Iehuda Amikhai
Poemes de cos i d’ànima
Traducció de Manuel Forcano
Adesiara, Martorell, 2018

En l’antologia Clavats a la carn del món, el poeta israelià Iehuda Amikhai (1924-2000) reconeix amb to admonitori —i confessional— l’essència de la seua poesia: “En aquest país ardent/ les paraules han de ser ombra”. De fet, en els seus versos coincideixen reflexions sobre aquest territori extenuat i maltractat per la història, el debat constant i la pugna amb Déu, a més d’un autoretrat inclement, gens autocompassiu, confeccionat des de la indefensió amb què afronta les grans preguntes de l’existència. És per això que Amikhai accepta en aquesta nova tria, Poemes de cos i d’ànima, que allò que més li ha ajudat a sobreviure —en l’amor i en la guerra— és haver aprés la ciència del camuflatge. En la seua poesia batega una profunda i esborronadora desolació, enunciada sense alçar la veu, amb l’acceptació serena de les regles del joc, és a dir, de la caducitat que va associada a esperances i somnis. En aquest sentit el poeta intenta una volta i una altra un viatge impossible cap al passat, l’enyor insidiós que és alhora una mena d’estímul i de condemna. Amb una eixutesa corprenedora, hereva dels versicles bíblics i de la llengua murmurada entre els amants, Amikhai conclou que “la meva ànima s’ha deteriorat/ com la vista dels talladors de diamants”, ja que mai ha pogut eixir vencedor de la majoria de reptes vitals, com en la lluita entre Jacob i el seu àngel.

Els versos d’Amikhai estan presidits per una indagació minuciosa sobre l’oblit, i també sobre el seu revers imperiós, el record. Darrere d’un to pausat, gens estrident, que recrea la solitud ofensiva en què es troba i la llunyania de l’amant, hi ha una obsessió per fixar el moment imperceptible del declivi de l’amor, una esfereïdora revelació marcada per la pèrdua. “Alegria i tristesa canvien/ com aigua, vapor i gel:/ no deixa de ser el mateix. Ho sabíem (…) Després de molts anys ens vam tornar a trobar/ sense dolor. Cadascú tranquil amb ell mateix./ Allò era el paradís,/ però al mateix temps era l’infern”. Molts dels seus poemes responen a l’obligació de rescatar instants i objectes que atresoren secrets que tan sols la distància ajuda a revelar amb el seu autèntic significat: habitacions abandonades, pells de taronja en un plat, un diari rebregat, cortines que voleien i portes que es tanquen, un rellotge que ningú ja no mira però que no ha deixat d’anunciar amb el seu tic-tac —indiferent— la sentència del temps.

Una saviesa matisada per apunts resignats, lúcids en la seua aparent simplicitat i delicadament irònics, gràcies a uns poemes que estan construïts a partir d’una idea que es projecta en comparacions sorprenents, en una cadena de metàfores que reforcen l’impacte de la imatge central. “Aviat vindrà l’estiu. L’herbam sec i mort/ crepitarà als peus dels qui el trepitgin./ Quan era fresc i verd/ no es feia sentir”. Amikhai és un addicte a col·leccionar paradoxes, a buscar en la col·lisió de significats la perplexitat i la incertesa que governen la majoria dels nostres actes i de les nostres conviccions. De vegades, sembla com si un poema s’haguera esmicolat en bocins minúsculs, instantànies inconnexes fins que recuperen tot el seu poder de seducció en un gir inesperat —sotragant en la seua enganyosa senzillesa—, en una intersecció de visions tan accessible i transparent com embolcallada d’enigmes: “i no oblideu que també un puny/ fou una vegada una mà oberta i dits”.

Explica Amos Oz en Una història d’amor i de foscor que una de les majors satisfaccions per al seu exigent cercle familiar era poder assaborir després de tants segles la sonoritat de l’hebreu, unes combinacions ja quasi esborrades, rígides i arcaiques, però que ara calia dotar de la varietat i les possibilitats d’una llengua moderna. Manuel Forcano, traductor de les dos antologies de Iehuda Amikhai, insisteix en la dificultat del poeta d’introduir —i d’inventar— la llengua col·loquial en un idioma que havia quedat marcat per la solemnitat de textos religiosos i de l’èpica, per la manca de flexibilitat. En canvi, aquests poemes s’expressen en un llenguatge directe, irreverent amb patrons i normes antigues, atent a la quotidianitat i al detall fugaç, capaç de condensar el retruny aforístic i alhora la intimitat de la millor lírica anglosaxona. 

Junt a la passió per l’idioma i la voluntat, o més aviat el deute, de traçar les línies de la identitat —”Els jueus són un poble/ geològic amb falles i esfondraments/ i estrats i lava ardent”—, l’altra debilitat d’Amikhai és la ciutat de Jerusalem, les seues pedres exhaustes, l’erosió permanent de les ànimes per l’excés de profecies, de llum roent i cegadora. “L’aire de Jerusalem va saturat de pregàries i de somnis,/ és com l’aire de les ciutats industrials./ Costa de respirar”. L’estima i el cansament es fusionen en uns poemes que identifiquen els carrers i les cases amb la geografia íntima de l’autor, tan explícita en amors i seqüències ja abolides com els altres elements que configuren l’autèntic codi xifrat d’Amikhai: la sal, la sorra, les algues, les onades, el desert.

Si de cas, Amikhai és un poeta que no pot escriure sense la tutela i la companyia del pare —el rostre que l’espill li retorna cada nou dia—, o bé presoner de la imatge del fill, sobretot aquella nit que besà la mà de l’autor en dir-li bona nit, quan “vaig tornar a ser amic meu”. De fet, Saul Bellow suggeria que la literatura, quan s’allunya de la Bíblia, perd progressivament el seu valor, també l’artístic. Amikhai conjuga la contundència dels salms amb la conversa còmplice i espontània. “I qui millor recordi la seva infantesa/ d’entre tots els altres serà el guanyador,/ si és que encara hi ha algú que guanyi”. Una confidència —i una ensenyança— escrita des de l’exactitud del dolor i la confusió de la felicitat.

També et pot interessar: