Tomaž Šalamun
Balada per a Metka Krašovec
Traducció de Simona Škrabec
LaBreu Edicions, Barcelona, 2016
La poesia de Tomaž Šalamun aspira a deixar de banda els patrons establerts, els sistemes de representació coneguts, el relat repetit fins a la sacietat. Deixar de banda, fins i tot, un determinat model de llengua. I fer foc nou. Són poemes que desmunten qualsevol expectativa, com es pot comprovar en Balada per a Metka Krašovec, una de les obres més representatives de l’autor eslové, publicada originàriament el 1981. En aquests versos, la reflexió sobre la poesia i l’ofici de poeta es combina amb l’amor, l’amistat, el país i els viatges als EUA o a Mèxic. I ho fa des de l’avantguardisme, l’experimentació i l’escriptura fragmentària: un llenguatge propi, amb elements surrealistes i de l’absurd, amb dissonàncies i associacions impossibles, que provoca —si més no d’entrada— l’estupor en un lector sense referents, que ha d’enfrontar-se tot sol a un relat molt més exigent de la realitat. Que l’obliga a mirar-se les coses amb uns altres ulls: “La pedra, i no els pensaments, és el que fa / cercles en el gorg”. Contra la llengua escleròtica del poder, eficaç transmissor d’ideologia i anul·lador del pensament crític, Šalamun torça el llenguatge per allunyar-lo de l’ús rutinari, tòpic o preestablert. El força per provocar l’estranyament, per obligar el lector a detenir-s’hi i a mirar-se les paraules amb una desconfiança a què probablement no està acostumat.
Poemes habitats per gent del seu entorn més immediat: l’esposa, els amics, els amants, la nonna… L’autor els individualitza, els allunya del rol de personatge arquetípic, que només existeix en funció de la utilitat a un objectiu pretesament superior, i per tant fàcilment reemplaçable. En molts casos, a més, hi apareixen amb el nom propi respectiu —el cas del de l’esposa, per exemple, que dóna títol al poemari. “La immortalitat sempre és deutora del nihilisme”: és aquesta immortalitat, que promet la pàtria a canvi de deixar de ser, la que combat Šalamun. Contra la despersonalització, l’individu capaç d’actuar i de construir-se el propi destí. Contra la pàtria i les seues pretensions, també, la ironia: el millor i més eficaç dissolvent de presumptes solemnitats i objectius insignes. Una ironia que, de vegades, també és riure per no plorar; un mecanisme de distanciament respecte d’una realitat que seria insuportable mostrada en cru. En general, la pretensió d’esquivar les grans paraules es tradueix en uns poemes que tenen, com fa explícit en més d’una ocasió, una finalitat pràctica. Per això, quan vaja a Ljubljana posarà un anunci: “Tomaž Šalamun / ha tornat, fer nens i llibres és la seva / professió”, amb un telèfon de contacte.
Provocador i blasfem, és mordaç amb qualsevol tipus de mite; també —òbviament— literari o cultural. La mirada al seu país vol escapar de la tradició, fugir d’imatges bucòliques, del mite amable. Al contrari, s’agrada d’encarnar el paper d’expulsat, de perseguit, del que es manté despert entre adormits i obliga —amb violència, si cal— a girar els ulls cap la veritat incòmoda: “Qualsevol que ignora / el ball de les ombres no compta en la meva llibertat”. I per això fa mal, per això resulta ofensiu. Per això s’hi fa difícil la identificació. Adverteix els lectors: “És terrible / el meu amor”; com també adverteix l’esposa: “No estiguis / trista si sempre et repeteixo que no / podré viure amb tu d’aquella / manera que la gent anomena «fidel»”. No és fàcil, estimar Šalamun; perquè no ens ho vol posar fàcil. La seua poesia no consola ni reconforta; al contrari, és inquietant, una poesia que incomoda i que furga en les nafres que el relat oficial evita o edulcora. Uns poemes que, si ja d’entrada no són dòcils, es compliquen innecessàriament pels errors lingüístics en la traducció. Errors, a més, que es tornen malauradament freqüents en les gairebé setanta pàgines d’epíleg i glossari que tanquen el volum.
