Sergi Pàmies
L’art de portar gavardina
Quaderns Crema, Barcelona, 2018

Existeix la temptació en la literatura catalana —i és possible que en totes les altres— de convertir qualsevol debat i polèmica en proclames categòriques, dignes d’un maître à penser, encara que en la majoria d’ocasions semblen, més aviat, extretes d’una tertúlia de casino anacrònic, amb diàlegs esquitxats de conyac, absenta de contraban i havans cedits per un mecenes generós. Com en un ritual iniciàtic, cada cert temps avaluem els ingredients que haurien d’incloure’s en la gran novel·la catalana, posem a la balança la poesia de patrons clàssics i la més experimental, o bé alcem la veu perquè l’assaig ha abandonat la seua essència original i especulativa. L’últim crit enfurismat és perquè en la narrativa actual ens enganyen amb dosis —més o menys camuflades— d’autoficció, una mena de recurs fàcil amb què entabanar els lectors. Però sovint oblidem que la literatura —amb pocs encerts i nombroses patinades— va per on vol i tria els seus propis camins, incapaços de preveure tendències estètiques i fenòmens comercials, el col·lapse d’un estil consagrat, o tan sols el canvi sobtat de registre d’un autor.

Una gran part dels relats de Sergi Pàmies estan presidits per visions sarcàstiques que produeix el dia a dia, caricatures distorsionades d’uns protagonistes que són presoners d’una espiral opressiva. Històries claustrofòbiques amb personatges que no poden fugir d’una solitud devastadora, nàufrags que combaten contra els seus propis fantasmes, retratats des de l’esperpent i també amb una certa ironia compassiva. Com la narració que comparteix el títol amb T’hauria de caure la cara de vergonya (1986), on un borratxo perseverant anuncia a la família i als companys de treball que deixa la beguda, però l’impuls redemptor només dura fins que arriba la nit. “Algú espera la teva trucada” o “La ruta dels caimans” se centren en obsessions malaltisses, caràcters que s’aferren a una única escapatòria que acaba per convertir-se en la veritable trampa, però també en la irrisòria taula de salvació d’aquests fràgils supervivents.

Una tendència narrativa que l’autor converteix en joc en la novel·la L’instint (1992), una cinta transportadora susceptible d’acumular esquetxos i retrats elaborats des d’una comicitat abrasiva a partir d’una nit sense llum en un poble menut, ja que un caçador —per pur caprici— ha decidit disparar contra una torre d’alta tensió. Aquest esperit es condensava més endavant en escenes hiperrealistes pautades per frases curtes, miniseqüències dibuixades amb un humor mordaç que oscil·la entre llocs comuns del llenguatge i la realitat més exasperada. Tal com s’esdevé en “Sang de la nostra sang”, quan una adolescent que ha estat criada i protegida amb una estima incondicional exigeix als seus pares que se separen perquè vol ser normal, com les seues amigues. És el Sergi Pàmies més vidriós i inclement de Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), amb contes on predomina una mirada corrosiva, depredadora, de criatures neuròtiques captives de la desesperança, que han acumulat derrotes i renúncies enmig d’una quotidianitat ofensiva amb els seus destins: “Experiment”, “Una vida dolça”, “L’excursió”.

Però cal endinsar-se en La bicicleta estàtica (2010) per a comprovar que Sergi Pàmies és millor contista quan no força tant els arguments, quan el traç no és tan marcat ni condicionat per la recerca d’una imatge impactant, per una resolució estrident. Distanciat dels ambients hermètics i dels personatges monzonians, en aquest recull ja se’ns mostrava un àlbum més familiar en relats com “Papiroflèxia”, on l’autor recreava la seua experiència —i la dels seus fills— amb les diverses lectures d’El petit príncep segons cada etapa vital. “Hauries hagut d’insistir” i “Tres maneres de no dir t’estimo” ens acostaven al Pàmies que recrea els fracassos amorosos amb to melancòlic i un somriure descregut i esportiu. En aquest sentit, en “Les cançons que li agradaven a Lenin” i “Cent per cent seda natural” el propòsit era desplegar la imperativa reconciliació entre pares i fills —un armistici emotiu i no sempre fàcil—, el centre des d’on s’expandeix L’art de portar gavardina.

Arriba un moment, afirma el narrador de “La paternitat”, que els codis entre diferents generacions d’una família es redefineixen, sense saber explicitar com, per una simple intuïció basada en gestos imperceptibles i silencis. I amb aquesta premissa estan confeccionats la majoria de relats —confessions camuflades o fragments de memòria literaturitzats— de L’art de portar gavardina. La constatació que els atacs a les Torres Bessones l’11-S poden desencadenar el costat més ultraprotector del protagonista, que recorre totes les farmàcies de guàrdia de la ciutat per si els antibiòtics que li han prescrit al fill per una malaltia crònica s’esgoten, a causa de l’ambient apocalíptic que s’ha generat. O unes simples pràctiques de cotxe —amb el contrapunt grotesc d’un recipient d’orina al seient de darrere per a una anàlisi mèdica— poden descobrir una complicitat amb la filla que mai hauria sospitat que es manifestaria en aquest escenari insòlit. L’estil de Sergi Pàmies guanya a través d’aquesta nova —i pausada— veu narrativa, no tan angulosa ni reiterativa com en llibres anteriors.

Un to que s’estén a “Sobre la utilitat dels novel·listes”, on el narrador —com en altres parts de la seua obra— reflexiona sobre l’escriptura i la inspiració, en aquest episodi a partir d’una visita a l’aeroport i la trobada casual amb una actriu famosa per un mític espot publicitari. La necessitat vital —i física— de l’escriptura en “Nadala maternofilial”, projectada en la mare que, interna a la residència i ja exhausta, no deixa de lluitar amb la mort fins als últims instants de lucidesa a través d’articles i papers que corregeix, abatut i contrariat, el fill. Un homenatge als pares que conflueix en el relat “No sóc ningú per donar-te consells” —un dels millors escrits de Sergi Pàmies—, en què el protagonista repassa els anys d’exili familiar, la rivalitat furiosa entre els seus progenitors, la impugnació del pare a partir de la fantasia de ser fill de Jorge Semprún, a més de la crueltat amb què el jutjava —i executava— durant l’adolescència i en l’arrogància desafiant de la joventut, fins que la gavardina es converteix en l’element unificador i simbòlic d’estima pels seus pares i, de pas, per un temps ja irrecuperable.

Junt a pares i fills, l’altre puntal del triangle narratiu de Sergi Pàmies és el que dedica a Anna —el record insidiós a pesar de la distància—, en “Esborrany de ponència per un hipotètic congrés de separats”, un autoretrat en què l’autor s’examina —sense atenuants— sobre uns errors que, tot i la fotografia esvaïda de l’amor, fereixen a hores d’ara quasi amb la mateixa intensitat. I en “Bonus Track”, tot defugint la confessió lacrimògena o el parany de la nostàlgia, al final de L’art de portar gavardina el narrador formula una màxima que els anys li han demostrat irrebatible i al mateix temps dolorosa: “perquè la conseqüència de no haver sabut fer feliç algú ha de ser, per justícia, la solitud”. Aparcats els sarcasmes i els retrats calcinants d’una època ja abolida —des de la vulnerabilitat i la calma imposades per les claudicacions—, en el cap del protagonista no deixa de ressonar com un martelleig acusatori “Make sameone happy”, ja siga en la versió clàssica de Jimmy Durante o en la més descarnada —i intimista— de Jamie Cullum.