Un pinyol d’estranyesa

Portada
Anna Ballbona, No soc aquí. Anagrama, Barcelona, 2020

Té rareses, la vida. Interrogants que mai no es resolen. Cavalquem a lloms de preguntes sense resposta. D’incertesa en incertesa, travessem les portes que han de quedar mal tancades. Qui som, d’on venim, què fem en aquest món embogit que ens atrau i ens és estrany a parts iguals? Arribats a una certa edat, res de mundà no ens pot ser aliè. No, a no ser que adoptem una postura determinada davant la vida. Perquè no queda més remei que viure. Viure… o escriure.

D’entre la majoria de les rareses possibles, n’hi ha una que tot just acaba de prendre forma de novel·la. Una història que dormia al calaix dels mals endreços, o al fons del bagul on guardàvem els apunts de la Universitat. Una vida de conte que ja calia explicar. Un amulet improbable contra el pas del temps, un enfilall de coses inservibles, un intent d’encertar “la pròpia configuració al món, entre la fantasia i els impossibles”. Tantes rareses com ens acompanyen, aquesta devia ser la raresa necessària. Plantar-se davant una mateixa. Dir prou. I materialitzar —o literaturitzar— un rampell, un acudit, un àlbum fotogràfic. Escriure un quèséjo, un no saber a què hem vingut al món. Com un pinyol d’estranyesa. Tot això i encara molt més és l’últim treball literari d’Anna Ballbona, No soc aquí, una novel·la editada en temps de por i de confinament que parla de por i de confinament, si per això entenem un descloure la sàvia poncella que creixia al nostre jardí tancat. No ser-hi, heus ací una actitud com qualsevol altra d’ésser al món. És, també, la segona novel·la de l’autora (Montmeló, 1980), cinquè Premi Llibres Anagrama, lliurament amable d’una ploma sàvia, feta de gràcia i enteniment.

Gràcies, Ballbona. Llegíem aquesta ficció novel·lada que t’has tret del magí i recuperàvem converses aparcades en algun vespre barceloní, valencià o eslovè, tant fa. Rèiem una altra vegada en mirar de pronunciar noms de ciutats impossibles, com Ptuj, o en buscar en algun raconet del cervell com es deia ascensor en anglès, per exemple. Perquè no ens hem volgut detenir en cap planta de l’edifici que has construït amb les teues paraules, i hem seguit l’eco de la rialla que pintes entre les pàgines del teu llibre. Si en aquella primera criatura que vas parir en prosa —Joyce i les gallines— vas donar ales a la imaginació, tot creant un univers a cavall entre la vida a pagès i el món urbanita, allà on Dora convenia de transformar-se en una periodista que taral·lejava una cançó d’Standstill, atenta a les converses de tren i als grafitis que decoraven les parets dels polígons, ara ens presentes la Mila —un tribut a Víctor Català, potser?—, la dona d’espècie neorural que busca la maniobra correcta per acabar de transitar un món —el d’Allà–—que desapareix a correcuita, i per entrar en un altre —el d’Ací— que s’obri amb un conjur, com una cova d’Alí Babà de pòrtland. Una altra dona, aquesta que ara en canta una de Mishima.

Llegíem la teua narració i recorríem el túnel que hi ha a la vora d’una autopista, d’una fàbrica i un cementiri, allí on s’alça el barri, un apèndix desballestat de la Ciutat d’Ací Mateix, que és una ciutat del Vallès català, a prop d’un circuit de cotxes, una serralada i una flaire de combustible constant. I ens atansàvem a la Ciutat d’Allà Dalt, on viu l’Home —hereu d’aquell xaman negre que repartia fullets clandestins de propaganda?— que vaticina el futur enigmàtic de la Mila, a força de visites i de converses guaridores. O ens aturàvem un moment ací al teu costat mateix, al teu quarto, des d’on escrius sobre els tam-tams d’una tribu gens corrent. Filla de pagesos, la Mila —que ets tu revisitada— ha heretat el lèxic familiar genuí del camp, de son pare i la seua àvia —grans personatges, pilars d’aquesta aventura—. La paciència i el trellat de la mare, i un do especial que li ve de no-se-sap-on, potser de l’Amazònia, allà on la Mila perjura que té una ànima bessona. La protagonista s’autodefineix pel do de no-ser mai on ha de ser, com qui vesteix una armadura precària perquè la realitat no li pique massa, o com qui es mou amb una marcada “síndrome de l’espectador”, i es mira les coses com si no hi fos. O com qui fa l’estàtua i mira passar la vida per davant, amb por de prendre’n partit —“soc un sí però no amb potes”— però sense més remei que viure. Ser mare quan no sabem si som filla, mirar d’agrupar l’herència feta miques del món d’ahir i fer-ne un pinyol restablidor. Perquè naixerà una xiqueta de pell bruna que assajarà un altre món en un obrir i tancar d’ulls, que remenarà el fons del bagul dels records i que dubtarà —també— del propi origen.

Llegíem aquests malabarismes polits i indiscrets i rosegàvem un paperet de fumar que ens havia de curar del no soc aquí que és com el fer-se fosc de l’àvia, com el fixar la mirada en els ulls de l’home bru que convertirà una nit en una eternitat, o com vomitar als quatre vents el seguit de vituperis que no tenen traducció, i que ens salven de la por que ens paralitza (Gamarús, cul d’olla, Llondro!).Qui l’haurà llegit quedarà agraït en acabar aquest autoretrat, desenfadat i ufanós. I riurà a cor què vols en les últimas pàgines, les últimes línies que són el resultat d’una provatura reeixida, amb un llenguatge vivíssim i un estil punyent i enginyós, transparent com l’autora mateixa… Però hi ha algun passatge sobrer. Potser no calia explicar-nos la primera cigarreta, i el bar, i la màquina. Potser sobraven les amigues universitàries, inclosa la vers lliure. ¿Era precís, detenir-se en aquest o aquell episodi intranscendent, que només aporta banalitat a la novel·la…? Tanmateix, calia. Calia dir-ho tot. Tots el mecanismes i tots els motius que havies d’escatir entre els fils de la narració per entendre’t a tu i per entendre el món. Ja ens van bé, Ballbona, per tal de seguir-te en aquest joc de rareses que busca el jo literari i troba una veu d’una frescor i una naturalitat marcadament intel·ligents. L’aparent harmonia amb què miraves de ballar el vals a la novel·la anterior és ara un txa-txa-txa despentinat que escala les frontisses d’un món llunyà, de tots els dubtes i dels somnis de lava, i davalla (desescala!!!) a les aigües cristal·lines d’un riu que t’obri portes i fa neteja de la por i l’estranyesa. Com un pinyol.

També et pot interessar: