Portada

Martine Audet
El meu cap és fort allà on l’altra dansa
Traducció d’Antoni Clapés
Cafè Central / Eumo Editorial, Vic, 2020

Què sent? Què escolte? Davant aquestes veritats encara calentes, quins versos habiten l’espai? Quins mots omplin la vida? Quins poden omplir-la? I aquesta claredat que és tan viva, aquest coratge que entenc i em convida és el poema. Perquè jo soc el poema, pel meu dret a existir, per la incertesa i la voluntat de ser, de retenir, de copsar, de salvaguardar. El meu esguard com un microscopi, la meua boca, això que provoca el vers i això que no té aturador. Tornar a aparéixer passats els anys amb la mateixa edat, refer el camí obac de les festes i els carrers sense fi, perquè he aprés de la pedra a cremar, perquè he fet mitja volta, m’he promés amb les cendres, m’he promés amb el vent. Llançaré la boca allà on hi ha els primers dies, esperaré allò que m’espera. Sense trair el somni, sense tocar les parets, creuaré la plaça, seré l’origen dels gestos, provocaré la frase…

I així la paràfrasi d’aquest llarg poema que s’emmiralla en l’impossible, que enfronta la dualitat de l’ésser contra l’ésser, una abraçada invisible i de puntetes entre dos rostres inexistents. Un llarg monòleg fet amb les peces fragmentàries,—petites— d’un recorregut vital que és actitud rebel, i és absència infinita. La paraula esdevé poema amb tot el dret d’existir, amb les eines d’una recerca incessant, de vegades sense cap valor ni sentit, de vegades com a únic motiu per viure. Unes lletres que són un cant al dubte inexpugnable, la inseguretat i la inconsolable nuesa. Totes les mancances que dibuixen una gestualitat física, fins i tot una dansa. I un leitmotiv que recorre els versos, aquest jo puc que esdevé l’única referència possible, i totes les referències possibles, la capacitat de dir perquè s’ha plantejat el trencament definitiu amb la quietud de les aigües que no deixen discórrer la sang de la nafra. Un jo puc dir i jo puc fer. Jo puc ser.

Gràcies al treball acurat —“discret i compromés”— del traductor Antoni Clapés, que té el do de fer fàcil el que sembla difícil, que ens ha obert la porta de la poesia quebequesa contemporània escrita per dones i ens l’ha donada a conéixer en català, descobrim la veu hipnòtica de Martine Audet (Mont-real, 1961) la veu que, reclosa en ella mateixa, provenia d’un silenci, de la incertesa sobre el dret a existir, d’un mutisme i una melangia que perforava les pregàries, un desig de matins i de somnis. Apareix davant els nostres ulls un discurs magnètic, molt pròxim a l’impacte d’un volcà en erupció, un portar la paraula al seu límit per tal de fer-nos-hi passejar —des del dolor i les absències— pels extrems de la ruptura, pel poema sense marges. Un total de 72 poemes, petites proses aïllades que conformen El meu cap és fort allà on l’altra dansa, és la lluita descarnada entre el jo i la paraula, entre la veu feta poema i el poema mateix. Un monòleg que entaula una infecunda conversa amb el fracàs desconsolat de tota una generació. Un debat entre el discurs interior i el crit contra el món. En un viure de sentiments desordenats, Audet es pregunta com es pot sobreviure al desarrelament, com es pot restar lúcida davant el no-res, com es pot —a través del poema— esquivar la mentida. Els seus versos refan una vegada i una altra el camí de la veritat més voluble, juguen en un territori de sentits poc conegut, temptegen la possibilitat de dir els camins de la paraula.
Edicions Noroît, aquella editorial francòfona del Quebec que edita el llibre que el vent li ordena, comandada pel també poeta Paul Bélanger, és el segell que ha publicat la majoria de llibres d’aquesta autora, guardonada amb premis literaris de renom. Una dona que habita l’espai amb el vers, que aprén de la pedra a cremar i que fa, ni més ni menys, el que cal fer.

També et pot interessar: