Amos Oz o el contrari de la misantropia

En juny de 2018, Amos Oz signava unes línies d’agraïment a la Fundació Farash de Rochester per la beca que li havia permès donar els últims retocs a ¿De qué está hecha una manzana?. Sis mesos després, el 28 de desembre, moria als 79 anys. Una mort desoladora que lectors de tot arreu sentírem com a pròpia; i inoportuna, perquè transformà aquest títol pòstum en una mena de testament quan, probablement, no fora la intenció de l’autor, sinó només seguir exercint el seu ofici. Aquestes pàgines són una selecció de les converses mantingudes amb l’editora Shira Hadad en 2014 —quan preparaven la publicació de Judas— sobre escriure, llegir i ensenyar literatura abans i ara; i també sobre altres qüestions, com les relacions entre homes i dones o les contradiccions i misèries de la vida en el quibuts Hulda, lloc on el novel·lista es refugià als catorze anys quan abandonà la casa del pare per allunyar-se, precisament, de l’ambient lletraferit —i resclosit— dels Klausner: un jove Amos havia decidit que no volia ser escriptor.

Després de cinquanta anys de professió, Amos Oz declarava que allò que encara l’impulsava a contar històries era tractar d’«arrancar algo de las garras del tiempo y del olvido», no necessàriament coses que li hagueren succeït a ell, sinó rescatar, per exemple, els intel·lectuals febrils de la Jerusalem de la seua infància retratats en el vell Gershom Wald de Judas. Oz es recorda des de xicotet com un espia de converses i gestos aliens però, així i tot, no li resulta fàcil identificar l’origen de les narracions, en tot cas —diu— no és com revelar una fotografia, sinó que hi ha un llarg procés de transformacions de la matèria primera i el resultat no s’hi assembla gens; com una poma, que tampoc no és la suma d’aigua, de terra, de sol, d’arbre i d’un poc d’adob. L’autor israelià volia posar-se en la pell dels altres: la curiositat no solament com a condició de qualsevol tasca intel·lectual —afegeix—, sinó com a qualitat moral, com la dimensió moral de la literatura. Amb ironia però també amb convicció, Oz defenia que algú curiós és millor parella, pare, conductor —perquè es planteja què pot fer el vehicle de l’altre carril— i, sens dubte, millor amant que algú que no ho és.

Ni muses ni inspiració ni terapeutes que tracten un suposat bloqueig creatiu; Amos Oz s’alçava a les quatre del matí i, després d’un passeig en què observava els carrers encara foscos, s’asseia a escriure a les cinc. Redactava molts esborranys, no els refeia, redactava completament de nou cinc, deu, quinze esbossos d’una escena fins que teclejava la versió bona i en destruïa les provatures; de fet —comenta— no ha deixat més que alguns manuscrits finals per als fills. De qualsevol personatge, en sabia molt més del que en queda en el text definitiu, «solo para tener suficiente tela de la que cortar el traje». A diferència del que es podria pensar, per a Oz, escriure no s’havia tornat més fàcil amb els anys perquè, a banda que es negava a repetir el mateix llibre, cada vegada l’autocrítica pesava més que l’entusiasme i la ingenuïtat. Amb Judas, l’última novel·la que publicà, l’autor mostra la necessitat de fer concessions: ell volia que l’escena en què s’acomiaden Shmuel i el vell Gershom posseïra un punt de comicitat, però no ho va aconseguir. Sense fer concessions no es pot acabar cap treball —confessa— i és així en tot: «para mí hacer concesiones es sinónimo de vida. Y lo contrario de hacer concesiones es fanatismo y muerte». Oz sabia que havia acabat una obra quan ja no la podia mirar més i la lliurava a l’editor; per contra, s’adonava que una història no funcionava si els personatges eren massa obedients: «Cuando escribo, en lo más profundo de mi corazón sé que no saldrá como lo estoy viendo y oyendo. Lo sé de antemano (…) Pero ¿qué sale exactamente como queríamos?».

La relació amb la crítica no és mai fàcil, tampoc per a Amos Oz que comparava les crítiques negatives que va rebre durant quasi dues dècades amb un grup de brètols colpejant un fill seu: li va doldre molt perquè —afirma— «realmente golpearon fuerte. Nunca lo he llegado a comprender del todo». Shira Hadad, que estira amb delicadesa d’aquest esparadrap molest, diu que Oz provocava reaccions extremes: amor i admiració o bé hostilitat, odi i aversió. L’autor no ho pot explicar, potser influïra que no era «un d’ells» —suposa—, vivia en un quibuts, parlava molt bé l’hebreu, era a tot arreu —també en política— i enlloc, no lluïa l’estètica dels rebels dels seixanta ni s’expressava com l’oposició d’esquerres: «Me movía una complejidad cuyas raíces estaban, quizá, en el hecho de haber crecido entre partidarios del sionismo revisionista». Al llarg de la conversa, Oz reconeix que apreciava menys La caja negra i Tocar el agua, tocar el viento que altres títols, però no sap si és efecte del que en van dir els diaris; en tot cas, lamenta la virulència amb què fou atacat, el que anomena la «llicència per a matar» dels crítics.

Entre 1954 i 1985, durant trenta-un anys, Amos Oz visqué al quibuts Hulda. Quan feia el servei militar publicà els primers relats i en 1968 aparegué Mi querido Mijael, la primera novel·la que havia escrit assegut a la tassa del vàter perquè l’habitatge era una única habitació que compartia amb la dona i els fills. Les obres d’Oz omplien, aleshores, les arques comunitàries, de manera que l’autor aconseguí, després d’intensos debats i discussions, primer un dia, més endavant dos i finalment tres dies a la setmana per a escriure; això no el lliurava d’altres faenes com impartir classes, llaurar el camp o recollir fruita, però sí que el torturava quan s’adonava que no aconseguia avançar. Els remordiments són un invent jueu —assevera Oz—, «los judíos somos los campeones del mundo en sufrir remordimientos sin haber disfrutado antes de los placeres del pecado». I afegia: de vegades la culpa és un gran motor; qui té remordiments és un patidor, però qui no en té és un monstre.

Quan en 1985 la família decidí anar-se’n, la secretaria del quibuts es negà a donar-los la remuneració d’eixida al·legant que se’n duien «un sector econòmic sencer». Després d’un arbitratge, arribaren a un acord —Oz era home de pactes—: pagaren els diners a Nily, la dona, però no a ell. I així, amb quasi cinquanta anys, els Oz-Zuckerman es trobaren amb tres fills i quasi sense res. Per a Amos Oz, anar-se’n fou com «saltar en la oscuridad desde el trampolín a una piscina sin saber si tenía agua o no». Però havien de fer-ho, no solament perquè David, el menor, s’hi ofegava d’asma, sinó perquè tots tres fills no s’hi trobaven bé: les cases dels xiquets eren un lloc aterrador, explica l’autor, perquè els fundadors pensaven, com Rousseau, que l’home naix sense maldat, creien que els nen eren purs, així que els deixaven a soles i, aleshores, allò es convertia en l’illa sense llei d’El senyor de les mosques. Oz es penedia de no haver-hi intervingut amb més contundència. A pesar de la imatge desoladora que s’hi transmet de la ideologia del quibuts i, sobretot, de com es duia a la pràctica, Oz reivindicava que alguns «gens bons» dels israelians com la convicció profunda que polítics i gestors treballen per a la ciutadania, l’absència de jerarquies —«nadie me va a decir a mí lo que tengo que hacer»—, la franquesa o la tendència a la discussió procedien d’aquells pioners ingenus.

Però si una cosa agraïa Oz al quibuts Hulda —on ara jau el seu cos— és que hi entrà en contacte amb les xiques. Amos havia crescut sense germanes ni cosines ni amigues —i gairebé també sense mare—, s’havia convertit en un nen ple de ressentiment i amargura cap al sexe femení; així doncs, passà tot d’una de l’infern hormonal de l’escola religiosa masculina a una mena d’oasi de permissivitat. Però, quant a dones, era un neandertal, un complet analfabet. Conta l’escriptor que la primera educació eròtica la rebé de Madame Bovary, Anna Karènina, Jane Austen, Virginia Woolf i Emily Brönte; i que després aprengué la importància de la imaginació i de l’empatia: allò que l’omplí d’alegria als setze anys fou descobrir que el que distingia la sexualitat animal de la humana era el relat perquè «precisamente de eso yo tengo mucho que ofrecer». Tant el puritanisme com les idees de la feminista radical Andrea Dworkin, —qui opinava que tota penetració és violació— exasperaven Amos Oz perquè creia que tots dos extrems priven les persones d’un poc de consol. Oz es mostrava a favor del moviment MeToo, tot i que en percebia riscos: «Esa revolución es loable, pero en los márgenes, como en todas la revoluciones, existe una sombra de fanatismo».

De tots els professors que tingué, Amos Oz evoca amb una estima especial les classes de la poeta Zelda, en segon de primària, perquè parlava de la forma de les paraules en l’oració com quadres en una paret i es detenia en la importància dels espais buits entre aquests objectes eteris. Ara —lamenta Oz— l’ensenyament de la literatura està envaït per polítiques de minories, estudis de gènere o discursos alternatius enfront d’un d’hegemònic: grata un poc en qualsevol text i hi trobaràs explotació i discriminació, construccions socials i rentades de cervell; així, es queixa l’autor, «enseñar literatura es como ser un artificiero de la policía que neutraliza un objeto sospechoso o como un guerrillero que pasa armas de contrabando a los oprimidos». A Oz no li agradava que els entrevistadors li preguntaren pel paper de la literatura, preferia parlar de regals: el primer, la sorpresa d’un lector que es veu reflectit en les pàgines d’algú que no el coneix; el segon, el contrari —explica l’escriptor—, quan el lector por afirmar «aquest mai no seria jo». I encara hi ha un tercer plaer quan, durant la lectura, els límits comencen a expandir-se i se’ns mostren territoris que no havíem visitat mai o que no ens hi atrevíem. Amb la literatura, de sobte «llega una luz que proporciona a esa cosa conocida el arrebatador sabor de la novedad, de la primera vez en la vida».

L’Amos Oz vell perdonava molt més que el jove, «excepto la crueldad», matisa. Era més tolerant amb creences i idees que, per a ell, mancaven de fonament, sempre que, per descomptat, ningú volguera imposar-li-les. I, malgrat les dificultats, insistia en la necessitat de la creació de dos Estats: en els articles polítics —que, a diferència de les narracions, no eixien de la curiositat sinó de l’enuig— no s’adreçava als que pensaven com ell ni als que opinaven el contrari, sinó als «oberts», als que no estaven segurs del que calia fer. Invitat per primers ministres com Levi Eshkol, Golda Meir, Isaac Shamir o Shimon Peres, Amos Oz deia que «muchas veces han elogiado mis respuestas, pero nunca han hecho el menor caso». Quan reflexiona amb escepticisme sobre la influència dels textos, Shira Hadad li recorda l’impacte d’Una història d’amor i de foscor, els milers i milers de cartes que rebé de lectors d’arreu, una obra que escrigué «para invitar a los muertos a casa (…), hacerles algunas preguntas, mostrarles algunas sorpresas y, después enviarlos de vuelta a su lugar». Aleshores, conclou, potser cal distingir entre influir —fer que les persones canvien d’opinió— i deixar empremta: sovint, el deixant de les paraules no és una projecció sobre actes del futur, sinó una nova comprensió d’allò conegut.

En aquestes confidències se sent la respiració d’Amos Oz, un home fascinat per les persones —«no hay en mí ni una pizca de misantropía»—, que estimava els éssers humans perquè li havien fet sentir bé i agraïa sincerament que li parlaren i l’escoltaren: «ni lo uno ni lo otro son cosas que haya que dar por supuestas». Per fer front a la por a la mort es repetia que som un centelleig, una flamarada fugaç; aleshores, per què l’abisme negre que hi ha rere la mort ens espanta tant? Quina diferència hi ha entre els dos abismes negres, el d’abans de nàixer i el de després de morir? Sense Amos Oz, el món és un poc més míser, un poc més trist, un poc més erm.