de-vigan-coberta150

Delphine de Vigan
Basat en una història real
Traducció d’Oriol Sánchez i Vaqué
Edicions 62, Barcelona, 2016

No deu haver resultat fàcil tornar a l’escriptura després de l’impacte —públic i també íntim— de Res no s’oposa a la nit (2011), la novel·la en què Delphine de Vigan (Boulogne-Billancourt, 1966) recreava, a partir de records, d’entrevistes i d’altra documentació, la vida de Lucile —la mare—, dona psicòtica i danyosa; una aproximació necessàriament fragmentària que alternava amb capítols sobre el període mateix de la redacció del llibre, introspecció que revelava la mirada aterrida de la nena que fou De Vigan, així com la batalla que lliurava d’adulta per transformar la memòria —el patiment— en matèria de ficció. L’autora parlava de la «impossible veritat» del passat, plantejava el dubte que Lucile es reconeguera en el retrat que la filla n’havia traçat i afirmava que allò que ella havia escrit era, en qualsevol cas, només la seua veritat. L’èxit insospitat i el fort ressò d’aquest títol —els bojos la seguien i l’abraçaven en les presentacions perquè, segons De Vigan, «Lucile, la meva heroïna intocable (…) els rehabilitava a tots»; a més de les repercussions al si de la família— desembocaven en una qüestió clau: «Què es pot escriure després d’això?».

Aquest és precisament el punt d’arrencada de Basat en una història real: l’obra gira al voltant del bloqueig de l’escriptora, de la sensació —el temor que esdevé pànic paralitzant— que Res… podria representar el tancament d’un cicle, la culminació d’alguna cosa, podria ser l’últim llibre. De Vigan —de nou autora i personatge alhora— crea L., una dona pertorbadora, obsessiva, que s’apodera d’ella i li anihila la voluntat. De Vigan sap afinar el to de confidència, de confessió d’intimitats que requereix una història que, en certa manera, també podria considerar-se el relat d’una amistat verinosa. De fet, les millors parts del llibre són les dedicades als amics —pocs i valuosos— que ens han canviat la vida, un vincle que «ha influït en les tries més importants que hem fet»; als moments d’aïllament en què voldríem saber com estan els éssers estimats, «si a canvi no estigués obligada a donar-vos notícies meues»; als malsons que obliguen a encendre el llum «i retrobar els objectes familiars de la meva habitació perquè se m’alentissin els batecs del cor»; al plaer de veure créixer els fills dels altres que coneixem des de xicotets; i a altres qüestions més frívoles també, preocupacions menors de moltes dones: «fins a quina edat es podien portar texans de tub, minifaldilla, escot? Una mateixa era capaç d’adonar-se que era massa tard, que quedava ridícul?». Però, per damunt de tot, plana insistentment la relació —sovint confusa— entre literatura i veritat.

Delphine De Vigan es mou una altra vegada en un gènere híbrid entre la novel·la i el documental: precisa dates, llocs, transcriu literalment —o fingeix transcriure— converses enregistrades, cartes i correus electrònics; juga a esborrallar les fronteres entre la realitat i la ficció; però el que en Res no s’oposa a la nit o en Els dies sense fam resultava tràgicament creïble, impactant, ara es torna més banal i de vegades previsible, es percep precisament com això, com a joc literari, amb els trucs d’una peça editorial més; s’ha perdut el valor davant la dificultat d’explicar ferides profundes sense caure del tot en l’obscenitat ni en el sentimentalisme. I el cas és que s’hi troben plantejaments atractius com que tal volta la bona intriga s’ha desplaçat a les sèries de televisió i els escriptors es veuen abocats a l’autobiografia: «Els teus llibres no han de deixar mai d’interrogar els teus records, les teves creences, les teves desconfiances, la teva por, la teva relació amb els que t’envolten», insisteix L. al personatge De Vigan, i més endavant afegeix: «l’escriptura és un esport de combat. Comporta riscos, et fa vulnerable». Sí, però per molt dramàtic que resulte per a un autor d’èxit no poder reprendre l’escriptura, no és comparable —ni de lluny— amb el fet d’haver tingut una mare malalta fins al suïcidi o d’haver patit una anorèxia extrema. Potser un altre tractament del tema —la comèdia?— en lloc de restar-hi transcendència, hauria resultat més versemblant. La intensitat —la gravetat real— s’ha esvaït i el lector ho percep.

També et pot interessar: