nit del món» no alteren les rutines quan s’assabenten que no hi haurà demà, assumeixen l’inexorable amb una calma inusitada que els sorprèn fins i tot a ells mateixos. I en «L’hora zero», els alienígenes troben en els menors de nou anys uns aliats inesperats que els permetran dominar la Terra.

De fet, són els xiquets, no sempre càndids ni bondadosos, els que protagonitzen alguns dels millors contes del recull. A més de «L’hora zero», que recrea l’energia infantil i la capacitat que tenen els nens d’abstraure’s i submergir-se en el joc, «La sabana» obre el volum amb dos germans —Peter i Wendy o el contrari de la innocència— que es neguen a abandonar l’habitació de jugar, una sala que reprodueix en tres dimensions i amb esfereïdora versemblança tot allò que aquestes ments perverses són capaces d’imaginar. Una de les escenes més emotives de L’home il·lustrat té lloc en «L’astronauta» quan el fill d’un home fascinat pels estels agafa secretament, de nit, l’uniforme negre del pare, l’olora —Mart «feia una olor metàl·lica» i Venus «feia olor d’heura verda»—, el centrifuga i observa atentament «les miques brillants de pols de meteor, de cua de cometa i del Júpiter llunyà». En «El coet», que tanca el conjunt, es mostra com un viatge a l’espai de ficció pot fer el mateix efecte que un de real en la mirada meravellada dels xiquets.

Alguns textos més humorístics compensen la transcendència de gran part de les històries; així, en «El globus de foc», uns missioners dissenyen un estrambòtic ídol esfèric per intentar convertir uns marcians que, lliures dels cossos, s’han desfet del desig, de l’enveja i de l’odi i ara viuen una felicitat plausible i anodina. Divertit individu, el pare Peregrine, algú que quan un altre li retrau que conceba Déu com un humorista respon «El creador de l’ornitorrinc, del camell, de l’estruç i de l’home? Apa, vinga!» i que, alhora, és capaç de reconèixer la compassió en els actes d’uns eteris ens extraterrestres. O «Titelles, S. A.», on s’evidencia que un robot humanoide idèntic a l’home que l’ha encarregat sempre serà millor que l’original.

Però és l’actitud davant la mort la que defineix, sobretot, aquests personatges solitaris que, com el capità Hollis de «Calidoscopi», es penedeixen de la mesquinesa acumulada que ni sabien que duien a dins. La mort va ràpid a l’espai —«un pim-pam»— i, com pensa un pare quan descobreix les fabulacions esborronadores dels fills, ens acompanya des de ben xicotets: «Molt abans de saber què és la mort ja la desitges a algú. Quan tens dos anys ja dispares a la gent amb pistoles de joguines». L’autor de Farenheit 451 —com diu la llegenda que resa l’epitafi—, que es definia com un escriptor de fantasia i d’horror, comentava que, de tant en tant, li interessava espantar-se un poc a si mateix, «perquè una part de la vida és terrorífica». Tanmateix, a pesar de l’aire apocalíptic de moltes de les seues narracions, del to elegíac i de les escenes esgarrifoses, més que causar terror, els relats de Bradbury transmeten enyorança i aflicció. Com el fill de «L’astronauta», que s’adorm amb el flascó de polsim de meteor a la butxaca del pijama.

També et pot interessar: